El Centre Octubre de Cultura Contemporània està ubicat al rovell de l’ou del cor de la ciutat de València. La Llotja i el Port foren els fonaments de l’esplendor de la València del segle XV. La Llotja -amb el Mercat- presideixen, des de fa més de cinc-cents anys, el barri comercial i artesanal de la ciutat. Situat a la vora del carrer de Sant Vicent, el més llarg de València, des de sempre la via d’entrada i eixida de València, un eix construït sobre la romana Via Augusta.
La forma allargada de la plaça del Mercat es deu al fet que està situada damunt d’un braç sec del riu Túria, que seguia pel carrer de les Barques, dibuixant una illa sobre la qual s’assentà la Valentia fundacional. Els carrers, en general, estaven vorejats per cases-obradors i cases-comerç. Les activitats eren l’artesania i el comerç, a voltes unides; els seus noms són ben simptomàtics: Pescateria, Repés, Canvis… Manyans, Tundidors, Tapineria, Corretgeria, Bordadors, Assaonadors, Sabateria dels xiquets, Calderers, Cordellats, Cadirers, Caixers, Adreçadors, Aluders, Sedassers, Espart, Palla, Mantes, Carabasses, Sombrereria, Bosseria…
En l’època musulmana aquesta zona estava, en part dins de la muralla —l’Alcasseria— i en part fora —la Boatella—, però el recinte defensiu cristià del segle XIV va incloure tot el barri al seu si. I, en aquesta àrea va anar concentrant, des de la conquesta cristiana del segle XIII quasi tot el comerç de l’empori que fou la València del XV. S’edificaren importants edificis. Els convents de les Magdalenes —on ara s’ubica el Mercat Central— i de la Mercè —que atreia els habitants d’origen barceloní— i que foren enderrocats després de la desamortització en 1836. La parròquia de Sant Joan fou edificada a partir de 1240 damunt d’una mesquita, anomenada la “parròquia dels pillets” per ser la dels venedors del mercat. A la Llotja s’aixoplugà el primer banc comercial, la Taula de Canvis i el Consolat de Mar amb el seu tribunal. Els tres edificis de la Llotja, Sant Joan i el Mercat formen un dels conjunts artístics més excepcional d’Europa.
Al cor de València
La plaça del Mercat, lloc de comerç, però també ha estat escenari de festes, espectacles, encontres, mítings, revoltes, ajusticiaments, càstigs… “El Siglo. En el corazón de Valencia”. L’eslògan d’aquells antics grans magatzems, més enllà de la metàfora, parlen d’un edifici situat al bell centre de la ciutat —i d’una ciutat que té, d’altra banda, el centre històric més gran d’Europa. Al mig d’aquesta “València la gran”, com la descrivia Francesc Eiximenis, doncs, s’alça l’edifici emblemàtic: a la ciutat que Jaume I trià per a morir i on van néixer Pere el Gran o Jaume II; molt a prop de la catedral, on es conserven els rostres dels repobladors del nord representats en els set matrimonis lleidatans esculpits a la porta romànica de l’Almoina; allà on s’establiren Ramon Muntaner (que per dues voltes va ser Jurat de la ciutat), Francesc Eiximenis o Lluís Vives; vora la tomba d’Ausiàs March i les torres dels Serrans —construïdes pel mestre Pere Balaguer i inspirades en la porta reial del monestir de Poblet— i a tocar de la magnífica Llotja, obra de l’arquitecte gironí Pere Comte inspirada en la Llotja de Palma; a una passejada de l’emblemàtic Micalet, projectat pel tortosí Andreu Julià i acabat pel mateix Comte; i davant per davant del modernista Mercat Central, obra dels arquitectes barcelonins Francesc Guàrdia Vial i Alexandre Soler March.

El Centre Octubre, en el “cor de València” se situa en un carrer que porta el segell del progrés de la renovació urbana, del temps dels eixamples de les nostres ciutats. Es va obrir com a accés al Mercat, a principis del s. XIX, en el regnat de colpista i perjur Fernando VII (i per això, li van posar al nom la marca borbònica canonitzada, Sant Ferran. En l’any 1963 va ser batejat com a carrer de Konsomol). Es tractava d’enllaçar dues zones comercials importants: el carrer de Sant Vicent, amb grans comerços, alguns de luxe, i el mercat i les botigues populars.
