Arquitectura

Roma triomfans

Us proposem un viatge per la València de la Contrareforma, de la València més romana i escenogràfica. En aquesta ciutat -amb un itinerari adequat- us semblarà respirar per moments l’esperit d’una Roma postridentina: mecanismes que giren imatges, pintures que semblen trencar els sostres, cúpules desmesurades, ordres arquitectònics gegants, capitells, escultures de sants plenes de robes voleiant, frescos que recorden els del Jesú…

Deia Joan Fuster que “València fou la ciutat més italiana de fora d’Itàlia”. I potser tenia raó. Azorín –el lletraferit de Monòver– deia que per poc que excaves, a València hi trobes Roma. Entre la vella Corona d’Aragó i la Ciutat Eterna sempre hi ha hagut un vincle passionalment estretíssim, sentimentalment profund. I la ciutat de València es va sentir molt pròxima a Roma en diferents moments. Així ho va notar Lope de Vega a la seua obra “El Grao de Valencia” cap a 1590: “Valencia es Roma segunda y de cuanto quiera abunda y nada puede envidiar…”. Quan el pati de l’ambaixador Vic va arribar a València en la maleta diplomàtica d’aquest, encara penjaven els caps dels agermanats de les portes de la ciutat. Era cap a 1530 i erudits com Beuter pensaven que València havia estat fundada l’any 3855 des de la creació del món, 1364 anys abans de l’encarnació de Crist i 294 anys abans que Ròmul fundara Roma. Exactament. Beuter deia que la ciutat havia estat fundada per un tal Rom, descendent de Noè. Al segle XVI, València buscava insistentment els seus orígens clàssics. Alguns erudits –com ara Giovanni Nanni, Alonso de Proaza, Gaius Solinus o Joan Baptista Anyes- van produir suficient material propagandístic per a connectar Roma amb València. De fet, tot era un autèntic programa polític, que a banda d’incloure una part real, unia directament la Ciutat Eterna a una València que l’admirava a través dels mites i de suposades fonts trobades “casualment” en aquells anys.

Perquè si burxàvem en les profunditats del mite, alguna cosa era veritat: València havia estat fundada per uns quants legionaris romans l’any 138 a. n. e., quan aquests ja havien servit Roma. Ho podem comprovar al Centre d’Interpretació de l’Almoina, on les restes ens conten històries d’aquesta Valentia republicana, imperial i tardocristiana: termes, pous fundacionals, carrers, cadàvers, magatzems, edificis institucionals, botigues, basíliques, columnes, fonts… ens mostren el tremp d’una ciutat romana que evolucionava cap a la primera edat mitjana. I en el segle XVII començaven a trobar-se làpides i restes que connectaven aquell present amb el passat llegendari. Moltes d’aquestes memòries clàssiques les trobem als murs d’alguns monuments construïts a partir del segle XVII. Però hi ha una segona València romana.

És a partir de Trento, de la universalitat i del triomf de l’Església catòlica sorgida del Concili que començà cap a 1560, que Roma es va fer més visible a València. Amb els deixebles i els seguidors d’aquell Concili, sobretot del patriarca Ribera. És un moment d’una gran exaltació religiosa: monarques que no són d’ací tenen un denominador comú: la seua profunda, mística i quasi malaltissa devoció catòlica. Començant pel Carles V, el seu fill Felip II o Felip III. Aquests han heretat una gran quantitat de territoris, amb cultures, lleis i llengües diverses. I volen unificar-los tots a través de la creu, de la religió… i de la llengua. Tots aquests monarques són enemics declarats dels territoris protestants i, per descomptat, dels territoris islàmics. I aquest procés no estan disposats a construir-lo des del diàleg sinó des de l’espasa, la coacció, la repressió i l’amenaça. I el Regne de València en el segle XVI té un percentatge important de valencians i valencianes que tenen Al·là com a Déu. Calia convertir-los, doncs, calia portar gent amb carisma per a redreçar una societat curiosa: amb un component islàmic i amb una particular vivència del cristianisme.

Fontana SPQV d’Octavi Vicent.

