Arquitectura / Llibres

Rafael Guastavino, l’arquitecte que somiava amb voltes

Un exhaustiu volum amb voluntat divulgativa de Francisco Agramunt Lacruz publicat en la col·lecció “Bocins” de la Diputació de València, posa de nou sobre el tauler una figura fascinant, la del valencià Rafael Guastavino, arquitecte i constructor encarregat d’estendre pels Estats Units i altres zones del món tècniques constructives en les voltes importades de la cultura mediterrània. ‘Rafael Guastavino. L’arquitecte que va tabicar el cel’, publicat en la col·lecció Bocins, recorre la trajectòria d’un home visionari, genial, agosarat i controvertit, la figura del qual s’està reivindicant des de fa uns anys.

Aquells lectors que hagen viatjat als Estats Units, especialment a la costa Est, és gairebé segur que s’hauran trobat amb edificis i estructures que contenen la petjada de Rafael Guastavino Moreno (València, 1842 – Ashevil 1908) o de l’empresa fundada per ell i que va ser continuada pel seu fill. Ponts, museus, restaurants, hotels, universitats, fàbriques o edificis religiosos de Nova York, Baltimore, Boston, Filadèlfia o Chicago porten la seua signatura, caracteritzada per la introducció de tècniques constructives del món mediterrani substancialment actualitzades.

Però fins i tot sense haver xafat mai la pàtria d’Abraham Lincoln, estem molt més familiaritzats del que pensem amb l’obra de Guastavino gràcies a sèries com Mad Men o pel·lícules com Annie Hall, Once upon a time in America, New York, New York, Quan en Harry va trobar la Sally, Arsènic per compassió o Amb la mort als talons. I així fins a arribar a desenes de títols rastrejats en un dels capítols del conscienciós llibre d’Agramunt, periodista i historiador de l’art. Sols la visió de l’emblemàtica estació Grand Central Terminal de Nova York ens transporta a films i seqüències tan icòniques com la celebèrrima escena de les escales de la pel·lícula Els intocables d’Eliott Ness, al seu torn un tribut de Brian de Palma al director rus Serguei Eisenstein i El cuirassat Potemkin. Més que curioses connexions per a un arquitecte valencià.

Un dels corredors de la Grand Central Terminal @AdobeStock

Ve a tomb aquesta llarga introducció per subratllar la importància de Rafael Guastavino i la seua petjada en la cultura constructiva (o la cultura, en general) nord-americana i el reguitzell d’obres que va deixar sobretot a Nova York. Una influència internacional d’un personatge valencià amb pocs paral·lelismes en la història i que donaria per a un suculent debat en la comparativa amb Santiago Calatrava, l’obra del qual (penseu en la Ciutat de les Arts i les Ciències) serveix de decorat per a nombroses produccions audiovisuals. Un bassal, tanmateix, que s’escapa a les intencions d’aquest article. Comptat i debatut, malgrat la copiosa bibliografia dedicada al personatge, l’arquitecte i catedràtic Vicente Galvañ sosté en la introducció que el d’Agramunt «es tracta, sense cap dubte, del primer treball divulgatiu i generalista sobre l’arquitecte valencià elaborat per un paisà seu». Tot, amb la intenció de «recuperar i rehabilitar el seu nom per a la nostra història».

Perquè no sempre ha estat així i fins i tot hi hagué una falla que va satiritzar aquest oblit. «Durant moltes dècades de silenci, es va entorpir i paralitzar el coneixement i divulgació, tant en l’àmbit acadèmic com de públic en general (…) Ara, ben entrat el segle XXI, les circumstàncies i l’escenari històric han canviat radicalment i el seu nom acapara l’interés no només de tractadistes, sinó del públic en general», assegura Agramunt. Reivindicació que aquest llibre enriqueix, sobretot pel que fa a omplir buits biogràfics, detallar el procés vital i professional i posar negre sobre blanc en una convulsa vida personal que, com ara veurem, va tenir una incidència directa en la seua extraordinària existència. «El seu nom figura en la història de l’arquitectura en un lloc molt destacat, però se n’obvia la condició moral de voraç depredador sexual, falder i jugador que s’enriquí enormement amb un ús controvertit de les patents constructives denunciades pels seus paisans», adverteix Agramunt en les primeres pàgines, a tall d’aperitiu.

