Una de les preguntes més recurrents tant a taules de debat especialitzat com pot ser a la premsa, televisió o fins i tot durant una situació informal i que no em deixa de sorprendre és: Quin és el model d’habitatge ideal? Tantes vegades m’he trobat amb aquesta pregunta i no obstant això, la reacció que em provoca no és pensar una resposta, si no donar-li voltes a un altre interrogant: Existeix una manera de vida ideal? Deixem a banda el pensar si hi ha un cànon de bellesa universal: els debats al voltant de la bellesa i el sublim són per a una altra discussió.
La contestació en forma de pregunta sorgeix a conseqüència de el fet que no hi ha una resposta única, tancada i rotunda a aquesta qüestió. Fins a mitjans de segle XX el model de vida per a un individu era un guió que li venia donat des de la seva infància, un model que s’heretava de pares a fills. Sortir del guió era motiu de marginació i en alguns casos fins i tot de presó. Aquest model normatiu era el de la família tradicional, pare mare i fills, guiats per una moral per la qual calia fer gala per no caure en la sospita d’una actitud desviada, fruit de les circumstàncies del seu temps on el clan era la base de la supervivència.
És sorprenent com en les pel·lícules i reportatges dels anys 50 tots els personatges de classe mitjana i alta responen a el model d’home amb jaqueta, corbata, fumant, la dona necessàriament femenina i depenent d’aquest. L’individu diluït en el pensament comú era anònim. Afortunadament avui en dia aquest model es pot assumir lliurement, però ha passat a ser un més entre molts altres. La societat és més oberta, participativa i tots els interessos, les sensibilitats tenen cabuda en un mateix entorn. En aquest moment proposar un model d’habitatge ideal està fora del nostre temps. El mercat així ho ha detectat i la seva producció va en aquest sentit, detectar els usos i costums de nous col·lectius per dissenyar productes específics de consum.
Tot això és molt evident en l’àmbit de la moda. L’avanç científic amb els seus descobriments ha fet que les religions amb els seus dogmes inamovibles vagen desplaçant-se a l’entorn privat. L’assentament de les democràcies valorant la importància dels drets de l’individu i sobretot l’alliberament de la dona, juntament amb la ràpida evolució de les noves tecnologies, han possibilitat l’aparició de nous models de vida, de famílies, així com l’ús de els espais domèstics. Es pot treballar a casa amb un ordinador o tot just cuinar gràcies als aliments precuinats o bé simplement perquè es menja sempre fora de casa.
Però això no s’acaba aquí. Aquests models es van transformant a poc a poc, el que avui és vàlid o cert demà pot estar caduc. Vivim en l’època de l’efímer, l’expressió “per a tota la vida” tot i que expressa una voluntat real se sospita incerta i poc probable. Hem desenvolupat el reflex de comprovar la data de caducitat de tot allò que comprem. I també hi ha la voluntat que realment les coses no siguen per sempre, es desitja el canvi i això, en moltes ocasions representa un estímul. Conseqüència d’això és el fenomen Low Cost que permet el gaudi de gran varietat d’opcions, roba, viatges, oci, gastronomia, etc. a el poder renovar de manera contínua incentivant no obstant la proliferació d’altres fenòmens com el de l’obsolescència programada. El sentit i valor del que permanent s’esvaeix. Els dissenyadors i els industrials es mantenen molt atents a les dinàmiques que es puguen generar en la societat, moltes vegades imprevisibles, per donar respostes ràpides i eficaces.
Arribats a aquest punt si ens tornem a preguntar per l’habitatge ideal, a l’igual que les altres coses a la vida, seria, al meu entendre, la que satisfaça el gust, la personalitat i les necessitats dels seus ocupants, que estigué situada en un entorn amb el qual s’identifique culturalment, amb el paisatge, amb l’entorn social i molts altres factors relatius a la pròpia personalitat de l’usuari. Així doncs, podem trobar tants models com sensibilitats hi, al menys així és com s’està entenent en la societat en què vivim.
