Art Noveau (Bèlgica), Modern Style (França), Movimento Liberty (Itàlia), Nieuwe Kunst (Països Baixos), Jugendsil (Alemanya), Sezession (Àustria), Suomalainen Art (Finlàndia), Nationale Romantik (Suïssa), New Art (Estats Units) i Modernisme (Espanya). Sota aquests diferents noms, des de finals del segle XIX al primer terç del segle XX, un moviment artístic total s’estén, sobretot per Europa i Amèrica, on l’arquitectura tingué un protagonisme cabdal. El Modernisme està indissolublement lligat a Barcelona i l’ha dotat d’una personalitat única associada sobretot a l’Eixample. Per poder entendre aquest moment fonamental de la història arquitectònica tant de Catalunya com de la seva capital, és fonamental llegir un llibre editat recentment i escrit per Lluís Permanyer i editat per Antonio Sagnier i Fernando Villavecchia: “Sagnier i els modernistes. L’ofici de l’arquitectura 1880-1930″.
En el prefaci del llibre els editors Sagnier i Villavecchia en deixen clar l’objectiu:
“aquest no és un llibre més sobre arquitectes modernistes, sinó una publicació que contextualitza com era l’ofici de l’arquitectura en els anys del Modernisme al voltant de la figura d’Enric Sagnier i Villavecchia i quatre personatges de la seva mateixa època: Lluís Domènec i Muntaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i el seu deixeble Josep M. Jujol.”
Perfectament glossat, el llibre té dues grans aportacions: per un costat, la contextualització, tal com ens avancen els editors, i, per l’altre, la interrelació.
La contextualització històrica en el marc europeu i americà com també en el local de la Barcelona davant del solar buit de l’Eixample; la contextualització de la figura dels cinc arquitectes modernistes més importants del nostre país.
I la interrelació, perquè es mostren en paral·lel els cinc arquitectes i com aquests es van interrelacionar entre ells i amb els seus respectius clients, amb els contractistes, amb els obradors, els artesans i els artistes del moment.
Permanyer estructura el llibre amb una introducció (context històric global i local) elaborada en dues parts, un cos central que és el nucli del treball on es desglossa la vida i l’obra dels cinc arquitectes (context) i el seu entorn (interrelació), i un final on es mostren un grup d’obres seleccionades amb fotografies actuals on llegim el que “han aportat al paisatge barceloní”.
Conseqüentment, els capítols d’aquest llibre no són estancs sinó que estan perfectament lligats fins al final que, de l’època del Modernisme, ens tornen als nostres dies, i en el reportatge fotogràfic se’ns mostra com les obres arquitectòniques d’aquests arquitectes s’interrelacionen amb l’entorn urbà en el context actual.
Tot això il·lustrat amb fotografies d’època, dibuixos originals dels arquitectes i, en la part final, amb les fotografies actuals de Marcela Grassi, que formen una unitat amb el text de Lluís Permanyer.
Com ja s’ha comentat, la introducció és fonamental. La primera es titula “Un món en construcció”. Permanyer ens trasllada a Brussel·les on Victor Horta el 1893 construeix la casa Tassel i, tres anys més tard, la Casa del Poble; ha nascut l’Art Nouveau. A partir d’aquí l’autor fa un recorregut en el context de la revolució industrial pels principals països europeus i també per ciutats americanes des de Buenos Aires a Nova York passant per l’Havana.
I del món l’autor ens torna al local en la segona part de la introducció: “Els anys daurats”, on narra el naixement del Modernisme a Catalunya, que situa probablement el 1880 (curiosament 13 anys abans que la casa Tassel d’Horta) amb la construcció de l’editorial Montaner i Simón (l’actual seu de la Fundació Antoni Tàpies) al barceloní carrer Aragó, obra de Lluís Domènech i Montaner. La denominació del moviment arquitectònic i artístic neix pocs anys després batejat en un article de la revista L’Avenç el 1884.
Permanyer ens exposa com “L’Eixample era el solar més extens de tots els que hi havia llavors a les ciutats europees més importants. Aquest fet es revelava com a essencial, però sense la suma d’altres factors no hauria potenciat el fenomen que es va produir: coincidia amb una expansió industrial, un bon moment econòmic, la forja del sentiment nacionalista i una classe social amb mitjans més que suficients per convertir-se en la clientela idònia”. A aquests factors li hem de sumar, com més endavant escriu l’autor: “gràcies al Pla de l’Eixample projectat per l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, quedava patent que constituïa una peanya formidable que afavoria el lluïment de l’arquitectura gràcies a l’amplitud inesperada de tots els carrers, i, sobretot, pel naixement espectacular dels xamfrans.”
La tempesta perfecta perquè quallés el Modernisme i no només en el seu vessant arquitectònic, tal com escriu l’autor del llibre: “El Modernisme, més que cap altre estil en la nostra història, es va convertir en una moda total. Tot va ser posat sota la seva influència: cafès, decoració de les llars, comerços, la capçalera de La Vanguardia, la cuina i el bany, la targeta de visita, el mobiliari, les plomes o el tinter, i per descomptat la indumentària: aquells gegantins barrets femenins i les armilles de senyor de colors vius.”
Una moda i un art total que s’estendria amb grans resultats a la pintura i a l’escultura com escriu Permanyer en el capítol “Obradors i artesans”: “el signe més evident i diferenciador del Modernisme va ser, sens dubte, l’aparició vibrant, acolorida i escenogràfica d’un estil embolicat i potenciat mitjançant les arts aplicades”
L’ofici de l’arquitectura en l’època del Modernisme (1880-1930)
Amb aquest títol inicia la part central del llibre on es descriu la figura dels principals arquitectes del Modernisme català: Domènech i Montaner (1850-1923), Puig i Cadafalch (1867-1956), Gaudí (1852-1926), Jujol (1879-1949) i Sagnier (1858-1930).