Falla valenciana ironitzant sobre l’oblit a Guastavino.

Els tombs de la vida

Guastavino va nàixer d’una nombrosíssima família valenciana d’origen italià per part de pare: era el quart de catorze germans la meitat dels quals no arribaren a l’edat adulta. El seu progenitor, Rafael Guastavino Bruch, era un fuster ebenista nascut a Barcelona el 1817. La mare, Pascuala Moreno Ebrí, natural de Torreblanca, era descendent de l’arquitecte Joan Josep Nadal, constructor de l’església arxiprestal de Vila-real i una figura important durant el segle XVIII. Aquesta dada és pertinent, perquè el jove Rafael Guastavino, després d’alguns temptejos amb la vocació musical —era un bon violinista—, es va decantar per l’arquitectura, tal vegada influït per la trajectòria del prestigiós avantpassat.

Agramunt també invoca els vincles familiars per justificar l’interès per les construccions voltades, molt habituals a Torreblanca, a les casetes de volta. També per les voltes tabicades pròpies de la tradició constructora valenciana. Alhora, recorria el País Valencià i es fixava en moments com el convent de Sant Domènec a Xàtiva, la catedral de Sogorb o el castell de la Talaia de Villena. S’havia forjat ja una curiositat àvida per l’arquitectura.

Rafael Guastavino Moreno.

Quan suggeríem que els avatars sentimentals i sexuals de Guastavino determinen en part la seua trajectòria no era ociós: amb només setze anys va ser obligat a contraure matrimoni amb una joveníssima cosina a qui va deixar embarassada, Maria Pilar Guastavino. Es tractava d’una cosina no carnal, una xiqueta adoptada d’un orfenat pels seus oncles. L’afer, en qualsevol cas, acabà en escàndol i boda. Després de nàixer el primer fill de la parella, la nova família es va instal·lar a Barcelona, on Rafael Guastavino va treballar en una ocupació facilitada per l’oncle Ramon, pare de Pilar: al matí treballava a les oficines dels magatzems El Águila i, a la vesprada, es formava a l’Escola de Mestres d’Obres, a l’antiga Llotja. Sense la relació amb Pilar, potser les coses haurien anat d’una altra manera.

Es tractava d’uns estudis amb prestigi a Catalunya. I el futur arquitecte va anar formant-se amb Joan Torras i Guardiola en un moment important des del punt de vista de l’urbanisme i l’arquitectura a Barcelona. Agramunt ressalta que el valencià es distingeix aviat per la seua intel·ligència i habilitats socials. El 1861 ja treballa en un despatx d’arquitectura. I el 1864, encara sent estudiant, amb 24 anys, dissenya un habitatge de quatre plantes que ell mateix construeix sis anys després al carrer Aragó.

La vocació està fixada, però la mort de l’oncle Ramon, el 1871, l’obliga a gestionar una finca agrària a Osca. La nova ocupació l’obliga a rebutjar encàrrecs, amb tot Guastavino comença a reeixir com a empresari, fins al punt d’obrir amb el seu cunyat un celler al centre de Madrid. L’enològica és tan sols una nota a peu de pàgina, però té conseqüències arquitectòniques, relata Agramunt: en un viatge al Monestir de Pedra de Saragossa, visita també una imponent gruta plena d’estalactites formades pel riu Jalón. El jove arquitecte posa en relació la visió amb un postulat del seu mestre Joan Torras, qui sostenia que l’arquitectura «del futur» s’havia de basar en la imitació de les estructures de la natura. Guastavino considerava que la tècnica de voltes, basada en la construcció cohesiva, era la mateixa que es podia trobar en algunes formacions geològiques.

Rafael Guastavino, segon segut per l’esquerra, amb companys i professors en l’etapa d’estudiant.

