Patrimoni

L’Alacantí, l’horta i el patrimoni: un nou relat per al territori

Des de fa dècades, diversos col·lectius de l’Alacantí havien posat les bases de conscienciació i recuperació del ric patrimoni que havia generat en aquella comarca l’activitat agrícola. El programa participatiu “Terra”, impulsat per Arquitectes Sense Fronteres i el Col·legi Territorial d’Arquitectes d’Alacant, ha fet un pas més enllà per conscienciar la ciutadania, generar sinergies i crear un nou relat per al territori que incloga les singularitats arquitectòniques generades per l’antiga horta i propiciar fins i tot la seua recuperació. Un programa que, després del parèntesi Covid-19, entra en la fase decisiva.

Per als nouvinguts a l’Alacantí, la primera sensació és la de trobar-se amb un erm, un paisatge desèrtic de vegetació escassa i espècies resistents, encaixonat entre infraestructures, urbanitzacions i ciutats enfocades al turisme. Es tracta de l’herència d’un model urbanístic depredador molt bolcada en l’activitat turística i en la generació de petites comunitats de propietaris amb la piscina com a element socialitzador. Un model sense cap mena de reflexió prèvia, engegat a la dècada del 1960 i que va viure el seu esplendor a les dècades finals del segle XX.

El paisatge anterior era ben diferent. Durant un bon grapat de segles, aquest territori va tenir un extens i fructífer terreny d’horta, del qual queden només alguns vestigis. Activitat que, al seu torn, va generar tot un entramat arquitectònic que encara és visible però està sotmès a un poc presentable procés d’abandonament. Un oblit del patrimoni i de la mateixa identitat d’aquest territori que es pretén capgirar amb una ambiciosa i interessant iniciativa.

En el context de l’Agenda 2030 de la Unió Europea de transició ecològica i creació d’entorns sostenibles, l’ONGD Arquitectura Sense Fronteres (ASFE) i el Col·legi Territorial d’Arquitectes d’Alacant (CTAA) s’aliaren per posar en marxa el programa “Terra”, un projecte coordinat per Lina Vega Restrepo de conscienciació al voltant del paisatge cultural del camp d’Alacant amb l’objectiu de vertebrar la comarca i dotar-la de valors relacionats amb la sostenibilitat. I, de retruc, posar en valor els actius no estrictament dependents del recurs “platja”. La iniciativa va aconseguir finançament de la Generalitat Valenciana a través de la convocatòria “Projectes d’Educació per a la Ciutadania Global 2019” de la Conselleria de Participació. L’Ajuntament d’Alacant també ha participat econòmicament en una iniciativa a la qual s’han adherit els municipis de Sant Joan d’Alacant, Mutxamel, el Campello i Tibi, així com un bon grapat d’entitats.

Assut de Sant Joan.

Un tresor patrimonial

Aconseguir conscienciar una ciutadania molt desconnectada d’un patrimoni que desconeix —almenys de manera molt majoritària— no era una tasca fàcil. Com explica Miguel Martínez Perallón, vocal de cultura del Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana (COACV), “en una societat mediàtica com la nostra, aquests béns han de filar-se irremeiablement en torn a un relat”. “L’Alacantí necessita, com qualsevol altra comarca, el seu propi relat i gran part de la població desconeix que aquest es troba íntimament lligat a l’eclosió de l’horta”, abundava Martínez. Un relat lligat a una pregunta intrigant: “Com es possible que una comarca semiàrida, sense gairebé recursos hídrics, haja estat capaç de generar una de les hortes més pròsperes d’Europa i un dels vins més prestigiosos del món, el Fondillón?”.

Al vi tornarem més endavant, però gran part de la resposta ens du a viatjar en el temps, a finals del segle XVI, quan un ciutadà de Mutxamel, Pere Esquerdo, va tenir la idea de construir un pantà a Tibi, el que seria la presa més antiga d’Europa. Aquesta infraestructura, que pretenia optimitzar el cabals del riu Monnegre, es va començar el 1579. Les obres van finalitzar el 1594. Una obra d’enginyeria molt ambiciosa per a l’època que va requerir del concurs dels millors enginyers de la cort de Felip II. El fruit va ser que una extensa àrea del que ara és l’Alacantí se’n va beneficiar del rec provinent d’aquesta infraestructura, construïda a 20 quilòmetres de la zona d’horta.

