L’arquitecta comissaria una exposició al pavelló de Catalunya de la Biennal d’Arquitectura de Venècia sobre l’aire com un bé comú.
air/aria/aire
Catalonia in Venice
Eventi Collaterali (Biennal d’Arquitectura de Venècia)
Comissària: Olga Subirós
Fins al 21 de novembre de 2021
Olga Subirós ha treballat sovint en projectes expositius que trafiquen amb moltes dades com la recordada mostra del CCCB Big Bang Data. Ara torna a explicar amb dades i noves cartografies el gravíssim problema de contaminació ambiental, sobretot aplicat a la ciutat de Barcelona, en l’exposició air/aria/aire, que es pot veure al pavelló català de la 17ena edició de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, impulsat per l’Institut Ramon Llull, dins dels esdeveniments colaterals de l’esdeveniment. La recerca que un equip interdisciplinar ha portat a terme amb motiu d’aquest projecte ha donat com a resultat unes dades esfereïdores que afecten el medi ambient de la ciutat i de manera molt més bèstia de la que ens pensem, la salut de tots plegats. L’exposició ha mapejat la ciutat per descobrir els llocs més contaminats de la ciutat i planteja que pot fer l’arquitectura i l’urbanisme contra aquesta greu crisi ambiental i sanitària.
Ja en el primer cap de setmana de la Biennal d’Arquitectura, el pavelló de Catalunya ja va ser escollit com un dels cinc millors pavellons de l’esdeveniment pel suplement del Financial Times. Què suposa aquest reconeixement?
Va ser una sorpresa increïble. En el Financial Times Weekend, van destacar només cinc pavellons de la Biennal: Albània, Emirats Àrats Units, Gran Bretanya, Estats Units i Catalunya. Fa il·lusió perquè nosaltres no som un pavelló, de fet som un esdeveniment col·lateral perquè no tenim consideració d’Estat, però en canvi ells ens han vist com un a pavelló nacional. És fantàstic perquè això li dóna molta difusió al projecte i més pel tema que tractem, la contaminació de l’aire als entorns urbans. Ens han col·locat a la primera lliga de la Biennal.
Com s’ho ha fet per oferir un to poètic i atractiu per al visitant amb un contingut amb tantes dades i informació?
Com pot ser fotogènic parlar de contaminació ambiental? Doncs ho és. He treballat molt en el disseny d’exposicions al CCCB, al Macba i he hagut d’adaptar moltes exposicions itinerants a espais diferents. Tenia molt clar que en aquest projecte hi ha una doble vessant: d’una banda, investigació, i de l’altra, crear una experiència que faci que el visitant es posi en mode “rebre el contingut”. Per això ha estat fonamental un disseny expositiu impactant. Hem aprofitat que el pavelló és molt longitudinal per crear un passadís molt estret en el què estan exposats filtres de contaminació de l’aire i en el què només hi cap de banda a banda una persona. És una experiència forçadament individual, en la què estàs confrontat amb 12 petites històries de contaminació a Catalunya i Balears, en les quals te n’adones que no hi ha aire net, sobretot a les ciutats. I aquest aire contaminat entra dins teu i no l’elimines. Aquesta experiència queda incrementada exponencialment per la banda sonora de la Maria Arnal i el John Talabot, que et posa la pell de gallina. Dins del passadís, hi ha uns altaveus addicionals amb la respiració de la Maria, que et crea una atmosfera de conscienciació a través dels sentits.
I tot el projecte és fruit també d’una llarga recerca sobre el tema de la qualitat de l’aire arreu del món. Quina és la principal tesi d’aquesta investigació?
A les cares externes del passadís, projectem dos audiovisuals on es concentra el missatge que volem difondre. Un d’ells va sobre la contaminació a Barcelona, que és com una mena de cartografia inèdita que creua les dades de les xifres de diòxid de nitrògen a l’aire de la ciutat i de particules en suspensió, en la seva majoria provinents dels vehicles amb benzina i gasoil. L’altre audiovisual mostra on es mouen aquests gasos en el món, és a dir, clarament a l’hemisferi nord, a l’Índia i a la Xina. També hi ha un moment en què la sala es queda en negre i es parla de les morts que aquesta contaminació provoca: 7 milions a l’any al món i 2.500 a Barcelona, segons l’Agència de Salut Pública. Si no tinguéssim contaminació, aquestes morts no hi serien. Com la OMS permet que tinguem uns nivells de contaminació de 20 micrograms per metre cúbic, si corrégissim aquesta dada estaríem al voltant dels 1.800 morts. Com a societat ens hem de preguntar, per què són admissibles aquestes morts? Les morts per Covid no les admetem perquè ens col·lapsa els hospitals. En canvi, les morts per contaminació, que acaben sent en darrera instància per pneumònia, càncer de pulmó, atac de cor, infart cerebral…, les tenim assumides com a malalties, diguem-ne, “normals”.
