Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Pragmatisme

Alguns conceptes poden tenir alhora una valoració positiva i negativa i que la seva rellevància radiqui precisament en aquesta doble estimació. El pragmatisme, tan blasmat pels idealistes dogmàtics i tan lloat pels materialistes acèrrims, és avui un d’ells. Però no es tracta que la seva definició o la seva fortuna crítica siguin dispars o polèmiques, sinó d’una cosa més profunda, més essencial: l’estimació del pragmatisme té un caràcter dual perquè representa alhora les aspiracions humanes i les possibilitats limitades de realitzar-les. Ens situa davant la nostra pròpia condició: estem limitats pels nostres somnis. No podem escapar a la necessitat d’actuar dins de les condicions de la realitat i, alhora, hem de superar-la per adaptar-nos a la seva evolució. En això, el pragmatisme és radicalment arquitectònic, o viceversa, ja des dels seus inicis.

Amb permís d’Imhotep (s. XXVIII aNE), podríem convenir que el primer arquitecte reconegut va ser el mític Dèdal, que va construir a Creta el laberint del Minotaure. El va fer tan bé que amb prou feines va poder sortir-ne quan el rei Minos el va tancar en acabar-lo per tal que no n’expliqués el secret. Es va escapar amb el seu fill Ícar gràcies al seu invent de les ales artificials, fetes de plomes i cera. Dèdal, així, va ser alhora el creador de la realitat del laberint i de la manera de superar aquella realitat. I va definir de pas les condicions de treball de l’arquitecte: la condició de necessitat, la condició d’aspiració i la condició de materialitat. Des d’aquells temps immemorials l’arquitecte ha perseguit un objectiu, un projecte, i se n’ha sortit amb l’ajuda d’inventiva, sensibilitat i tècnica. A aquesta premissa o perspectiva la podem anomenar pragmàtica.

Per pragmatisme s’entenen, popularment i confusament, moltes coses diverses: ad hoc, positivisme, empirisme, realisme, ser pràctic. Tots aquests noms es poden intercanviar inopinadament, i és de preveure que romanguin confosos per molt de temps al llenguatge quotidià. Per això val la pena aturar-se uns instants en la història d’aquesta idea, més enllà del seu ús quotidià i desgastat, per comprovar la pervivència de la seva qualitat dual. El filòsof americà Charles Sanders Peirce encunya el vocable cap a 1870 declarant que “tota la funció del pensament és produir hàbits d’acció”. Per la seva banda, Joan Coromines situa el seu origen etimològic en la forma verbal grega “jo actuo”, de manera que també des dels inicis tindria una qualitat complexa que la definiria: l’acció reflexiva. Des de llavors, i més tard en la seva evolució, el pragmatisme es desplega en aquesta doble vessant idealista i empirista de la qual ja no se’n lliurarà.

Definit per William James, el pragmatisme és un mètode per posar a prova les idees, valorant-les en funció de la seva capacitat de canviar la nostra percepció o la nostra experiència de la realitat. Això implica necessàriament l’abolició de qualsevol gran explicació del món, la supressió de tot deus ex machina previ o independent de la nostra percepció de les coses. Suposa la supressió no només de Déu com a explicació, sinó també la supressió de qualsevol altre absolut, sigui la Raó o la Història, per exemple. De fet suposa l’emancipació del nostre raonament, una capacitat o una necessitat de plantejar-nos les coses des del raonament com a manera d’actuar en la realitat.

Com en la ciència, per a la que no hi ha veritats eternes o preexistents, sinó que la veritat només és tal fins que es demostra el contrari. De fet, es pot pensar que la funció de la ciència consisteix precisament a posar a prova les veritats establertes. Aquest pot ser, al meu entendre, el valor de pensar l’arquitectura en totes les seves dimensions des d’aquesta perspectiva pragmàtica. Avui necessitem més que mai repensar la nostra acció, trobar els motius forts que la motivin, definir una actitud que acabi sent rellevant, no necessàriament “interessant”. Una arquitectura explorativa i crítica. En això l’arquitectònic hauria de ser també radicalment pragmàtic, perquè no pot existir una arquitectura apragmàtica, és a dir, que no es proposi com una reflexió operativa que tingui com a objecte la modificació de l’entorn.

Però si això és cert, ho és més encara que el pragmatisme pot tenir diferents formes, també en arquitectura, encara que la definició més corrent lamini aquesta diferenciació en un sol significat que barreja pràctica i acció i les s’oposa a un idealisme o a uns principis. Aquestes formes del pragmatisme* són, també, possibles valors. Que el pragmatisme tingui valors pot sorprendre més d’un. No per casualitat un diccionari de referència en anglès com el Merriam-Webster el defineix com “una aproximació pràctica als problemes i els afers”, i posa com exemple d’ús la frase “Va provar de trobar un equilibri entre principis i pragmatisme”.

Però principis i pragmatisme han d’anar de la mà per respondre les urgències d’aquest món. I no només en arquitectura.

Enric Massip-Bosch
Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close