De tots ells, se’n descriu la biografia en el context social i familiar així com en els inicis professionals, les principals obres, i segueix amb una sèrie de capítols amb els següents i descriptius títols: les relacions professionals, la vida associativa i docent, els clients i els mecenes, els contractistes d’obres, obradors i artesans, la projecció nacional i internacional i les construccions desaparegudes. En definitiva, relata un exhaustiu retrat dels personatges i del moment.
I per si no fos poc, hi ha un curiós estudi grafològic de les signatures dels arquitectes, un interessant apartat dedicat a la casa Bellesguard de Gaudí, i a més cal destacar, sobretot, un desplegable (d’1,60 metres de longitud!) amb 5 files, una dedicada a cada un dels arquitectes, i una sèrie de columnes que van des del 1880 al 1930 on es mostren en paral·lel els principals projectes d’aquests arquitectes, i es continua amb una llista dels seus més destacats clients i mecenes, col·laboradors i obradors, artesans i artistes. Per acabar amb una relació de cada un dels cinc arquitectes amb el total de les seves obres, les construïdes a Barcelona, fora de la ciutat, a l’estranger, les desaparegudes i les no construïdes. Així sabem que Domènech i Montaner compta amb 66 obres, Puig i Cadafalch amb 73, Gaudí amb 26, Jujol amb 42 i Sagnier amb 482!
Tot plegat és un compendi de coneixement, un exhaustiu i rigorós treball ric de dades, anècdotes i aportacions valuoses d’aquests cinc mestres del Modernisme català.
Estic segur que els lectors d’aquest article podran dir, sense haver de pensar-hi gaire, algunes de les obres d’aquests cinc arquitectes: de Domènec i Montaner el recinte de Sant Pau o el Palau de la Música, de Puig i Cadafalch la casa de les Punxes o Casarramona (actual CaixaForum), de Gaudí la Pedrera, el Parc Güell, el Palau Güell…, de Jujol la casa Planells i de Sagnier el temple del Sagrat Cor al Tibidabo o la casa del metge Manuel Arnús també en la muntanya del Tibidabo com a teló de fons de l’avinguda amb el mateix nom.
De tots aquests mestres val la pena aturar-se en el darrer i més prolífic, Enric Sagnier. Aquest és un personatge fonamental per a la història de la ciutat de Barcelona i per la petja que va deixar-hi —estem parlant de 388 edificis. Tot i que alguns han estat enderrocats per diferents motius, però sobretot per l’especulació immobiliària, l’obra de Sagnier segueix sent, amb molta diferència, la més present a Barcelona. El temple del Tibidabo és el primer edifici de Barcelona que podem veure quan ens acostem a la ciutat des de l’autopista que ve de França, quan ens passegem per via Laietana o pels barris de l’Eixample, Sarrià i Sant Gervasi. És impossible no passar davant d’un bon nombre d’obres rellevants de Sagnier i a vegades sense ni tan sols saber-ho. Des que he llegit el llibre, quan faig un trajecte per Barcelona compto els edificis de Sagnier per davant dels quals passo, i fàcilment poden ser-ne 10 o més. A diferència dels seus altres quatre col·legues, l’obra de Sagnier pot ser difícil de reconèixer, ja que no té un únic estil arquitectònic: compta amb edificis modernistes però també afrancesats, clàssics i eclèctics. Repassant el llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona l’any 2009, Ruta Sagnier, em sobta quan reconec tants edificis que he admirat, però que no sabia que eren d’aquest arquitecte. És per tant evident la importància de Sagnier per a la ciutat de Barcelona i això em porta a una pregunta: no valdria la pena que l’Ajuntament de Barcelona posés una placa identificativa en aquests edificis?
És un deute que té la ciutat amb aquest arquitecte que, segurament pel seu caràcter, ja que mai va buscar protagonisme; per això ha quedat en un discret segon pla.
Enric Sagnier, d’origen francès, va néixer en un entorn burgès essent el fill “del cavaller més culte de la seva època”, un advocat traductor dels clàssics hel·lenístics. En conseqüència, el jove Sagnier va rebre una sòlida formació musical i pictòrica. El seu interès per l’art l’acompanyaria tota la vida i cal destacar que va ser un dels fundadors, entre d’altres amb l’escultor Josep Llimona, de l’associació artística de Sant Lluc, segons ens explica Permanyer, que ens remet a la rigorosa recerca de l’historiador Santi Barjau.
L’obra arquitectònica de Sagnier està marcadament influenciada pels seus coneixements musicals i artístics, és a dir: pel ritme i per la composició. Crec que més enllà dels estils arquitectònics que empra en els edificis, les façanes de Sagnier estan compostes segons ferms criteris compositius, com es veu en les proporcions de les obertures i en el ritme entre el buit i el ple, i l’arquitecte, sobretot, relaciona de manera molt eficaç les parts amb el tot en un conjunt harmònic.
Sagnier i els modernistes és un treball rigorós, amb una visió nova i diferent i amb nou punt de vista que aporta moltes dades i anècdotes imprescindibles per entendre el Modernisme. El llibre, alhora, està pensat per arribar a un públic el més ampli possible i ho aconsegueix perquè està escrit amb una prosa quasi parlada (a vegades ens sembla escoltar el mateix Permanyer com si ens llegís ell mateix el llibre).