I què hi fa un projecte sobre un tema medioambiental i de salut en una Biennal d’Arquitectura?
La contaminació a les ciutats és un greu problema de salut pública, la patim a peu de carrer. I per tant, és un problema que concerneix a arquitectes i urbanistes. El 2017 un article a la revista mèdica The Lancet parlava contundentment d’aquest tema i la María Neira, cap de salut pública de la OMS, va fer un clam dient que la qualitat de l’aire ha de ser la màxima preocupació d’arquitectes i urbanistes. En aquell moment, aquest tema em va tocar molt perquè tenia al meu pare malalt de càncer de pulmó per causes medioambientals perquè ell no havia fumat mai en la seva vida. Això em va portar presentar-me al concurs per a la Biennal perquè volia fer una investigació que expliqués on passa tot això a Barcelona, carrer per carrer, i què hi podem fer arquitectes i urbanistes.
I com s’ha fet aquesta recerca?
Vaig anar a buscar l’estudi d’urbanisme 300.000 Km/s , dirigit per Pablo Martínez i Mar Santamaria, que ja havien fet un informe fantàstic sobre la contaminació acústica a Ciutat Vella. Ells treballen creuant dades. I en aquest cas, hem buscat dades tant del sector públic com del privat. Per exemple, dades de Idea (CSIC); de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica de la Generalitat; de l’institut ISGlobal sobre temes de mortalitat i de l’Agència de Salut Pública de Barcelona; del programa Copernicus de l’Agència Espacial Europea; o del model predictiu de l’empresa Lobelia, que et proporciona el camí menys contaminat per a fer un itinerari a Barcelona, entre d’altres. Amb totes aquestes dades, per exemple, es pot calcular què passa si en una zona molt contaminada, vius en una casa de poca qualitat, on la població que hi viu és majoritàriament gent gran o menors de 16, amb rendes baixes i poc accés a un parc. Això, és un cóctel molotov. Si tens totes aquestes vulnerabilitats, és quan és urgentíssim actuar. Tot això es veu en les cartografies que hem elaborat que també es poden visualitzar amb detall a la web del projecte air.llull.cat, perquè la cosa no va de barris, va de carrers.
Quins són els carrers més contaminats a Barcelona, els denominats carrers autopista, potser?
Sí, però hi ha una altra cosa molt important: el que s’anomena el “canó urbà”, que vol dir que la contaminació es queda als carrers estrets amb edificacions altes. Moltes de les partícules contaminants que queden en suspensió són 20 vegades inferiors al diàmetre d’un cabell però tenen massa, les inhalem i són tòxiques. En autopistes urbanes, com la Meridiana o el carrer Aragó, tens un impacte directe si hi camines al voltant o vas en bicicleta però finalment tot es dispersa molt i tens més probabilitats que el vent s’ho endugui. Els carrers mar-muntanya, com Balmes, estan molt contaminats però si tenim vent de mar tot es dispersarà. En els carrers transversals, en canvi, no hi ha aquests vents, i la contaminació es queda. Per exemple, en el carrer Provença, la vorera de mar està més contaminada que la vorera de muntanya. Però resulta que tenim el carril bici a la vorera de mar. Això passa perquè ningú ha creuat les dades. Un altre exemple és el passeig de Sant Joan, que ara té un urbanisme preciós però que en els parcs infantils s’han instal·lat unes barres de ferro per protegir de possibles accidents però que en canvi deixen passar la contaminació. És un disseny que no funciona. Haurien d’haver posat arbustos d’un tipus de fulla que capturés les partícules.
Moltes mesures multiplicades com les que anomena, alleugeririen el problema?
