En aquest nou article d’El Temps de les Arts viatjarem a la Grècia de les hetàires desfermades i a la València daurada del segle XV. Però acabarem per descobrir homes subterranis que ajudaren a construir la ciutat.
El faraó Djoser va contemplar fascinat el projecte acabat: la seua casa per a l’eternitat era real. Piràmide esglaonada, santuaris, muralles, capelles, rampes porticades, sales hipòstiles, hípetres… Havien estat vint anys d’espera, però havia valgut la pena. Un temps després, l’arquitecte de tot allò era elevat a déu: es deia Imhotep i va ser el primer mestre d’obres de la història. A la ciutat de València, fins fa pocs anys, hi havia descendents d’aquell geni.
Subterranis. La història de l’art no els contempla quasi mai. Els “grans arquitectes” tenen una ombra que fins fa uns 70 anys anava al seu costat. Eren els “obrers de vila”, un títol que va desaparèixer progressivament quan, a finals del segle XVIII, van aparèixer les “acadèmies” oficials d’arquitectura i més tard, les escoles superiors d’arquitectura. Aquestes institucions feren desaparèixer —entre altres coses— el gremi de pedrapiquers, el gremi dels constructors, dels maçons. I com qualsevol gremi, tenia la seua estructura professional perfectament definida: els grans mestres, els mestres d’obra, els obrers de vila, els pedrapiquers, els manobres, els especialitzats en “murs i valls”, els aprenents…
Però alguns van sobreviure d’una manera subterrània. La concepció de l’obrer de vila ha estat molt valorada entre la nostra societat: la seua figura abastava tots els vessants de la construcció: era un professional especialitzat que reunia la capacitat de començar la construcció d’una casa fins a acabar-la. Prèviament, havia estat “manobre”, una altra fase de la construcció més primigènia. Fins i tot, solien saber llegir i escriure, per allò d’interpretar plànols. Durant tota l’edat mitjana, els “mestres d’obra” eren els que més en sabien, d’arquitectura: Julià lo Tortosí, Guillem Sagrera, Francesc Baldomar, Pere Balaguer, Pere Comte… van ser “mestres d’obra”, els grans arquitectes . S’havien preparat durant molts anys i tots havien començat el seu cursus honorum portant cabassets de terra a les diferents obres. Però el seu gremi s’havia fixat en ells per les seues actituds i aptituds i els havia convertit en deus, en “grans arquitectes”. A dins dels gremis estaven promocionats i protegits.
Aquests ciutadans eren al cim del col·lectiu professional medieval —i encara més antic— que s’encarregava de construir-ho tot: murs, valls, edificis públics civils i religiosos… A la Corona d’Aragó era un dels gremis més prestigiosos: els seus “mestres d’obres” anaven pels carrers de les nostres repúbliques amb un barret de cinc puntes pel carrer. Eren els “grans arquitectes”, només comparables al Gran Arquitecte: Déu. Com ell, eren capaços de construir mons. Tothom els venerava. Però en fundar-se els estats, els gremis desaparegueren i amb ells, els mestres d’obres i els “obrers de vila”, els autèntics executors i coordinadors de les ordres dels “mestres d’obres”. Quan la gent humil o petitburgesa volia fer-se una casa a finals del segle XIX, recorria a aquests homes subterranis, que viatjaven paral·lels als grans arquitectes. Eren la seua ombra.
Contractar un arquitecte només podien fer-ho els burgesos més poderosos, l’Església o els estats. Un obrer de vila era més pròxim i assequible. A principis del segle XX encara n’hi havia alguns. Aquests tenien els coneixements pràctics de l’arquitectura aplicada i estaven atents a les noves tendències, perquè eren persones sensibles que consultaven publicacions i revistes amb les últimes tendències en arquitectura, decoració, arts aplicades… Al seu cap, al seu cervell, es combinaven els volums, els pesos, esforços, superfícies, formes… I podien construir-te un edifici des dels fonaments al coronament de dalt.
A València, tenim tres exemples de supervivències dels obrers de vila. D’algun d’ells es coneix el nom, perquè a hores d’ara ningú no diria que aquella casa de quatre pisos la va fer un “paleta” avantatjat. De fet, els dos primers habitatges eren del respectat i valorat mestre Lluc, al qual molts arquitectes amb títol li demanaven consell. Era una València que tenia personatges públics, casolans, dignes, coneguts, molts d’ells referents… Les seues obres són cases que passen desapercebudes en l’ecosistema urbà, però que tenen un caràcter extraordinàriament original. Totes beuen dels moviments estètics que a principis del segle XX vestiren les nostres ciutats de modernitat.
L’obrer de vila —ara ja convertit en mestre d’obres, en arquitecte convencional, Lucas Garcia el mestre Lluc— construeix a finals del segle XIX dos edificis molt originals en una de les zones amb més futur urbanístic d’aquella València en blanc i negre. Era la plaça de la Reina, un lloc on tot just s’iniciava una de les eixamples de la ciutat. A la zona inferior del primer habitatge hi havia una mena de loggia o galeria pensada per a un negoci. En aquest cas, els famosos grans magatzems de teles i teixits La Isla de Cuba. El pla de la casa es planteja com un xamfrà, perquè els ciutadans puguen fluir d’una manera ràpida i còmoda en l’espai. Un xamfrà amb doble espai vertical: aparadors i loggia… La part inferior s’havia pensat per a optimitzar l’exhibició de productes: Garcia planteja un esquelet de pilars i columnes per a poder crear envans per a aparadors, perquè el xamfrà faça la seua funció: crear la sensació de moviment continu, de no parar-se mai. A la part de dalt, els pisos es destinaven a lloguer. Les columnes de ferro a la zona inferior i en altres pisos doten l’edifici d’una estranya lleugeresa i harmonia volumètrica, ajudada sense dubte per la iconografia en reflexos vidriats: el caduceu d’Hermes, el patró dels burgesos.