Comencem aquesta ruta romana a València davant d’una font monumental. És molt moderna, però està vagament inspirada en la famosa Fontana di Trevi del Palazzo Poli de Roma. És el monument més modern d’aquest viatge a la València romana del barroc. En principi estava dissenyada per a ser molt més grandiosa, més “invasiva”. Però finalment les autoritats municipals optaren perquè ocupara “només” un dels murs de l’antiga Universitat, de l’Estudi General. És obra de l’escultor Octavi Vicent i recorda –més humil i minimalista, per descomptat– la grandiosa i espectacular font romana. Una figura femenina de marbre blanc representa València amb els seus quatre pals. I a dalt, una llegenda: SPQV: Senatus Populusque Valentinus… A costat i costat, les grans personalitats que es relacionen amb els orígens, el funcionament o la fundació de la Universitat: el rector Vicent Blasco, el papa Calixt III, el Papa Alexandre VI –el que feu la butlla de fundació-, el rei Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, que passava per allí. La font s’inaugurà a principis dels anys seixanta del segle passat. I la repressió sexual d’aquella societat va provocar que l’estàtua femenina fora coneguda com “la mamelluda”. Els novençans quedaven al costat d’aquella estàtua.

Colosseo Quadratto.

És curiós, perquè aquesta plaça té tres elements romans paradigmàtics: aquesta font, el misteriós edifici que ens ocuparà un altre article, i una casa ben curiosa. Es tracta d’un immoble de marbre rosa ple d’arcs. De fet, es va inspirar en el Colosseo Quadratto, un edifici de l’EUR romà que retia homenatge al Colosseo, al Teatre Flavi de Roma. Els arquitectes de Mussolini volien a la zona de l’EUR crear la continuïtat de l’Imperi romà: un imperi feixista. A l’altre costat, tenim un dels complexos-búnquers més romans que hi ha a València: el Reial Col·legi seminari de Corpus Christi, un seminari fundat el 1583 per Juan de Ribera, arquebisbe, virrei de València, capità general del Regne i Patriarca d’Antioquia. Però el monument patrimonial és tan especial que mereix un article a banda.

Endinsant-nos dins de la ciutat medieval, arribem a la plaça de la Mare de Déu dels Desemparats. Per això, haurem de travessar el carrer la Pau, un dels més bonics de la ciutat, i un dels més “Modernistes”. El desconeixement de moltes valencianes i valencians fa que semble l’única Mare de Déu, però ja sabeu com va la cosa. La profunda –i potser en alguns casos exagerada i impostada devoció– va provocar la construcció d’un gran edifici amb cúpula que volia ser el seu temple. La síntesi d’aquell catolicisme total que proposà el patriarca Ribera a imitació d’aquella Església universal i triomfal potser aquesta basílica dels Desemparats. Com a conjunt, és el resum d’aquell esperit. L’edifici començà a construir-se el 1652. Volia ser una gran capella on la humil Nostra Dona Sancta Maria dels Ignocents començaria a transformar-se en la imatge barroca i sobreinterpretada que és ara. De moment, la van alçar. Ella era una imatge jaient, una mena de sarcòfag sobre el qual posaven els cossos de les persones que havien mort sense que ningú els reclamara.

Era una de les nostres “Mares de Deus del llit”, la “Dormida”. El castellà Ponce d’Urrana es va fer càrrec del disseny trapezoidal del temple, molt típic del barroc romà, amb una cúpula ovalada descentrada del seu eix. Una cúpula de gairebé vint metres aixopluga la tramoia escenogràfica de la Mare de Déu i una volta pintada al fresc per Palomino. A dins, hi ha un llenguatge grandiloqüent i solemne de capitells, frontons, pilars i finestres. Són elements que completen el gran escenari il·luminat d’or on apareixen dues grans escultures de Vicent Màrtir i Ferrer, que custodien la reina del temple, que amb un mecanisme es gira o cap al temple o cap al cambril. La romanitat total és quan admirem el “cel trencat” que planteja Palomino, l’autor del fresc. Un fresc que tapa el llenguatge encara renaixentista i que amaga fins i tot una llanterna que donava llum a l’antic temple.

Interior basílica dels Desemparats.