El 1875, amb bon criteri, Guastavino decideix completar formació en la nova Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, sorgida de l’Escola de Mestres d’Obres. Es tracta d’un salt per al valencià, qui fa amistat per aquells anys amb Antoni Guadí, una mica més jove que ell. Comencen a ploure els encàrrecs com ara el de presentar els seus projectes en l’Exposició del Centenari de Filadèlfia, moment en què comença a valorar si el seu futur professional no podria passar pels Estats Units. Són els anys també en què dona forma als seus conceptes constructius, partint de les voltes amb maons o rajoles que ha observat a terres valencianes. I que posa en relació amb les voltes catalanes medievals, en les quals els maons desplacen les lloses de pedra per raons econòmiques.

Guastavino té un profund coneixement històric de les tècniques, però hi introdueix innovacions, com ara l’ús del ciment Portland. Innovacions que justificarien que, anys després, no sense polèmica, com s’ha dit, patentara desenes de tècniques constructives que estaven inspirades en l’arc mediterrani. Patents, s’ha de dir, que contenien innovacions importants i complexos càlculs d’estructures. Però s’ha d’entendre la controvèrsia perquè Guastavino se n’aprofitava lucrativament d’una llarga tradició arquitectònica que ell havia actualitzat i millorat.

L’aventura americana

Potser Guastavino ja tenia madura la idea de marxar als Estats Units, però novament és un episodi de la seua vida personal el detonant d’un canvi d’aires decisiu. Aquell matrimoni, nascut d’una veritable passió adolescent, però forçat en dues persones tan joves, fracassa, en bona part per les aventures extraconjugals de l’arquitecte. El detonant final és la relació amb Paulina Roig, una criada. Després d’un deteriorament progressiu, el matrimoni es trenca, de manera traumàtica: la seua esposa marxa a Argentina, amb els seus tres fills i la major part de l’herència paterna. Guastavino engega també, en companyia de dues de les filles de l’amant, la seua pròpia aventura americana. Sols que mirant cap al nord. El 10 de març del 188 l’arquitecte abandona Barcelona. És un emigrant, com altres, que arriba als Estats Units sense saber un borrall d’anglès, però amb una quantitat considerable de dòlars a la butxaca i algunes cartes de recomanació.

Seu de la Guastavino Construction Company.

Hi arriba pel trencament familiar, però també hi ha altres motius, segons Agramunt: «Havia arribat a la conclusió, després de comprovar que el seu treball a Barcelona no il·lusionava i que no tenia futur, perquè no hi havia infraestructures, mitjans tècnics ni diners per posar en pràctica els seus plans constructius en matèria de voltes». La puixant i creixent Nova York i el seu colossalisme, amb els seus grans edificis i avingudes que espongen una mica una delirant densitat humana, és l’antítesi. Però l’adaptació al nou entorn no és fàcil. A banda del desconeixement lingüístic, el valencià es troba amb unes condicions climàtiques que li provoquen un xoc. «S’horroritzava amb l’arribada de l’hivern, amb copioses i gèlides nevades, i s’espantava cada vegada que coneixia la mort de persones a les seues llars per la manca de calefacció o es congelaven als carrers», relata Agramunt.

La qüestió gastronòmica, l’enyorança del menjar de casa, és també traumàtica. L’arquitecte té un horitzó professional, però Paulina no s’hi adapta. La parella es trenca. La correspondència amb els amics i els contactes amb la colònia d’immigrants espanyols, nucleada en la Spanish Benevolent Society, serveixen per mitigar els disgustos. Mentrestant, Guastavino va traient les seues conclusions sobre què pot aportar constructivament. I troba un dèficit dramàtic en l’alta combustibilitat dels edificis: dos terribles incendis a Chicago i Boston, el 1871 i el 1872, destruïren milers d’edificis i provocaren centenars de víctimes. La fusta de les cases i els materials inflamables dels sostres eren combustible pur. I les alternatives amb ferro colat, que es fonia amb les altes temperatures i provocava el col·lapse, tampoc no eren la solució. Guastavino la tenia, amb allò que anomenava la «construcció cohesiva» i els seus valors ignífugs. Solució no exempta d’elegància constructiva. Però primer havia de convèncer els seus col·legues arquitectes.

