En molts sentits es pot dir que el Poble Espanyol és l’antítesi de l’Eixample de Barcelona, el seu contramodel. Si l’Eixample va ser projectat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà seguint l’estela racional i sistemàtica de les escoles politècniques, el Poble Espanyol va ser dissenyat per uns arquitectes i pintors perseguint els objectius de les escoles de belles arts; si l’Eixample va ser possible gràcies al moviment ciutadà que va enderrocar les muralles de Barcelona i la va obrir al territori, el Poble Espanyol es va erigir tancant-se dins unes muralles que l’interioritzen i l’aïllen de l’entorn (i que van ser útils per usar-lo com a camp de presoners a la Guerra Civil); si l’Eixample és una trama regular explícitament isòtropa, ahistòrica, democràtica i higienista, el Poble Espanyol és un enclavament urbà historicista, jerarquitzat i diferenciat on les consideracions d’insolació o de qualitat interior dels edificis, per exemple, no van tenir cap paper en la seva concepció.
L’èxit popular que el Poble Espanyol va tenir durant l’Exposició Internacional del 1929, i que va propiciar que no s’enderroqués al seu termini, s’entén millor quan es contrasta amb les grans dificultats que va tenir l’Eixample per dur-se a terme. El Pla Cerdà va ser finalment imposat per l’Estat el 1860 contra la opinió del Consistori per una sèrie de caramboles encara avui difícils d’entendre. L’Ajuntament, però, mai va renunciar al dret a desvirtuar-lo. Des dels inicis es va densificar l’edificació i es van perdre hectàrees de zones verdes creant la ciutat compacta que coneixem avui; es van mantenir els eixos viaris però no es van construir els equipaments públics repartits pel teixit urbà que Cerdà havia previst; ni es va ressituar el centre polític de Barcelona a la Plaça de les Glòries.
L’intent més agressiu contra el Pla Cerdà va ser la convocatòria d’un concurs internacional el 1903 per reformar-lo. No se sap si per malícia o per ignorància, es va anomenar Pla d’Enllaços posant el focus en la idea de connectar Barcelona amb els seus voltants immediats, quan l’Eixample ja es va pensar des dels seus inicis com un gran connector metropolità i territorial. La intenció del concurs, com es faria després al Poble Espanyol, era jerarquitzar la ciutat, diferenciar les zones representatives i privilegiades de les zones de replè, crear perspectives simbòliques i vistes pintoresques. Fer que Barcelona s’assemblés més a Paris o a Washington que a Nova York o qualsevol poblet colonial sud-americà de mançanes idèntiques.
El concurs el va guanyar el 1905 Léon Jaussely (1875-1932), un arquitecte francès d’èxit a l’època, format a l’escola de Beaux Arts, que el 1919 guanyaria el concurs per a l’eixample de Paris. La seva proposta per a Barcelona es va acabar executant només puntualment, però condensa tot allò que les elits burgeses i arquitectòniques barcelonines de l’època volien per a la ciutat. Els dibuixos de treball de Jaussely expressen, talment com si fossin figures del test de Rorschach, la psicodiagnosi de la repulsió al Pla Cerdà i la necessitat de violentar-lo. No debades al jurat del concurs hi era Puig i Cadafalch, enemic declarat del Pla Cerdà i impulsor a l’origen de l’Exposició Internacional on es bastiria el Poble Espanyol.
Ildefons Cerdà havia publicat el 1861 un pamflet titulat “Cuatro palabras sobre el Ensanche dirigidas al público de Barcelona” en el que animava els ciutadans a qui s’adreçava a efectuar els canvis promesos pel seu projecte per a l’Eixample. Hi deia, al preàmbul: “La necesidad del ensanche la está proclamando hoy como ayer y como hace veinte años la estrechez de nuestras calles inhábiles para la circulación propia de una gran ciudad mercantil é industrial, la mezquindad de nuestras insalubres habitaciones excesivamente caras por añadidura y con precios tan desnivelados además, que los últimos pisos devengan un alquiler treinta y cuatro por ciento mayor que el de los principales.”
Cent anys més tard, al seu influent llibre Learning from Las Vegas (1972) l’arquitecte nord-americà Robert Venturi, format en la persistent tradició Beaux Arts dels Estats Units, escrivia: “Visiting Las Vegas in the mid-1960s was like visiting Rome in the late 1940s. For young Americans in the 1940s, familiar only with the auto-scaled, gridiron city and the antiurban theories of the previous architectural generation, the traditional urban spaces, the pedestrian scale, and the mixtures, yet continuities, of styles of the Italian piazzas were a significant revelation. They rediscovered the piazza.”
Entre aquests dos textos, i se’n podrien citar altres a cada bàndol, com els de Le Corbusier o d’Aldo Rossi, hi ha el debat de fons sobre el model urbà de la modernitat, prefigurat ja a la dicotomia Eixample-Poble Espanyol. Però la veritat és que, avui dia, a la maquinària imparable de fer ciutat tant li fa un o l’altre per fer negoci. Pot seguir els patrons productivistes del racionalisme, sigui capitalista o socialista; o pot seguir els patrons pintorescos del Poble Espanyol.
De fet, aquests últims, malgrat ser només una màscara sovint grotesca d’uns guanys immobiliaris, tenen molt més bona premsa. I a sobre esdevenen llocs turístics. En tenim uns quants exemples a prop: a banda del propi Barri Gòtic de Barcelona, una invenció paral·lela a la del Poble Espanyol, hi ha el Roc de Sant Gaietà a Roda de Berà (1964-76), construït també amb elements recuperats o imitats de tota la Península Ibèrica i que l’Ajuntament, malgrat això, a la seva pàgina web no s’està d’anomenar “Poble típic de pescadors, d’estil Mediterrani”.
A Menorca, el poble de Binibèquer Vell, un projecte que malgrat el seu nom és de finals dels anys 1960, ens posa davant una qüestió que cal dilucidar. Dissenyat per l’arquitecte català Barba Corsini (1916-2008), reconegut per projectes innovadors tipològicament i constructivament, és fet en canvi de materials tradicionals, reproduint formes vagament ancestrals i mediterrànies, i segueix un model urbà similar al del Poble Espanyol, recargolat i jerarquitzat. És difícil no pensar que sembla una manera més raonable de situar-se al paisatge de Menorca que la diàspora de xalets que han sorgit al seu voltant seguint una trama regular i pensada per al cotxe.
Binibèquer és certament un projecte amb un estil afegit, com ho és el Poble Espanyol, en què, de fet, el menys important és l’arquitectura i el més singular és l’espai públic. La lliçó, però, és que no ho és per les seves formes capricioses o orgàniques, sinó per l’escala, per un cert sentit favorable de la congestió i la densitat, i per i la gradació entre dominis públics i dominis privats: per la diversitat de l’experiència urbana. Regularitat o singularitat, sistema o excepció: avui podem pensar que una síntesi de la ja vella dicotomia moderna sobre la ciutat és possible, que segurament és desitjable, potser imprescindible per articular eficiència i emoció, que són dos pols als que no podem renunciar.
