El pragmatisme pot tenir diferents formes, perquè és un marc o una eina, i es pot afinar o aplicar de maneres diferents, igual que un instrument musical. Podem proposar tres formes possibles de pragmatisme en l’arquitectura: el pragmatisme com a excusa; el pragmatisme com a estètica; i el pragmatisme com a alliberament. Tres formes que són, de fet, tres de les seves cares o dimensions, potser indestriables.
El pragmatisme com excusa
Hi ha dues frases dites en només 20 anys de diferència per líders comunistes que defineixen bastant bé el que entenem col·loquialment per pragmatisme. La més recent la va dir el principal impulsor de la transformació de la Xina, Deng Xiao Ping, que la va conduir del col·lectivisme a abraçar les pràctiques capitalistes. És notori com va justificar als 1970s la liberalització econòmica que estava empenyent: “Blanc o negre, tant li fa: el que cal és que el gat caci les rates”. Si l’objectiu és el desenvolupament, no importa com arribar-hi.
L’altre líder és Nikita Khrushchev, el factòtum del programa més ambiciós de construcció d’habitatge a la Unió Soviètica i els seus satèl·lits a partir dels anys 1950s. Contra Stalin, que va voler fer habitatge social amb els estàndards dimensionals i decoratius de l’habitatge burgès i va fracassar per falta de recursos, Khrushchev va promoure la industrialització per construir centenars de milers d’unitats residencials molt austeres però que feien el fet, les populars Khrushchyovka. Es va justificar: “No estem contra la bellesa, sinó contra les coses inútils”.
El Petit Príncep discreparia sobre aquesta definició d’inutilitat, ell que precisament havia lloat la feina del fanaler: com que és una feina bella, és una feina veritablement útil. Però el cert és que tota construcció irrellevant és el resultat del pragmatisme aplicat, sovint fent-ne apologia o teoria. En realitat, fent-lo servir d’excusa. Però també la millor arquitectura és pragmàtica, doncs no hi ha arquitectura sense construcció, i la construcció significa necessàriament una aproximació pragmàtica que lligui economia i tècnica en una acció coherent.
El pragmatisme com estètica
Si bé la construcció més banal pot apel·lar al pragmatisme com excusa per justificar-se, el pragmatisme també pot informar una voluntat formal. Ha acabat definint unes determinades actituds en la moda o en l’arquitectura. Per exemple, la de la ‘sinceritat’ de l’ús dels materials i les tècniques com a garantia de bon resultat, una idea recurrent des de finals del segle XIX i que avui dia viu un nou apogeu dels materials ‘naturals’ i a una domesticitat* naïf tipus IKEA.
No obstant això, no podem prescindir del valor autònom de la forma. I aquest és el límit de l’arquitectura fundada només en la seva operativitat, en una solució pretesament objectiva i funcional dels problemes que es plantegen. No sembla que tinguem escapatòria de la tríada vitrubiana. Però tampoc hem de entendre-la com un problema o una limitació, sinó com una característica pròpia de l’arquitectura.
El pragmatisme com alliberament
El pragmatisme és per definició adogmàtic i mestís, i recela de qualsevol ideologia. Mistifica tècniques i conceptes per assolir un objectiu. Recordem Deng Xiao Ping. Potser per això se li penja injustament l’etiqueta de no tenir principis. Però el cert és que el que no té són prejudicis. Si la praxi està relacionada amb els costums i la moral, és a dir, segueix una certa tradició de fer coses segons una codificació que depèn d’un grup, el pragmatisme es refereix a l’experiència concreta, és empíric. El pragmatisme és una acció, mentre que la praxi és una posició.
A aquestes alçades, cal entendre l’amoralitat i l’adogmaticisme, i per tant el pragmatisme, com a alliberament, no com a limitació de la nostra comprensió del món. Especialment avui dia, quan es discuteix i es contesta el paper de les ideologies. Quines regles poden existir avui per a l’arquitectura? El pragmatisme obre davant nostre un panorama ampli, emocionant i motivador, perquè reaccionem, per a què decidim les regles, per a què decidim quins ratolins cal atrapar.