En aquest espai, a finals del XIX, es va bastir un dels primers grans comerços o magatzems que s’obriren a la ciutat i a Europa, d’acord amb el model dels grans magatzems de les grans capitals del continent, com La Samaritaine, de les galeries La Fayette per a París, Harrods per a Londres o Can Jorba per a Barcelona. L’edifici se situa entre dos carrers. La façana i porta principal dona al de Sant Ferran, mentre la posterior s’obri al de Manyans, un carrer que forma part de la història menestral de la ciutat per l’ofici que albergava.
El carrer de Sant Ferran s’obri sobre l’espai que ocupaven l’antic fossar de sant Martí i uns antics hostals, quan a partir de 1805 s’eliminen els cementiris parroquials. La nova via, que comunicarà Sant Vicent i la plaça del Mercat, es fa perfectament rectilínia a diferència dels carrers veïns de l’antiga trama àrab, com ara el mateix dels Manyans. S’ha de dir que la traça de la muralla de l’època àrab travessa l’illa de cases. Els dos carrers formen part, per vocació comercial i situació urbana, del popular barri del Mercat, que gravita al voltant de la plaça del mateix nom. El carrer de Sant Ferran, des de la seua creació, va acollir en particular comerços de teixits i ara sembla especialitzar-se en llibreries. Malgrat la seua traça transversal, és una via amb un trànsit continu de vianants, mentre la dels Manyans no té la mateixa intensitat.
Un edifici singular
L’edifici, d’acord amb la seua època, té elements modernistes i racionalistes i, donat el seu valor històric i artístic, es troba protegit per la llei. Té una superfície total de 3.200 m², dividida en quatre plantes i un soterrani, amb entrada també pel carrer dels Manyans. Tot i que l’aparença exterior de l’immoble no ho expresse explícitament, l’interior respon a l’estructura metàl·lica i gran buit central tancat per lucernari i plantes diàfanes, pròpia dels grans magatzems comercials que proliferen en les ciutats europees a partir de l’últim terç del segle XIX amb París com a referència. L’ús de les estructures metàl·liques tenia antecedents com ara les obres d’Henry Labrouste (Biblioteca de Sainte Geneviève, 1843) o el Cristal Palace construït per John Paxton a Londres (1851).
A París, en 1873, neix “Au Bon Marché”, el primer dels grans magatzems comercials, construït per Eiffel i Boileau. “Le Printemps” és de 1881, “La Samaritaine” de 1905… En aquesta saga, amb el nivell propi d’una ciutat com València, caldria situar “El Siglo Valenciano”, un nom que sembla encomanar-se al nou segle XX, a punt d’iniciar-se. La tipologia del nostre edifici és clara: el buit central, al qual donen totes les plantes diàfanes, és l’espai que articula el conjunt i està cobert amb una claraboia a quatre vessants que presenta, en la part alta, una singular làmpada de ferro forjat, alhora que les encavallades queden vistes; una escala ampla de tres tramades, amb un ascensor instal·lat en el seu ull, conforma un dels quatre costats. La diafanitat de les plantes permet una gran versatilitat en la disposició, l’exposició i l’observabilitat del material a la venda, facilita el trànsit als clients i la maniobrabilitat dels empleats que, segons notícia, arribaren a ser-ne uns dos-cents.

Aqueix tipus de magatzems comercials, doncs, treuen totes les possibilitats a la tecnologia a l’abast del moment: estructures metàl·liques que permeten prescindir del caràcter massís de les construccions anteriors, encristallament per a llums grans, ascensors per a les comunicacions verticals… Sobre l’autoria dels magatzems se’n sap poc, ara per ara, tot i que, es pot atribuir a Joaquim Arnau, pioner local en la utilització de les estructures metàl·liques, que estava en actiu a principis del segle XX.