Vista aèria del pantà de Tibi. Fotografia: Pablo Pérez

Quatre segles després, el pantà de Tibi es conserva gairebé intacte, gràcies en part a estar en un indret de difícil accessibilitat, però com a infraestructura està actualment en desús, les seues aigües són inservibles per a rec per la contaminació dels llots. Costa imaginar que durant centúries va ser l’origen d’una esplendorosa activitat agrícola que alimentava les exportacions del port d’Alacant i que, com passa en uns altres indrets, va donar lloc a una rica i valuosa arquitectura d’assuts, séquies, camins i edificacions com ara les construccions senyorials propietat de les oligarquies locals. Algunes de les més imponents daten del segle XIX, però també hi ha d’anteriors, com La Princesa, que data de la primera meitat del segle XVIII i era propietat d’Isabel Pius de Savoia, germana del Príncep Pius.

Molts d’aquests edificis estaven vinculats a bodegues, en les quals es produïa l’esmentada varietat vinícola Fondillón, que va arribar a ser coneguda a tota Europa: l’any 1851, amb motiu de l’Exposició Universal de Londres, el cinquè baró de Finestrat va dur a l’esdeveniment aquesta i unes altres varietats vinícoles que resultaren premiades.

Edifici Princesa. Sant Joan

Per conèixer un altre valor patrimonial hem de retrocedir en el temps: a causa de les incursions dels pirates berberiscos, durant els segles XVI i XVII es va construir una nodrida xarxa de torres de defensa, articulada al voltant de les infraestructures hídriques. Vint-i-nou torres que van ser declarades Bé d’Interés Cultural. Malauradament, l’estat d’aquest valuós patrimoni és lluny de ser òptim. Hi ha edificacions gairebé derruïdes, amagades entre urbanitzacions, com la Torre Ferrer. La Torre Mauro es va quedar a dins d’un centre comercial i la Torre Sarrió presideix tristament una rodona. Algunes d’aquestes edificacions es van tombar.

L’hora de la recuperació

Tot aquell valuós tresor patrimonial va anar degradant-se en el tram final del segle XX. Fins el punt que un estudi del CTAA va detectar que al voltant del 30% d’aquest patrimoni vinculat a l’activitat agrícola es trobava amenaçat, abandonat o en estat de vulnerabilitat. La xifra pujaria al 48% en referència a les torres de defensa.

“Terra” pretén revertir aquesta situació amb un programa participatiu de formació i difusió. Amb un període d’execució de trenta mesos, el programa, que va patir una inevitable aturada durant el confinament i els mesos posteriors, està agafant ara velocitat de creuer. La primera de les quatre taules participatives previstes ja s’ha celebrat, així com una de les jornades formatives, realitzada al gener. També hi ha en marxa tallers al Museu Arqueològic d’Alacant (MARQ) i han començat els itineraris per conèixer sobre el terreny aquesta realitat.

La Condomina. Fotografia: Pablo Pérez

A poc a poc, la ciutadania de l’Alacantí va prenent contacte amb una realitat desconeguda, va tenint accés al relat sobre les singularitats de la zona, soterrades sota capes de ciment. “Es tracta d’un programa didàctic que vol ser un punt d’inflexió perquè els municipis de l’Alacantí incorporen a l’agenda la recuperació d’un model productiu, útil també per al turisme, per cridar l’atenció d’uns turistes que volen ser sorpresos per les històries dels llocs que visiten”, apunta Martínez Perallón.

A llarg termini, l’objectiu de més abast seria recuperar parcialment aquella horta, “encara que fora a còpia d’infraestructures verdes en les ciutats connectades entre elles”, apunta, abans de recordar que a l’Alacantí hi ha encara zones d’horta i municipis com Mutxamel “encara tenen terreny on això seria possible”. El diàleg dels alacantins amb la seua horta, amb el passat i qui sap si amb el futur, és ja una realitat encoratjadora.

Torre Mitja Lliura

Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close