Proposem dotze accions per millorar la qualitat de l’aire agrupades en tres blocs: usos, espai públic i mobilitat. Idealment s’haurien de complir totes. De vegades es diu que el problema s’arregla eliminant els cotxes i substituint-los per vehicles elèctrics, però això no va a l’arrel del problema. En el cas que se substitueixi tot el parc mòbil per vehicles elèctrics, continues ocupant moltíssim espai de via pública igualment i les rodes i pastilles de fre segueixen emetent partícules. El dret a la ciutat saludable i a l’espai públic hauria d’estar per sobre al dret a poder aparcar a la superfície.
Eliminar els vehicles de la ciutat no és una mesura popular, precisament. Es queixen grups de pressió, empreses de transport i persones individuals que no volen saber-ne res.
Sí. L’altra cosa és que algú digui: treiem tots els cotxes! Però això no és possible: entenc que s’ha de garantir els transport de persones amb mobilitat reduïda, ha d’haver-hi taxis i les mercaderies han de poder circular. El que no s’entén de les mercaderies és que puguin dur a terme a totes hores els serveis de la manera que cadascú vulgui, sense cap tipus de regulació. S’ha regulat la recollida d’escombraries i la neteja a les nostres ciutats i en canvi el transport de mercaderies, no. Una bona solució és el sistema Mercaderies Darrer Quilòmetre, que consisteix en què tot arribi de nit en furgonetes grans a 15 punts repartits per tota la ciutat, ben condicionats i amb frigorífics, i durant el dia en vehicles molt més petits i elèctrics es faci un repartiment a un quilòmetre de diàmetre. Això s’acabarà fent tard o d’hora perquè l’impacte de fer-ho malament és bestial amb el gran augment que hi hagut del comerç electrònic. O per exemple, els bars i restaurants tenen un promig de 5 a 8 furgonetes que els hi arriben cada dia. I d’altra banda, s’ha de millorar molt el transport públic, sobretot a algunes zones de la ciutat i a molts llocs de la Regió Metropolitana, i la xarxa de bicicletes, sobre la qual queda molt encara per fer. Dins del pla d’usos, també cal vivenda assequible distribuïda a tots els barris. Estem parlant de canviar el model de ciutats però això no només ho han de fer els urbanistes, s’ha de fer conjuntament amb ciències de la salut, amb ciències de l’atmosfera, amb mediambientalistes..-No ho podem fer sols.
Un dels grans problemes de Barcelona és que no té pulmó verd al centre, com altres ciutats. Collserola queda massa lluny.
Això ho ha viscut la gent que viu a l’Eixample durant el confinament perquè estava a un quilòmetre de la platja i a un quilòmetre de Collserola. Per tant només podia sortir a caminar sobre asfalt, que és un material no transpirable que quan ve l’estiu fa de radiador. Això fa evident que l’espai públic s’ha de redissenyar. En aquest sentit, una Zona d’Ultra Baixes Emisssions a l’Eixample seria fonamental. És la zona amb més trànsit i més densitat de població a Barcelona -34.000 habitants per quilòmetre quadrat i la mitjana de Barcelona és de 16.000-, a més dels visitants. Per tant una mesura radical com la que va fer Londres, amb restricció de vehicles i peatge, prioritzaria la salut per sobre de la suposada llibertat individual. El dret de la salut està en els drets humans i a la Constitució, per tant està per sobre al dret d’anar en cotxe al centre de la ciutat.
És un debat semblant al que ha succeït amb la covid. Molts proclamaven el seu dret a la llibertat de moure’s i sortir per sobre de la salut pública.
És clar, és un debat sobre quins són els béns comuns. El nostre és un projecte sobre com accelerar el procés per anar cap a una ciutat saludable i justa. Mirant els mapes, veiem que més de la injustícia social, existeix una injustícia espacial i urbana, que com a arquitectes i urbanistes hem d’ajudar a resoldre i assenyalar on és.
És urgent solucionar aquest problema?
Urgentíssim. Tenim crisi ecològica i crisi de salut pública i les dues estan interrelacionades perquè les dues tenen un origen comú que és l’activitat humana, totalment dependent dels combustibles fòssils. Està molt bé que tinguem un ministeri de transició ecològica però a mi la paraula “transició” em posa nerviosa perquè durant quant de temps hem de transicionar? Per això volem accelerar la difusió d’aquest tema i que arribi al màxim de gent possible.