L’edifici és d’estil eclèctic, i s’hi integren diversos elements de tendències artístiques anteriors (capitells, motllures, baranes de ferro colat…). Tot i això, hi ha també valuosos motius modernistes, com la làmpada del zenit en l’espai central o el tancament de l’ascensor de l’escala. Al seu torn, la façana del carrer de Manyans és d’una simetria sòbria, deutora de l’Acadèmia, amb un basament de pedra i portes comercials en la planta baixa, mentre en les altes són balcons inequívocament del XIX. La del carrer de Sant Ferran degué tindre un caràcter anàleg, però una reforma de l’any 1953 la transformà al complet.
La reforma del 53, que degué ser feta per l’arquitecte Vicent Monfort Romero, conforma una façana de clara influència loosiana. El mur de càrrega es buida i se sustenta sobre peus drets i una jàssena metàl·lica, longitudinal en tota la planta baixa, per a fer més portes d’entrada i, especialment, aparadors. Però eixos peus queden revestits com a pilars classicistes a la manera que Adolf Loos havia fet en algunes construccions de Viena. La referència podria ser l’edifici Goldman a la Michaelplatz d’aquella ciutat, per bé que amb altres dimensions. El resultat és una façana racionalista, tampoc no exempta d’eclecticisme, d’un caràcter sobri i cert atractiu.
D’un temps
En aquest singular edifici, seu dels antics magatzems coneguts com “El Siglo Valenciano”, van ser fundats l’any 1879 al mateix temps que se celebraven els Primers Jocs Florals de València. Un temps d’inici del retrobament, que manifestarà el mateix logotip dels magatzems recollint la senyera oriflama. El seu compromís nacional no es contradiu amb la connexió amb la contemporaneïtat i l’europeisme.
Aquell és el moment en què es posen les bases del valencianisme polític modern, enfront del passotisme nostàlgic i improductiu en què caigueren entitats com “Lo Rat Penat”. Les van assentant postures com la del poeta popular Josep Maria Puig Torralba quan afirma en 1881 que “la idea del valencianisme no es tanca tan sols en conrear les nostres coses passades, sinó també les presents i esdevenidores”. De forma més clara el metge Faustí Barberà, en el seu discurs “De regionalisme i valentinicultura” de 1902, fixa les bases del valencianisme contemporani i reclama, per primera volta des dels decrets de Nueva Planta, el “dret a governar-se” de l’antic Regne de València, s’oposa a “l’absorció i assimilació castellana”, defineix Espanya com un estat plurinacional i afirma que “qui ataca la meua llengua vol robar-me la meua intel·ligència, la meua manera de viure, el meu honor i els drets del meu poble”.

Fruit d’aquell reviscolament i presa de consciència, el 1904, a la ciutat d’Alacant, el Partit Republicà Federal aprovà un Projecte de Constitució per a l’Estat Valencià, que es dotaria fins i tot d’un exèrcit diferent de l’espanyol. Aquell mateix any a la ciutat de València serà fundada “València Nova”, una escissió de l’improductiu i impotent “Lo Rat Penat”, que s’afirmarà amb contundència en la línia del doctor Barberà que “la Pàtria Valenciana té drets a defendre, personalitat històrica que refermar, idioma a conrear, història a fer conèixer al poble, costums a fomentar, literatura, art, agricultura, indústria a enaltir i política pròpia per la qual devem lluitar”. En constatar que “veure la pàtria esclava i no arremetre a trencar ses cadenes, però posar en son lloc llaços de germanor, és crueltat o covardia”, el seu objectiu és clar: ajuntant els “nostres amors patriòtics, hem vingut a lluitar per l’autonomia del Regne de València”. És aquesta l’època de l’“Himno de la Exposición” de 1909, que comença amb el conegut vers de “Para ofrendar nuevas glorias a España nuestra región supo luchar”, però també es composaren altres himnes reivindicatius com el “Vent de Ponent” (“poble meu, qui t’ha vist fort, gojós, i ara dèbil i trist… El Ponent tot ho arrasa, i els verds camps i la sang ens abrasa” o la” Cançó de Lluita” (“Valencians prou de temps ens allunyaren oblidant que tots érem germans. Ajuntem-nos que ja ha arribat l’hora de ser lliures i ser valencians… Valencians, defensem la nostra terra contra lladres, botxins i tirans”).
