Un dels debats contemporanis més punyents sobre la ciutat i el seu paper a les nostres vides és com contribueix a la crisi ecològica que vivim i com pot contribuir a solucionar-la. Com a principal condensador de la vida social i de les activitats humanes, la importància de la ciutat en qualsevol equilibri sostenible és primordial, i té diferents aspectes que cal tenir en compte.
Malgrat que a primera vista sembli paradoxal, un d’ells, i molt important, és el seu caràcter d’ecosistema natural, entès d’almenys dues maneres principals: una, com a entorn capaç d’acollir el màxim de diversitat biològica possible, en especial l’animal; i l’altra, com a lloc que tendeixi cap a la producció d’aliments i de matèria prima orgànica vers una certa autosuficiència o consum de quilòmetre zero de molts productes.
Aquesta consideració de les ciutats contemporànies implica una profunda redefinició d’un conjunt d’aspectes específics que afecten la pròpia materialitat urbana i els seus usos, com ara la permeabilitat del sòl i la gestió del cicle de l’aigua; el paper dels grups arbrats i de les plantes d’enjardinament que vagi més enllà de l’embelliment i l’ornament de l’espai públic i els faci funcionals; o la incorporació del sector primari a la ciutat, que s’afegeix al secundari i al terciari per generar noves oportunitats laborals.
En resum, és una visió relativament nova de la ciutat que s’està estenent actualment en molts llocs del món, amb més o menys decisió, i que es podria resumir en una idea: la ciutat es ruralitza, com una palanca conceptual que serveix alhora per desmineralitzar-la, revegetalitzar-la, i que la faci més productiva, més sostenible i més vivible. Al seu torn, aquest canvi del paisatge urbà pot propiciar canvis en els estils de vida actuals i futurs.
És interessant remarcar que aquesta discussió arriba en un moment en què les distincions entre urbà i rural a la nostra societat es difuminen i, segurament, ja no existeixen. És una distinció que ràpidament esdevé irrellevant perquè tots compartim uns mateixos horitzons vitals, tenim uns mateixos referents culturals, fem servir una mateixa tecnologia. Si aquests són precisament els trets que defineixen una cultura, podem dir que la nostra cultura és urbana.
El procés d’urbanització del món és una cosa que no només implica un canvi d’equilibri entre la població urbana i la que no és de la ciutat, sinó que va al cor de societat mateixa homogeneïtzant els estils de vida, alineant-los al llarg d’un paradigma urbà. La societat ja fa temps que és urbana, com va assenyalar Henri Lefebvre* a La révolution urbaine (1970). És el que podríem anomenar, com un moviment invers, simultani i complementari de l’anterior, la urbanització del rural.
Ambdues tendències conflueixen cap a la formació d’uns entorns rurbans, un concepte que en anglès existeix fa més de cent anys però que avui pren una nova dimensió. Si a l’origen designava un entorn amb característiques i estils de vida urbans però que mantenia uns trets rurals bàsics, ara defineix una realitat estesa al territori, també a les ciutats, que ha de tenir unes característiques materials i tipològiques híbrides o ambigües i on la diferenciació d’usos i d’activitats sigui també ambigua.
De fet, ja ho va dir Ildefons Cerdà*, l’inventor de l’urbanisme: cal ruralitzar la ciutat i urbanitzar el camp; entendre ciutat i camp no com una dicotomia polaritzada sinó com realitats complementàries que tenen, al capdavall, l’horitzó de fondre’s en una de sola. Aquest darrer episodi vers una realitat rurbana és el que ens pertoca impulsar. I, pel camí, canviar la percepció sacralitzada i acomplexada del camp i dels boscos, que des d’una visió urbanita es tenen idealitzats fins a la intocabilitat.
No ens podem permetre unes ciutats depredadores de recursos i d’energia, mineralitzades per la mobilitat i l’acumulació edilícia. Ni uns polígons industrials* monofuncionals, desastrats i mal situats al territori, que semblen més pensats per a les màquines que per a les persones. Però tampoc ens podem permetre, potser com a reacció, intentar congelar i folkloritzar un paradigma rural ja inexistent, negar-li la seva capacitat d’evolució o de participació en la construcció de la civilització contemporània.
Al contrari, és en el doble moviment que significa el rurbà on és possible trobar moltes respostes a reptes actuals: el reequilibri demogràfic al territori, la distensió d’usos ara concentrats, una economia que tendeixi a la circularitat. Cal posar-s’hi, i transformar no només les nostres ciutats i els nostres pobles, sinó canviar sobretot la manera com pensem els nous assentaments i les noves comunitats.
