Ja fa alguns dies que a molts indrets de Catalunya els pagesos han acabat de veremar. La collita del raïm, la verema, representa tota una explosió de vida, feina i moviment a les zones vitivinícoles del país (Priorat, Conca de Barberà, Penedès, Camp de Tarragona, Bagues…). Una temporada curta però intensa entre els mesos de setembre i octubre, tot i que algunes varietats de raïm inicien la seva recol·lecció a l’agost i d’altes s’allarguen més enllà de la tardor.
A finals del segle XIX i principis del XX, en algunes d’aquestes grans zones productores de vi, els pagesos iniciaren un moviment social, encara actiu avui en dia, vinculat a l’associacionisme i la col·laboració entre ells: el cooperativisme agrari. Fruit d’aquesta activitat, que a més del món agrari també integrava, sovint, el cultural, social, festiu… esdevingué durant les primeres dècades del segle XX l’aparició de les catedrals del vi.
Un conjunt destacat de grans cellers cooperatius repartits, principalment, per dues grans zones: la Conca de Barberà i l’Alt Camp i el Priorat i la Terra Baixa. Tot i que trobem exemples també al Tarragonès, al Vallès Occidental, l’Anoia, les Garrigues, el Pla d’Urgell o el Maresme. On trobem construcció vinculades al món agrari o cooperatiu molt properes a les del món del vi.
Aquestes grans construccions agrícoles, la majoria d’elles aixecades entre 1910 i 1920, presenten unes característiques semblants entre elles: una semblança estilística, la majoria a cavall entre l’explosió artística i artesanal del modernisme i la funcionalitat i rigorositat tècnica del noucentisme; els grans espais en forma de planta basilical i la distribució en diferents naus; grans altures per encabir els elements necessaris per a la producció de vi, oli o d’altres elements amb la necessitat de gran maquinària…
Unes grans moles del modernisme i noucentisme del qual n’esdevingueren grans experts Pere Domènech i Roura (Barcelona, 1881 – Lleida, 1962), fill de Domènech i Montaner, qui realitzà els cellers de Vila-seca, L’Espluga de Francolí i Sarral. Però qui esdevingué el gran especialista i creador d’aquests conjunts fou Cèsar Martinell (Valls 1888 – Barcelona, 1973), deixeble d’Antoni Gaudí, que va realitzar més de 54 construccions agràries a 18 comarques de Catalunya.
Obres que combinaven una qualitat arquitectònica excepcional, la utilització, de forma magistral, de materials senzills però amb acabats nobles amb la presència, gairebé sempre importantíssima, de l’artesania amb elements de ceràmica, torneria, fusteria o ferro forjat. Sobre tots els conjunts vinculats a l’arquitectura de les catedrals del vi, destaca el fris de ceràmica del celler de Pinell de Brai (Terra Alta) obra de Xavier Nogués (Barcelona, 1873 –1941) qui representà, amb un conjunt de figures costumistes i humorístiques, l’estreta relació entre la verema, el celler, la taula… en definitiva, l’intima i ritual relació de Catalunya amb el vi.
A més de la seva arquitectura i finalitat agrícola les catedrals del vi disposen d’una identificació comú, precisament aquesta: Catedrals del Vi. Una formula encunyada per Àngels Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924) que batejà d’aquesta forma el celler cooperatiu de L’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Però que fou utilitzada per en un document privat, i abans que Guimerà publiques la seva nomenclatura, per Albert Talavera (Sarral, 1888 – Tarragona, 1970) brevíssim president de la Diputació de Tarragona i destacat prohom i destacat polític que participa de ple en el moviment cooperativista del Camp de Tarragona, estretament vinculat a la creació i conceptualització de les catedrals del vi.
La seva extensa presència al territori, la possibilitat de visitar-les o la seva utilització amb la finalitat primitiva, que inclou la degustació dels fruits de la vinya, converteixen a les catedrals del vi en una possibilitat de ruta indispensable per descobrir Catalunya de comarca en comarca, de poble en poble i de celler en celler.