Un motor i una àgora per a un país
En aquell edifici singular i tants anys abandonat Acció Cultural del País Valencià i la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster, van decidir ubicar, al cor de València, un projecte destinat a revitalitzar la cultura i la societat valencianes, des d’una perspectiva nacional i de progrés. Un pensament els va guiar: “De vegades, els pobles han de fer algun pas extraordinari —tan decisiu com difícil— que done prou impuls per encarar el futur amb garanties. Que el pas siga ardu, però, no significa que s’haja de negligir: aquesta mena d’iniciatives són les que, al remat, marquen una època. I de tots depèn fer-les possibles”.
La primera passa fou la compra i restauració d’aquest edifici, una adquisició feta col·lectivament per particulars, entitats i institucions de tots els Països Catalans. El segon pas fou la rehabilitació. Una recuperació arquitectònica que també va estar singular. El mateix edifici, ja emblemàtic per ell mateix, havia d’esdevindre un edifici de referència, un espai que puga atreure inclús els visitants de la ciutat. La singularitat de la seua arquitectura, el seu caràcter i dimensions, varen comportar que quan s’elaboraren els primers plans de protecció del centre històric (1983), l’edifici quedara protegit. L’actual Pla Especial del Mercat hi manté un nivell de protecció estructural.

Per contribuir a fer l’espai encara més carismàtic, de cara a la seua rehabilitació es va comptar amb un important equip d’arquitectes coordinat i dirigit per Carles Dolç: Oriol Bohigas, Frederic Climent, Emilio Giménez, Salvador Borcha, Francesc Vallet i Alfred Payà) i també amb un equip d’interioristes integrat per Josep Bohigas, Francesc Pla i Iñaki Bakero, amb la col·laboració de Claret Serrahima. En la planta baixa es conserva l’entrada principal pel carrer Sant Ferran, constituint-se una mena de porxada. Al voltant del gran hall central, s’ubica la recepció, la llibreria “Fan Set”, hereva de “Tres i Quatre” i una cafeteria-restaurant. L’edifici manté també l’accés pel carrer de Manyans.
En el soterrani se situa la sala d’actes amb un ample vestíbul i dues sales d’exposicions i multiús. La sala d’actes, amb un aforament de 113 persones, ocupa les nevades centrals i la seua secció permet una visibilitat perfecta des de tots els seients. La sala estarà perfectament equipada (il·luminació, sonorització, decorats, cabines de projecció, de traducció simultània, etc.) per ser completament polivalent i poder servir tant per celebrar conferències o congressos com, també, projeccions cinematogràfiques, concerts, recitals, representacions teatrals, etc.
La primera planta es dedica a les aules i tallers (llengua, música, videoart, fotografia, etc.), amb les entrades pel corredor que fa el perímetre de l’espai central. Les plantes segona i tercera seran d’oficines de les distintes institucions i entitats que s’hi allotgen. S’hi han disposat de manera que en totes siga factible el treball amb la llum natural, amb les obertures a les façanes i al pati interior de l’illa. El corredor del perímetre del buit central és part funcional de les oficines, les quals reben llum complementària de la claraboia zenital.

La planta àtic, de menor superfície que les altres, queda ara ben connectada amb la resta de l’immoble per l’escala i per dos ascensors. La transformació de l’actual terrat en una coberta plana hi fa d’expansió natural en fer-la accessible directament des de l’àtic. Aquest pavelló multiusos permetrà dur a terme tota mena d’activitats (conferències, reunions de treball, banquets, actes públics…).
S’ha volgut fornir El Segle, el Centre Octubre de Cultura Contemporània amb les noves tecnologies que el situen, des de bon començament, com a centre d’irradiació cultural i cívica modern, operatiu i independent que pot respondre a les demandes socials i als grans reptes culturals i cívics del segle XXI. L’edifici COCC contribueix, de manera oberta, desacomplexada i innovadora, a desbloquejar el món cultural i social a València: és casa oberta a la ciutat i centre de cultura, actuant a més a més com a seu d’entitats. Una àgora, un motor de cultura i societat.
Aquest ja és l’espai de cultura, país i progrés que pot i vol tornar a situar la ciutat de València al cor del país.