Arquitectura / Exposicions

Le Corbusier. Més enllà de l’arquitectura

Fa sis anys vam tenir l’oportunitat de contemplar una petita mostra de pintures de Le Courbusier a la galeria Marc Domènech. Ara de nou la mateixa galeria torna a oferir-nos el seu treball mitjançant un petit recull de 20 obres sobre paper pertanyents al període 1919-1960. El títol de la mostra és “Le Courbusier. Dibuixos i collages“, on a través d’aquarel·les, pastels, guaixos, tintes, llapis de colors, grafits, carbonets i olis, permet contemplar altres aspectes creatius d’aquest arquitecte, dissenyador i urbanista universal que va ser Le Courbusier, conegut principalment per ser un dels precursors del brutalisme, de l’arquitectura moderna i del purisme avantguardista. L’any 1921 va publicar el llibre Cap una arquitectura i com seria molt extens enumerar les seves intervencions arquitectòniques, només citaria que possiblement és la més coneguda:  La Capella Notre Dame du Haut situada a la localitat francesa de Ronchamp.

Le Courbusier. Dibuixos i collages
Galeria Marc Domènech
Passatge Mercader, 12. Barcelona
Fins al 12 de Gener de 2024

Le Courbusier. Un home polifacètic i creatiu

Charles-Édouard Jeanneret-Gris, més conegut com Le Courbusier pseudònim provinent del seu oncle Lecorbésier, va néixer a la localitat suïssa de La Chaux-de-Fonds, l’any 1887, i va morir als 77 anys a Roquebrune-Cap-Martin, ciutat ubicada als Alps Marítims francesos. El 1930 es va nacionalitzar francès. A nivell familiar cal destacar que la seva mare era pianista i professora de música i el seu pare laquejava capses de rellotges. Curiosament abans de dedicar-se a l’arquitectura s’havia interessat pel gravat i la pintura. La seva primera obra arquitectònica fou la Ville Fallet  construïda el 1905.

El 1918 va pintar el seu primer quadre titulat La Cheminée al poc d’arribar a París. Dos anys després juntament amb el pintor cubista francès Amédée Ozenfant van crear la revista L’Esprit Nouveau, on van donar a conèixer el moviment purista amb la intenció de superar el cubisme deixant de banda tot allò que podria ser innecessari i destacant la secció aúrea que, d’alguna manera, tenia relació amb el futurisme. Explicava que l’habitatge hauria de ser com una màquina per viure, a més de ser un espai que fos atractiu i agradable.

Dibuixos i collages. El món courbusià

A diferència de l’exposició anterior a la galeria, on s’exhibien obres dels darrers 30 anys de la seva vida centrats en la figura humana i principalment el cos de la dona, en l’actual  es mostren peces més antigues, que abasten quatre dècades i que permeten veure la seva evolució dins del terreny bidimensional.

Les obres corresponents als any 20 tenen com a temàtica destacada el bodegó, tal com es pot comprovar a Nature morte, pile d’assiettes, équerre et livre ouvert (1919), del que l’arquitecte Juan José Lahuerta en el llibre-catàleg de l’exposició -per cert, excel·lentment editat i que complementa perfectament el contingut de l’exposició-, senyala que en aquesta peça hi ha un element que no apareix al títol però que, en canvi, és molt important per entendre millor el què planteja l’artista, ja que “l’ou que hi ha a la dreta del llibre (…) també té el mateix sentit: geometria i estàndard produïts per la natura, símbol de tota generació i, de passada, apropiació retroactiva del més inquietant dels “primitius”.

Aquesta aquarel·la, guaix i tinta sobre paper, forma part de l’anomenada etapa purista amb la intenció de fugir, com hem comentat abans, del cubisme, apartant-se de la idea de desaparició de la perspectiva i de la fragmentació de les línies i les superfícies, i en conseqüència aproximar-se a les “formes pures i essencials, inspirades en els objectes i les màquines”.

Le Courbusier. Ecorce, coquillage et femme assise lisant. 1932

Altres dibuixos relacionats amb les propostes puristes són Nature morte puriste à la lanterne et à la guitarre (1920), Étude pour la Nature morte du Salon des Indèpendents (1921), Nature morte puriste-Étude pour le tableau “Nature morte aux nombreux objets (1923) i Nature morte puriste, siphon, gants, verres, pile d’assiettes, pichet, jeu de backgammon (1928). Com és evident Le Courbusier posava títols molt llargs, inserint quasi bé tots els elements que hi apareixen, però com hem pogut comprovar en l’obra de l’any 1919 hi ha altres objectes dels que no fa menció, i per tant, hauria estat més lògic posa un títol més curt. Cadascuna d’aquestes obres estan relacionades amb l’arquitectura,  ja que alguns dels objectes que dibuixa formen part del seu ideari creatiu.

Le Courbusier. Composition surreéaliste. Coquillage et racine. 1939

En algunes obres dels anys 30 com  Ecorce, coquillage et femme assise lisant (1932) i Composition surréaliste. Coquillage et racine (1939) ja s’aprecien canvis en el seu pensament, alhora de què s’interessa pels postulats del bioformisme, o el que és el mateix la incorporació de determinats elements extrets de la natura, com per exemple l’escorça, els còdols, les closques del marisc. Tots ells tenen unes formes que es basen en elements arquitectònics clàssics i del renaixement.

Le Courbusier. Deux femmes enlacées sur une jetée, avec une barque dans le lontain

Encara que Le Corbusier comença a pintar la figura humana a partir del 1918, Marisa García Vergara destaca que la figura femenina “es converteix en el tema central de les seves obres plàstiques” a partir de la dècada dels trenta, època que coincideix amb els seus viatges a Algèria i Sud-Amèrica. A l’exposició hi ha algunes peces on la dona és la protagonista, cas del pastel  Les Deux soeurs (1946) i del collage i guaix Deux femmes enlacées sur une jetée, avec une barque dans le lontain (1949).  En totes dues l’ús el color és ben evident, sobretot els primaris.

La temàtica taurina també li va interessar, tal com va succeir-li a Picasso. L’any 1951 va iniciar una sèrie dedicada totalment als toros a partir d’ ”observar horitzontalment la imatge d’una tela vertical pintada 30 anys abans amb els clàssics utillatges puristes d’aquell període”. Ho veiem en algunes peces de diferents moments, com per exemple Tête de taureau et galet (1940), Taureau (1960) i Naissance du Minotaure (1960).

Le Courbusier no va arribar a fer escultures per ell mateix, ja que va comptar amb la col·laboració del tallista bretó Joseph Savina, a qui va conèixer el 1935, tal com succeeix amb el guaix Projet de Sculpture (1946), on sorgeixen una sèrie d’elements constructius. A primer cop d’ull sembla representar una cara.

Quan treballa l’arquitectura s’aprecia el seu interès per la rigidesa formal, l’ordre, les proporcions i la geometria -la línia i l’angle recte-, trets característics dels seus edificis però sempre adaptats a l’escala humana. En canvi, quan pinta i dibuixa  és mostra  més lliure utilitzant una gamma cromàtica més extensa i un gran nombre d’objectes d’us quotidià i de la natura.

Ramon Casalé Soler
Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close