La Llibreria Pública de Boston @AdobeStock

Després d’alguns esforços no massa fructífers, va comprar un solar a Connecticut i va construir dues cases de pisos seguint el seu sistema. Va incendiar les voltes i va fer fotografies per poder mostrar als col·legues arquitectes els beneficis del seu operatiu. Era l’any 1883. I començava l’inici d’una carrera fulgurant, que va superant diversos obstacles, com ara la necessitat de comptar amb operaris molt especialitzats o encomanar rajoles planes a una fàbrica valenciana per poder afrontar una de les seues grans obres, les voltes de la Biblioteca de Boston. El 1990, va crear la seua pròpia fàbrica de maons a Massachusetts, demostrant empenta també com a empresari. La Guastavino Construction Company, fundada a Nova York, seria el màxim exponent d’aquest vessant emprenedor. Un imperi engrandit pel seu fill Rafael Guastavino Jr., una figura també reivindicada en el llibre.

La Llotja de la Seda

A més de la base empresarial i de les bondats de les seues tècniques, hi ha un fet que va accelerar segurament les coses, l’encàrrec per al pavelló espanyol en l’Exposició Colombina de Chicago, l’any 1893. Guastavino es va plantejar un repte que mostrava alhora la connexió amb la terra d’origen en projectar una maqueta a escala de la Llotja dels Mercaders de València, del mestre Pere Comte, joia gòtica per excel·lència de la capital valenciana que seguia el model de la Llotja de Palma. Una arquitectura que permetia mostrar les voltes amb les quals somiava l’arquitecte. L’esmentat encàrrec de la Biblioteca Pública de Boston, el 1898, a càrrec dels arquitectes McKim, Mead & White, va acabar de reblar el clau. En anys posteriors, el valencià es va encarregar de les voltes de l’església de Saint John the Divine, la catedral presbiteriana d’estil gòtic més gran del món, o les voltes del vestíbul del Carnegie Hall de Nova York, per citar sols alguns exemples. Tot i que Agramunt destaca, per la seua simbologia i transcendència, les voltes del pont de Williamsburg, creuant l’East River de Nova York, i la seua emblemàtica coberta de taulells blancs vidriats.

El pont de Williamsburg @AdobeStock

La petjada deixada directament per ell i per l’empresa que va fundar es va estendre com una taca d’oli i està en molts dels edificis nord-americans més emblemàtics. Estaríem parlant aproximadament d’un miler d’edificis vestits amb les voltes de Guastavino. I també va arribar a altres països, com ara Mèxic, país al qual arriba de la mà d’una de les seues moltes relacions sentimentals. I quan no són construccions directament planejades per la marca Guastavino, eren els arquitectes d’uns altres indrets els que adaptaven la seua arquitectura a Espanya, Itàlia o fins i tot a Alemanya.

El retir on va passar els seus darrers anys es va produir en una mansió a Asheville, a Carolina del Nord. Tretze anys per gaudir del vi i la sidra que elaborava en el seu celler o de compensar els anys de nostàlgia gastronòmica amb paelles cuinades per ell, assegura Agramunt. És un retir també una mica cap a dintre. En aquella mansió, coneguda com «El castell espanyol» pels veïns, va provar d’escriure les seues memòries, «però mai no les va acabar, o, potser, les va destruir, per considerar-les contaminades o sense objectivitat», especula Agramunt. «Era un home de seixanta anys d’edat, prou egocèntric, malalt i aïllat, en el qual s’advertia el deteriorament psicològic, sense metes ni ambicions, però també molt recelós de preservar la seua intimitat i independència, i que s’imaginava la mort, la qual, finalment, se li va presentar com una urpada improvisada, després d’una curta malaltia pulmonar», relata l’autor del llibre. Era l’any 1908.

Paradoxalment, uns anys després, el 1941, «El castell espanyol» va ser arrasada per les flames a causa d’un absurd accident amb una estufa d’oli. Es tractava d’una construcció tota feta de fusta.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970 i criat a Xàtiva. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat set novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter.El seu darrer llibre, el thriller 'Això no és un western', va ser finalista del Festival València Negra. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close