El que més ens crida l’atenció és la decoració de tota la casa, una ornamentació en un registre superior inspirada en l’hel·lenisme idealitzat de pa i raïm. O en altres paraules més serioses: en aquell famós noucentisme que viatjava a la Grècia somiada i que competia amb l’esbojarrat modernisme: columnes de ferro d’ordre jònic o corinti, pedra, rajola envernissada, fusta, estucats i peces ceràmiques de pisa vidriada. Aquestes peces representen mènades ballant, joves gregues que dansen i que toquen instruments en un ritme que participa tot l’edifici i el fa modern, molt modern i dinàmic. Garcia veu publicacions que arriben de tots els llocs i mostren la bellesa de l’escultura tardana hel·lenística: Scopas, Byraxis, Timoteos… que porten l’erotisme i el pathos grec fins a l’extrem en forma de joves que dansen fins a l’èxtasi, amb les robes voleiant…
De fet, els que ho entenen qualifiquen aquesta casa de La Isla de Cuba com un exemple magnífic de l’eclecticisme més cosmopolita, on el llenguatge exuberant i cromàtic omple de vida les línies rectes del ferro i de l’obra.
Resulta que l’edifici del costat i que conforma l’entrada del carrer Sant Vicent des de la plaça de la Reina, també és del mateix obrer de vila: Lluc Garcia Cardona. La façana en xamfrà comença des de dalt amb un ràfec que ens porta a les nostres construccions gòtiques civils. Sota el ràfec apareix un registre horitzontal que fa la volta a tot l’edifici i presenta motius vegetals més o menys geomètrics. Per oferir volumetries, Garcia Cardona proposa uns mascarons que doten de vida les grans superfícies. Les línies es corben en volums bulbosos a la part superior, cosa que ens porta directament a una atmosfera francesa, de la “hausmannització” del París del Segon Imperi. Al costat de l’habitatge, i formant part de la mateixa illa de cases, apareix en relleu Hermes, el déu del comerç. Ens observa fixament mentre nosaltres, ignorants, passem per la via més antiga de la ciutat: la que connectava la València romana i tardoromana amb el monestir extra moenia de la Roqueta. Aquesta Roqueta va ser el lloc on segons la tradició va ser llançat al femer el megalomàrtir Vicent… Doncs també el trobem representat en aquesta casa: just al xamfrà més important, trobem un senyal franquista que indica el nom de la via més important de la ciutat: el carrer de Vicent Màrtir.
Però l’edifici més sorprenent fet per un obrer de vila és al carrer Doctor Sumsi, 32, al final de l’eixampla amb què hem començat l’article. Es tracta d’un edifici on es combina la iconografia de la Renaixença amb uns motius més “noucentistes”. És la combinació perfecta. De fet, és la que toca: el seny i la rauxa mediterrània convertida en habitatge. En projecte integral. És un llenguatge fruit de la fusió amb encant dels modernismes i d’altres estils més… personals. Jutgeu vosaltres mateixos. Una façana de rajola, amb elements decoratius peculiars i un treball en ferro que mostra per tot arreu un leitmotiv: el rat penat.
I balcons, balcons a la zona més noble de la façana que s’escampen i s’estoven cap al carrer. El pati interior permet l’accés a un pati descobert. Els acabaments són molt humils, però ens porten directament a uns llenguatges reconeixibles: la reproducció d’un fragment del fris del Partenó d’Atenes fet per Fidies. I als voltants —perimetralment— uns pròtoms, permòdols o cabets que recorden moltíssim les testes que hi ha a la part superior de l’arc triomfal de la primera porta de la Seu. Segons el mite, aquests caps corresponen als primers colonitzadors i colonitzadores que vingueren amb la croada de Jaume I a conquerir la Balansiya islàmica.
Però uns altres sostenen que —simplement— aquestes set parelles van ser les “espònsors” de la primera construcció de la seu cristiana de València.
L’obrer de vila tenia el mite al cap, i l’ha reproduït ací dins, en la intimitat d’una casa que va fer com un santuari, per a ell i els seus. A més, té un sostre sorprenent: uns cassetons policromats on es mostren els pals de la corona, llorers, corones, el rat penat… La façana és una barreja interessant: un ràfec superior que recorda les cobertes medievals mediterrànies, uns envans que formen una loggia, uns balcons d’obra que sobreïxen del pla vertical, unes volutes que pretenen unificar el conjunt…
Tot pertany al relat íntim i casolà del passat que proposa la Renaixença, però ací és tot més amable, menys engolat. Sembla de joguet… El fustam de portes i finestres es veu envaït per espais losàngics de ferro que reprodueixen els quatre pals reials, amb panys que tenen la forma de rats penats. Fa uns anys em vaig trobar a la porta casualment el fill de l’obrer de vila que havia fet l’edifici. Em va comentar que ell havia rehabilitat tota l’obra de son pare, que l’havia cuidada i l’havia conservada. Perquè la memòria del seu pare valia la pena… I és cert: la memòria dels obrers de vila paga la pena. Perquè ells van ajudar a construir les nostres cases. Ara aquest immoble es ven o es lloga per pisos. L’amo, aquell home que relatava la memòria de son pare, ha desaparegut. L’ànima de la casa ha deixat d’alenar.
