No tothom té clar què és el Patrimoni Cultural. L’etiqueta és molt àmplia i de vegades hi fem entrar elements que potser són patrimoni però poc cultural i d’altres vegades poc patrimoni i molt de cultural. A més, totes les administracions, han generat un sistema de lligues locals, nacional i internacionals que poc o molt ajuden a la seva conservació i difusió.
Un d’aquests patrimonis, potser del qual molts no en són conscients, és el patrimoni militar: castells, muralles, trinxeres, búnquers… Tots els elements que d’alguna o altra vegada han servit per a la defensa o atac d’una plaça. A Catalunya un dels grans coneixedors d’aquest patrimoni, dins de la història militar és el catedràtic Francesc Xavier Hernàndez Cardona o, també, l’amic Damià Martínez, que desenvolupà una tesi doctoral sobre l’arquitectura de fortificacions al segle XVI a Catalunya. Persones a qui escoltar en aquesta temàtica.
Amb un decret franquista, el del 22 d’abril del 1949, sobre la protecció dels castells, un dels béns més comuns del patrimoni militar a casa nostra, s’introduïen dins del catàleg dels BCIN tots els castells, públics i privats, i fos quin fos el seu estat de conservació. Però clar, no tots els castells, fortaleses, muralles, baluards, bastions, fortins… són iguals. Uns pocs conjunts castrals destaquen per la seva bona conservació, la seva permanència en una funció original, l’arquitecte o enginyer militar i la seva singularitat.
Al Conflent hi destaquen dues de les millors fortificacions de la Catalunya Nord: Montlluís i Vilafranca del Conflent. Dues vàlues del conjunt del cinturó de ferro de França, més conegut com les Fortificacions Vauban i que des de l’any 2008 formen part de la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO amb els criteris un, dos i quatre -dels diferents que hi ha per acceptar els elements a la llista- referents a la seva singularitat arquitectònica, aportació a la tècnica i ciència i significació universal.
El més antic dels conjunts de les Fortificacions Vauban al Conflent és Vilafranca del Conflent. Una població que ja disposava d’una muralla medieval, per tal de protegir el camí entre el Conflent i la Cerdanya -que transitava pel mig de la vila-. Poques són les restes conservades d’aquest conjunt medieval, ja que els dissenys i les intervencions del Marqués de Vauban van modernitzar i transformar totalment els traçats originals.
Del conjunt de Vilafranca, l’element més destacat -i recordat per tots aquells que hi han pujat, segur- és el Fort Libèria, comunicat amb la vila per unes escales subterrànies de més de set-cents esglaons. Situat sobre la població i la vall, domina des de la seva posició més que estratègica el camí que va donar origen a la població i les seves muralles.
El fort, aixecat al llarg de les últimes dècades del segle XVII, representa una de les intervencions de Vauban més reeixides i destacades de la seva extensa producció. Un espai adaptat al terreny que també aprofita per crear diferents baluards i terrasses a més de les estances i construccions necessàries per a l’establiment d’una guarnició militar vinculada a la defensa de les fronteres de França arran del Tractat dels Pirineus.
Montlluís, l’altra fortificació dins la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat del Conflent, comparteix amb Vilafranca la intervenció del Mariscal de França, però disposa d’un origen diferent. Tot i trobar-hi assentaments per la zona, la ciutadella i la població s’aixecaren de nova planta al llarg dels segles XVII i XVIII.
Amb una geografia i relleu diferent de la veïna Vilafranca, la de Montlluís representa un dels millors exemples dels que va dissenyar i aixecar Vauban. Inclou el nucli de població i la zona del quarter, on resta l’arsenal, cavalleries, església -que s’utilitzà com parroquial abans de construir l’actual- i tot allò necessari per a la vida dels militars i habitants.
Els dos recintes, amb les dues portes, conformen un dels millors plants de Vauban -a més de ser un dels millors conservats actualment-. L’estructura de muralles, baluards, fossars, ponts, pous, casernes… s’adapten a la vida d’una guarnició que podria arribar a uns 2500 efectius, a més de població de la vila.
El patrimoni militar de Montlluís, lluny del que pot semblar, encara segueix actiu. La ciutadella acull un centre de formació de l’exèrcit de França i, dins d’aquestes instal·lacions, el primer forn solar del món. Una instal·lació que aprofita les bones característiques de la fortificació i el seu emplaçament per generar energia solar.
Els dos conjunts de fortificacions, junt amb totes les obres de Vauban al segle XVII, formen el cinturó de ferro de França. Un cinturó invisible, almenys al Conflent, que no ha aconseguit separar les dues realitats dels dos costats dels Pirineus.
Potser la propera vegada que visitem una ciutat, amb les seves muralles, fossars, baluards, quarters, arsenals, trinxeres… veurem d’altra forma aquelles restes arqueològiques o grans edificis que ja fa anys van servir per defensar o atacar aquells espais, esperem, ara de pau.