Cinquanta anys després, a principis del segle XVIII, Palomino, planteja un cel que ell proposa tot ple de personatges bíblics, sants i trompes-l’oeil, molt típics del barroc més il·lusionista. Un dels punts més extraordinaris de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats és l’interior de la seua cúpula. Una cúpula pintada amb un sorprenent “trompe-l’oeil” que simula uns relleus sobre una superfície plana. Ho va fer possible l’andalús Antonio Palomino el 1701, quan es va encarregar de crear el programa iconogràfic i de pintar-lo al sostre de l’acabada de construir basílica de la Mare de Déu. De fet, és una de les cúpules pintades més impressionants del barroc europeu. Antonio Palomino va arribar a ser assessor del gran pintor Lucca Giordano quan aquest treballava a la cort borbònica de Madrid. Palomino hi va relacionar la tradició grecoromana amb els principis teològics de la nova església triomfant del barroc.

El conjunt de les imatges ofereixen una al·legoria de la protecció i el desemparament. Tots els mortals estan protegits per la Mare de Déu, la gran intercessora dels innocents i abandonats davant Déu. Per tot arreu personatges ciclopis de l’Antic i del Nou Testament i de sants valencians, com ara els Vicents, Francesc de Borja, Lluís Bertran… Sobre l’altar, la imatge d’un pelicà que està foradant-se el ventre. En la iconografia cristiana al pelicà se’l relaciona amb Crist, ja que segons el mite, és capaç de picar-se a ell mateix per tal de donar els seus budells als seus fills.

Complex de la Plaça del Temple.

Per cert: l’octubre de 1706 l’arxiduc Carles va jurar els Furs del Regne de València a la catedral sobre la imatge de la Puríssima. I així es proclamà automàticament rei de les valencianes i dels valencians. Oficialment. L’altre aspirant ni ho va intentar. De fet, no només no els va jurar: els va eliminar i ens va assimilar a les lleis de Castella. Per a l’entorn d’aquest Felip no érem res. Ah, sí… Aquesta Mare de Déu es troba ara mateix a la part dreta de l’altar.

A uns quinze minuts caminant, trobem l’altre gran complex romà barroc de València. Es tracta del Temple, un conjunt arquitectònic format per un convent, un col·legi i una església. L’estructura la va manar fer el rei Borbó Carles III, que era membre de l’orde hereva del Temple, la de Montesa.

Interior de l’església del Temple.

L’orde militar d’El Temple era una de les organitzacions transnacionals més poderoses de la història medieval occidental. Però l’orde va ser prohibida el 1313 i molts templers van ser morts o obligats a abjurar de la seua pertinença. A la Corona d’Aragó, el rei Jaume II va crear un altre orde –el de Montesa– per tal d’encabir els que hi quedaven. De fet, el borbó Carles III era membre de l’orde i per això –en desaparèixer el castell de Montesa per culpa d’un terratrèmol– va voler construir una nova seu a València. El 1761 començà la seua edificació, amb un estil que bevia directament de les estètiques itàliques portades a la cort madrilenya per Sabatini. Ferdinando Fuga i Luigi Vanvitelli. De fet, l’arquitecte era Miguel Fernandez, alumne dels seus mestres itàlics després d’haver estat més de deu anys a Roma cap a 1750. A vegades, observant l’arquitectura del complex trobem elements del palau Barberini, del dels Conservadors, del Gesú… És un llenguatge classicista grandiloqüent, de grans pedres, de grans ornaments arquitectònics que respiren la tradició clàssica de l’antiguitat i del Renaixement. El mateix llenguatge que el proper Palau de Justícia també manat fer pel mateix monarca. Frontons, columnes, pilastres, capitells corintis, ordres pilastrats gegants, jocs de plans reenfonsat i reelevats. A la façana de l’església trobem al coronament l’obra escultòrica de Josep Pujol: les dues estàtues representen la Religió i la Devoció.

I el quart element romà és sense dubte la capella de l’església del Carme. És la capella de l’advocació d’aquesta mare de Déu, de planta oval, obra de Vicent Gascó feta en deu anys el 1774. Sense dubte, recorda el sostre oval de San Carlo alle quatro fontane de Roma de Borromini. Una sorpresa ondulant òptica que demostra que València al segle XVII i XVIII era una ciutat plena de línies, corbes, escenografies grandiloqüents… i cels que ens trencaven.

Sant Lluís Bertran, vista alternativa.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close