L’arquitectura és un fet construït. Quan ens disposem a explicar-la, com ara mateix, no estem fent arquitectura. Estem fent literatura. Si vull resumir aquest 2019 en termes arquitectònics ho haig de fer necessàriament referint-me al fet construït. I fent-ho tampoc estaré resumint ben bé el 2019, perquè l’arquitectura té molt de recorregut i s’haurà projectat molt abans, acabant-se (atzarosament o no) en aquest any. L’actualitat d’arquitectura és l’actualitat de Schrödinger: si l’edifici hi és no és actual. I si és actual, perquè el projecte és d’aquest any, no hi és.
Si parlem de Catalunya és possible que la notícia de l’any sigui la inauguració del Museu de la Bauhaus allà a Dessau, Alemanya, que no és ben bé on es va inaugurar, sinó on es va construir la seu que la identifica. El museu de marres ha estat projectat i construït per Addenda, un estudi d’arquitectes barceloní tan desarrelat i aliè a qualsevol cultura que no pertanyi al panorama global que ben bé podria tenir la seu a Berlin o a Seül o on fos. Però, és clar, com que viuen i treballen aquí es celebra com un triomf de l’arquitectura catalana encara que l’edifici no hagués estat substancialment diferent si s’hagués projectat a Helsinki o a Los Ángeles. La Bauhaus ha fet cent anys aquest 2019 i s’ha celebrat arreu amb esdeveniments que, invariablement, reivindicaven el seu llegat per a tal o qual institució més o menys local d’una manera fetitxista, malsana i molt, molt pillada pels pèls. Anar a una d’aquestes celebracions era com anar a un concert de Brothers in band, Abbey Road, Smokey Stones o The Musical box, aquests grups de tribut formats per gent sense talent que toquen una música malsana no perquè l’original ho sigui, sinó perquè versionar-la com la versionen la mata instantàniament, una música fetitxista i morbosa amb un contacte nul amb el grup original. És a dir: estem reivindicant un llegat que no veig per enlloc per mil raons diverses, essent la principal d’elles que l’acadèmia (entenent per acadèmia qualsevol escola d’arquitectura mínimament institucional que reivindiqui la Bauhaus, o sigui, totes) està immersa en un procés d’autofàgia que la ha convertit en un organisme feixuc, matusser i gris. Però parlàvem del museu. L’edifici està bé. Dic està bé d’aquella manera en que dius que una cosa està bé quan no et vols fotre en embolics jutjant-la, quan parlar-ne és un jardí i, per tant, optes per la vaguetat i pots passar a un altre tema, que és el que passarà amb l’edifici: s’ha publicat a un parell de llocs, compleix el seu paper d’aparador urbà, de contenidor més pensat per a l’esdeveniment que per a l’exhibició (l’edifici funciona més com un gran aparador que com un museu), i ara l’actualitat el devorarà i després, d’aquí a 10-15 anys, el recuperarem i podrem dir la veritat sobre ell: que està bé, sense més. Un edifici així correcte. En realitat el Museu de la Bauhaus no ens parla de la Bauhaus. Ens parla del concurs que es va organitzar per a construir el museu, un concurs que és l’equivalent arquitectònic de Star Wars: The Rise of Skywalker: fet per a no ofendre ningú, eficient en la seva capacitat de suportar una inauguració i convertir-se en el grup de tribut de la Bauhaus de 2019. Un edifici escollit per un jurat que ha preferit la mediocritat al risc. Sense més.
Però aquest 2019 s’ha fet bona arquitectura? Ai, sí. I a patades. No és aquest el tema. No us preocupeu: l’arquitectura no necessita ser salvada. Se’n fa en quantitats apreciables. És al que tendeix el que em preocupa. Per una banda, les millors mostres d’arquitectura construïda d’aquest 2019 han estat privades. L’arquitectura recupera el seu caràcter d’art per als rics, de divertiment, de fer fàcil la vida als que ja la tenen fàcil d’entrada. L’arquitectura no va ara de bàsics ni de drets: és una cosa d’excedència. Descobreixo també una tendència a la medocrització de l’espai i de l’arquitectura públiques. Una tendència afortunadament reversible si hi ha ganes de revertir-la, tendència que ve acompanyada d’aquesta sobreabundància de solucions imaginatives i divertides en aquestes arquitectures de l’excedència més que de l’excés, perquè (encara) hi ha una certa tirada a fer-les sòbries, crues, mesurades. Autocontingudes. Tendència que s’està abandonant a favor d’una arquitectura més postmoderna, de celebració de la forma per la forma, d’organismes autònoms que s’esgoten en sí mateixos amb una voluntat urbana netament nominal i, en tot cas, en franc retrocés.
Quan he vist propostes de 2019 la cosa encara ha estat més preocupant, perquè, tot sovint, s’han intentat pal·liar les mancances socials (principalment en habitatge) dissenyant. I no. La solució no passa pel disseny, ni pel projecte, ni per un increment de qualitat: passa per la política. Ja que he parlat de música resumiré l’any en una sola cançó i ho faré de la manera més arquitectònica possible en termes de 2019: fixant-me en el títol i no pas en la lletra. Em quedo amb Bitter sweet simphony de The Verve i el to melangiós, poderós i amb el punt amarg del títol que destil·la la seva música.
Esperem que l’any que ve sigui millor. Marge n’hi ha.
Bon any a tots.