Vol dir que el projecte no es queda a Venècia?
No, l’objectiu és que tota aquesta recerca arribi al màxim de gent possible. Aquesta és la raó per la qual no vaig voler fer una edició curta de la publicació de l’exposició i finalment hem fet un monogràfic de la revista Quaderns d’arquitectura, que arriba a tots els col·legiats del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, a les escoles d’arquitectura i a més té 1.500 subscriptors. Amb la web hem fet el mateix. Hem penjat tota la informació i totes les dades. És un projecte obert a tothom i que acceptarà totes les contribucions que es vulguin.
I què nosaltres, com a individus, què podem fer?
Doncs votar en conseqüència i exigir que les coses canvïin. Jo un cop al mes tallo el carrer Aragó amb el moviment Eixample Respira i Recuperem la Ciutat. Tant de bo tinguéssim un Central Park, encara que fos allargat, creuant Barcelona però no podem renunciar a millorar la nostra ciutat i més quan saps el que està passant. El que passa és la majoria de gent no ho sap. Em xoca quan els comerciants diuen que perdran clients si es treuen els cotxes de la ciutat. Però quin és el carrer que més diners fa a Barcelona? Portal de l’Àngel, que és peatonal. Hi ha gent que parla per parlar. A veure, Londres ha perdut turisme des de que va tancar el centre als vehicles? No, al contrari. Hi ha molt pensament sense contrastar, molt rebuig per aquesta suposada llibertat mal entesa i hi ha molt desconeixement de la naturalesa de l’aire per part fins i tot d’arquitectes i urbanistes. El projecte és un projecte de creació d’evidència cartogràfica. Tenim proves científiques i els polítics les coneixen. Si l’evidència està clara i no t’atreveixes a implementar-ho, és perquè necessites consens social.
Està clar que la gent no és conscient d’aquestes dades terribles i que no només afecta l’aparell respiratori, sinó que influeix en malalties com l’Alzheimer, crec que molt pocs saben això.
No, i per això tinc moltes ganes que el projecte es pugui veure a Barcelona. En la publicació mostrem una dada molt forta. Hi ha una fotografia de microscopi electrònic de la secció d’una neurona i a dins s’hi veuen unes esferes perfectes negres. Doncs són fruit de la combustió a causa del transport. És un conglomerat de derivats del petroli que amb la calor esferifica i que té propietats magnètiques perquè provenen de metalls. D’aquesta manera poden interferir amb les connexions nervioses i això podria estar relacionat amb l’Alzheimer. ISGlobal també ha trobat partícules contaminants a placentes i fetus d’embarassades. D’això és molt difícil escapar perquè ja no queda aire pur, te n’hauries d’anar a l’Oceà Austral. Tot això els polítics ho saben però aquí és un país que ha confiat tant en el turisme i la indústria automobilística que tot això ha de transicionar a noves formes de mobilitat.
Quins models de canvi estan funcionant? A qui podem copiar?
Ciutats que van en la bona direcció són Londres i París. En el cas de París perquè l’alcaldessa Anne Hidalgo està en majoria i està prenent una sèrie de decisions molt radicals però l’han tornat a votar, eh? I està convertint tot París en una ciutat de bicicleta i ha tret l’autopista paral·lela al Sena, que ara és un parc i una platja urbana. Ara també s’està plantejant la Zona d’Ultra Baixes Emissions de Londres que es diu París Respira. Les ciutats més contaminades d’Europa per aquest ordre són Madrid, Anvers, Torí, París, Milà, Barcelona i… atenció, Mollet del Vallès! A Europa moren 400.000 persones a l’any per malalties associades a la contaminació. És una construcció col·lectiva el que decidim tots que és inacceptable. Tenim un fenomen que fins ara era invisible, el fem visible però és més que això, és que és inacceptable per a tots. I a més a més, la contaminació és un crim contra la humanitat. Quina és la mortalitat acceptable a la teva comunitat? Fins a on dius prou?
Molts diran que és com un efecte col·lateral de l’estil de vida que portem.
Sí, tan bèstia com que els nens que van a escoles en zones altament contaminades, tenen un rendiment escolar inferior. Això com a societat ho admetem. Doncs no, és inadmissible. Hem de fer un gran exercici de presa de consciència.
