En els darrers anys, la pedra seca s’ha fet un lloc en les taules de debat de la comunitat científica. No només això, també s’ha estrenat com a marca de referència en moltes activitats lúdiques al medi natural i rural. La nostra societat està començant a despertar una visió proteccionista i un sentiment de pertinença que està forçant a les administracions a sotmetre a debat la gestió d’aquest patrimoni arquitectònic.
La pedra seca o pedra en sec, és una marca; una icona que ens fa obrir els ulls i parar atenció. Encara no sabem si ens parlen d’aljubs, barraques, reble o de margers i ja estem amb els colzes sobre la taula expectants a sentir enraonar sobre el nostre paisatge i la nostra terra. La pedra seca representa el passat i les formes de vida dels nostres avantpassats, la seva relació amb la natura i els recursos que tenien a l’abast.
La tècnica de la pedra seca, ara sí, és una tècnica constructiva que utilitza únicament la pedra i no requereix morter ni cap altre material d’unió. Amb el mateix encaix de la pedra, es poden realitzar diverses estructures i construccions senzilles, o de més complexes, com pot ser la construcció d’una volta o d’una falsa cúpula. Les peces es col·loquen a trenca-junt, és a dir, disposant-les així que trenquin les juntes verticals, d’aquesta manera, el mur suportarà millor les empentes del terreny. La irrupció de la falsa cúpula per aproximació de filades va suposar una acceleració del procés d’ocupació.
Es poden trobar milers de construccions de pedra seca per tot el nostre territori. Totes elles responen a les necessitats de vida i treball de camp dels nostres ancestres, i a la relació d’aprofitament amb la natura. La proximitat del material amb la construcció genera integritat de paisatge. No obstant això, cada territori ha engendrat la seva pròpia dialèctica. La diversitat geogràfica, els recursos del territori, la presència d’aigua, la compacitat del terreny, la duresa de la pedra, la seva mal·leabilitat, etc. són variables que han aconseguit constituir una riquesa immesurable de la pròpia tècnica.
Les zones amb més concentració de construccions les entenem com a paisatges de pedra seca pel seu valor identitari, ecològic i històric. Moltes de les estructures edificades estan relacionades amb el sector agrari i ramader. Els agricultors les utilitzaven per mantenir els camps i per aixoplugar-se, així doncs, el coneixement de la tècnica es convertí en una herència popular. També hi havia mestres margers que dominaven la tècnica, però no treballaven sobre plànol, cosa que ha dificultat, encara més, l’herència del patrimoni arquitectònic tradicional.
La fractura de la transmissió oral en els anys de la industrialització, la fil·loxera, i el posterior desinterès per recuperar la tècnica, van ser tan bàrbars que molts dels coneixements es van perdre per sempre. D’altres, han perdurat fins als nostres dies. De fet, els murs de pedra seca que són d’una tècnica relativament senzilla, a més d’aterrassar els terrenys, delimitar parcel·les i regular l’aigua, serveixen per mantenir les plagues controlades i l’ecosistema dels camps agrícoles.
Les construccions de pedra seca poden ser de moltes formes, mides, tonalitats i complexitats, però totes elles esdevenen una part significativa del nostre passat que cal protegir. Ara bé, la pregunta sense resposta, és: —com?—. Per començar, no sabem ni el nombre de construccions de pedra seca de les que estem parlant; desenes de milers. Gràcies a iniciatives com la Wikipedra, un portal per a inventariar i catalogar la pedra seca, s’han pogut recollir un llistat de dades que permeten posar un cert ordre a tot aquest xàfec d’elements.
Com salvem les construccions de pedra seca de la desaparició? Les reconstruïm en un museu amb tensors com un Diplodocus? Certament, si les administracions no actuen aviat, ens ho haurem de començar a plantejar. La forma més natural de salvar el patrimoni tradicional és fent-lo partícip de la nostra vida i les nostres activitats. L’ensenyament de la pràctica a la població pot ajudar a recuperar estils de vida rurals, ja que la simple consolidació o contemplació del patrimoni no el guardarà de l’abandó. Tard o d’hora, moltes de les construccions de pedra seca inevitablement col·lapsaran i s’extingiran.
La metodologia que sembla que millor s’adapta a la naturalesa de l’arquitectura tradicional és la d’inventariar i catalogar el màxim nombre d’estructures. El gran repte està a filar les diverses tipologies per les quals indexarem les construccions. Gràcies a la sensibilització que s’ha fet de la pedra seca a la societat, especialment des de la declaració de l'”Art de la pedra seca: coneixements i tècniques” com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, han sorgit noves formes de catalogació de la tècnica constructiva entre les comunitats universitàries.
Jenar Fèlix Franquesa fa un exercici d’aproximació i descripció en un sentit patrimonial de les construccions de pedra seca al paisatge del Cap de Creus amb el propòsit “de conèixer i comprendre els elements de l’arquitectura rural de la pedra seca, que s’ha desenvolupat aquí amb tanta profusió”. Al seu recentment publicat llibre La Pedra Seca al Cap de Creus. El Port de la Selva, la Selva de Mar, Cadaqués i Roses, fa esmena de les diverses construccions del territori acompanyades de fotografies de la mà de Robin Townsend. La interpretació de l’arquitectura per mitjà de les imatges i la contextualització històrica i tècnica que en fa l’autor, ajuden a interpretar les estructures de pedra seca de la zona.
Les propostes com la d’en J. Fèlix Franquesa surten de la necessitat de recollir tot un patrimoni arquitectònic tradicional que s’ha estès pel territori de forma orgànica i que poden ajudar a entendre la resta del territori a pesar de les seves dissonàncies estètiques. Cert és que el llibre abraça diverses zones segons les seves semblances respecte a la morfologia de paisatge i ajuden al lector a recórrer quilòmetres de paratges costaners sense sortir de casa. Una afable manera de viure la pedra seca sense acabar amb les cames esgarrinxades.
Tot sembla indicar que tot avança cap al registre i catalogació de les construccions de pedra seca amb eines de captura massiva de dades: el modelatge tridimensional mitjançant la fotogrametria digital o escaneig làser. Aquesta metodologia permetrà participar del procés de construcció i interpretar el patrimoni construït. L’experiència directa amb la pedra seca és un altre recurs emprat per donar a conèixer la pedra seca a agricultors, estudiosos i nens que, des de ben petits, aprenen l’art d’apilar les pedres i crear noves estructures.
Ara bé, sens dubte, una de les millors maneres de percebre, interpretar i conèixer la pedra seca és al camp, en rotllana, escoltant al mestre marger, ja jubilat, Gatano Blanch, explicar com sucar la molla a la clotxa que s’acaba de farcir d’arengades.
