Arquitectura

Ricardo Bofill, un arquitecte romàntic

En sis setmanes de diferència l’arquitectura catalana ha perdut dos dels seus referents principals, Oriol Bohigas i Ricardo Bofill. És obligat reflexionar sobre què significa la pèrdua del segon en un moment en què el fet biològic està escenificant el canvi que està sofrint la nostra arquitectura.

Els inicis de la recuperació econòmica a partir de la dècada dels cinquanta troben molts perfils diferents d’arquitecte decidits a impulsar la reconstrucció del país, perfils que recalquen aspectes molt diferents de la nostra cultura. Oriol Bohigas, la rara avis dels cinquanta, mantindrà en la seva carrera un caràcter fundador i organitzador. Les aliances que teixeix, el seu estudi, la seva implicació en la vida social del país, permeten traçar una entesa de l’arquitectura com la construcció física (a una escala gairebé infraestructural), social i cultural del territori. Bohigas renunciarà a part del seu talent per tal de tenir una carrera que abasti tants aspectes d’aquest espectre com li sigui humanament possible.

Ricardo Bofill començarà a exercir uns deu anys més tard. En aquest lapse de temps el panorama ha canviat radicalment. La seva comprensió de l’arquitectura és més directa: construir. Construir físicament, sense ambigüitats. Serà a partir d’aquesta concepció del seu art que redefinirà la cultura clàssica i reformarà el Moviment Modern, marcant un abans i un després de la seva aparició. I ho farà a escala global. Bofill s’ocuparà de tenir un estudi gran, potent, amb socis i col·laboradors de primer nivell, capaç de materialitzar un número important i simultani de grans projectes. Les seves excursions fora del seu art només li serviran per reforçar-lo. En Bofill redefinirà el classicisme fent que es torni a trobar amb el Mediterrani que l’ha creat per projectar-lo, de nou, al món.

La seva manera d’exercir l’arquitectura només pot entendre’s des d’una perspectiva marxista. Per ell l’arquitectura és allò que té a veure amb el fet social. En Bofill construirà grans trossos de ciutat, peces clau al territori. Quan ho fa li importen tres coses, quatre si es vol: la condició urbana de l’encàrrec, les condicions de vida que crea i transcendir-lo. La quarta seria una voluntat inconformista que el portava a no prendre’s massa seriosament a sí mateix en termes estilístics. Una voluntat d’innovació, de forçar els límits que, sovint, el feia anar un pas més enllà. Però algú ho havia de fer. Fusionar un teatre grec amb un de romà: mala idea. Se sap ara. Abans que ell, no. Convertir una rèplica abstracta de Versalles en un dels millors parcs d’habitatge social que es recorden: bona idea. Més gent hauria hagut de seguir el camí.

En un cas i en l’altre, en Bofill somreia. I s’ho passava bé.

La seva història amb Catalunya és més complicada. Ricardo Bofill es queixava de no ser profeta a la seva terra, i ho feia amb una certa raó. Tot i haver construït dues de les portes del país (la frontera del Pertús, pagada, això sí, per França, i l’Aeroport, la veritable porta del país al món), tot i peces de territori tan al·lucinants com el Barri Gaudí, en Bofill no té aquell projecte que es pugui recordar com “el” projecte. L’urbanisme català ha estat sempre massa poca cosa. Massa tímid. Miserable, sovint. S’hauria pogut concebre perfectament una Antígona a Tortosa, a Manresa o a qualsevol de les localitats catalanes amb serioses mancances urbanístiques, però no. Haurem de viatjar (per sempre) a França per a trobar materialitzats els seus somnis urbans. Més sort va tenir, però, al País Valencià, on es poden trobar dues de les seves obres cabdals: els Jardins de Túria, un projecte pioner que mai podrem valorar tant com mereix, el projecte de reivindicar la llera del riu que travessa València com el pulmó verd de la ciutat, com l’element que l’estructura un cop salta la muralla, com el lloc on disposar els equipaments que l’identifiquin (i el pas d’ell a en Calatrava com l’escenificació dels monstres produïts pel somni de la raó), com un dels projectes més reeixits de renovació urbana a escala europea quan ningú parlava encara de renovació urbana enlloc, i les seves actuacions a Calp: Xanadú, Plexus, l’Amfiteatre i aquesta bestialitat que és la Muralla Roja, senzillament un dels millors edificis de tota la història de l’arquitectura recent, l’edifici més fotografiat d’Espanya, l’edifici que resisteix qualsevol intent de vulgarització. El conjunt redefineix la relació de l’arquitectura amb el mar (la reinventa): lúdica, complexa, matisada, civilitzada, poderosa. Confortable. Amable. Onírica. Tremendament personal. Perquè en Bofill va ser, abans que cap altra cosa, un arquitecte romàntic. Romàntic en totes les accepcions que va definir Isaiah Berlin, des de la més individualista fins a la socialdemòcrata.

A en Bofill se li va fer petit el país. Però, tot i sentir-se menystingut, sempre va aguantar aquí. Que tingués dues de les cases més belles que mai s’hagin projectat devia ajudar. Intueixo, però, una connexió encara més profunda. El país, doncs, se li va fer petit, i ara la seva figura pertany al món sencer com un dels arquitectes més complets del segle. De qualsevol segle.

Jaume Prat Ortells
Arquitecte. El seu exercici professional combina l'escriptura, la docència, i la divulgació d'arquitectura. Ha estat responsable de Aftermath, el Pavelló Català de la Biennal de Venècia 2016, juntament amb l'arquitecta Jelena Prokopljevic i el cineasta Isaki Lacuesta. També ha fet televisió col·laborant a la sèrie documental d'arquitectura Escala Humana, una producció de Costa Est Audovisuals per a TVE dirigida per Jaume Clèries. Columnista a Diario 16 i col·laborador en diversos blogs i revistes internacionals.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close