Escrivia l’Àlvaro Siza que el bagatge de coneixement al qual els arquitectes inevitablement recorren a l’hora de dissenyar, fa pràcticament impossible construir alguna cosa completament nova. A mesura que s’aprèn a mirar i a adequar la mirada al mètode propi, el sistema de valors de l’arquitecte configura les decisions sobre les funcions, organitzacions, materials i connexions. És una de les tasques importants de l’arquitectura conservar el patrimoni, la càrrega històrica dels edificis, que cada cop més té una catalogació més exhaustiva i documentada. Moltes actuacions d’èxit, més o menys recents, s’han centrat en revelar les capes materials del passat dels edificis i ser-ne respectuoses a l’hora de crear nous usos i relacions entre els espais. Projectes de rehabilitació de la Sala Beckett, Leialtat Santsenca, Nau Iwanow les han tractat des d’una òptica arquitectònica i una clara voluntat de recordar i recrear.
Els edificis tenen, però, una vida pròpia, més enllà dels arquitectes, la vida dels usuaris, propietaris i les comunitats que els habiten, afectada per les decisions polítiques i sovint enfrontades als arquitectes o als usuaris. Aquesta vida deixa marca en el teixit social tot i que no sempre es revela en el material. De vegades es manté oculta i alimenta l’imaginari popular, creant un pou de spam o de valor històric. Deia en Perejaume i també en Pep Llinàs que quan hi ha una sospecha de estiercol és quan hi ha futur per a la creació; les obres en descomposició –inevitablement destinades a desaparèixer- són el fertilitzant per a la futura creació. Proposo recordar les vides passades de dos edificis, diferents però curiosament paral·leles en el temps, implícites encara a la seva vida actual.
La Casa Bloc és l’edifici mític del GATCPAC, dissenyada com conjunt d’habitatges obrers, on més de 200 unitats es construïen al voltant d’espai públic pensat per connectar al barri mitjançant el parc i els equipaments. Encara que seguis la idea del Dom Komuna de Narkomfin de Moscú, la Casa Bloc era més aviat un condensador social on cada família mantenia la seva privacitat i alhora era cridada a participar en les activitats col·lectives. Dom Komuna era la tipologia d’habitatge col·lectiu amb funcions com cuina, menjador o rentat de roba compartides. L’edifici Narkomfin (habitatges per als empleats del ministeri de finances) de 1928, dissenyat per Moisei Guinsburg i Ignati Milinis, n’és l’exemple més conegut. Els arquitectes de Casa Bloc el van visitar mentre dissenyaven l’edifici a Sant Andreu. Aquí les passeres d’accés als habitatges eren pensades com carrers interns, la coberta com espai de festes i la zona verda contenia biblioteca, cafè, escola bressol, etc.
A l’acabar-se, la Casa Bloc mai va ser ocupada pels obrers, al final de la Guerra Civil, quan van concloure el últims repassos a les obres, s’hi va instal·lar les famílies dels militars dels quarters veïns. La permeabilitat del conjunt i accessibilitat dels seus continguts comunitaris es va substituir per tallers militars, capella, economat, residència per orfes i vídues de la guerra separant una part del jardí i una escola privada. Es va construir el Bloc Fantasma, edifici de 6 plantes, connectat a les escales de la Casa Bloc amb apartaments de la policia i amb cavallerisses ocupant els baixos i el pati on en el projecte inicial anaven a parar uns banys públics i el bar. De l’edifici obert i integrat a la vida del barri, Casa Bloc va esdevenir una fortalesa de la repressió. Les cicatrius d’aquest Bloc encara hi son: un cop enderrocat en 2008, es conserva la seva base a terra i les portes que el connectaven amb l’escala de la Casa Bloc.
Casa Bloc és avui un edifici catalogat, íntegrament rehabilitat i destinat al lloguer social. D’una manera o altra conserva traces dels seus tres temps: el de GATCPAC museïtzat en el pis 1/11, als usos públics dels baixos i en l’obertura dels jardins; el del Franquisme en la petjada del Bloc Fantasma, en els colors i les terrasses tancades, en la divisió del Bloc residència i de l’actual en els nous residents i seus objectes que ocupen els carrers interns. Com un tema de conversa entre tres ha format part de l’exposició de Domènec: “Ni aquí ni enlloc” al MACBA, 2018. Irena Visa va fotografiar els habitatges transformats pels seus habitants al llarg dels seus 70 anys d’existència mostrant la distancia entre el gust quotidià de la classe obrera i l’ideal racionalista del GATCPAC.
Un dels primers mapes del Mart es va dibuixar a la casa del carrer Saragossa número 29 on vivia l’astrònom Josep Comas i Solà. Des del terrat de l’habitatge d’una planta, que més tard anomenaria Vil·la Urània, observava planetes com Júpiter o Saturn, a la Lluna i al Sol. Comas i Solà va ser fundador de l’Observatori Fabra i seu primer director; responsable del descobriment d’11 asteroides i petits planetes, entre ells un que porta el nom de Barcelona. A part de la recerca i divulgació científica es va dedicar a apropar l’astronomia al públic no especialitzat i a l’època republicana col·laborava amb ateneus obrers donant classes i conferències. Quan va morir a finals de 1937, va llegar la casa i tot l’instrumental a la ciutat de Barcelona. Desitjava que es convertís en un centre d’educació o de divulgació i que els seus diplomes, medalles, telescopis, objectes artístics i els científics en formessin part.
Vil·la Urània va arribar a ser centre educatiu anomenat simplement “Parvulari Municipal”. No duia ni el nom del seu donant. Va estar a punt de ser venuda al capital privat i enderrocada per convertir-la en un centre cívic. Gràcies a la mobilització dels veïns i de la família del Josep Comas el que quedava de la casa original es va poder salvar. El centre cívic inaugurat en 2017 és obra de Sumo arquitectes i Yolanda Olmo ocupa el marge del jardí de l’antiga casa – envoltada des dels anys ‘70 –i sufocada- per edificis molt alts i imponents. La nova Vil·la Urània és una il·lusió: un edifici gran però no monolític, amb patis i passeres que formen un jardí vertical, un sistema de funcions, temàticament coherents i espacialment diverses que comparteixen el record al fundador de la Vil·la Urània.
De la caseta original només queda la pell, un objecte descontextualitzat que contrasta la modernitat de la nova Urània, preocupada per la sostenibilitat i funcionalitat. Un record de les vides passades de la casa, immaterial però eloqüent.
