Arquitectura
MÍNIMA ENCICLOPÈDIA

Tòquio (transformacions de)

La pel·lícula de Ridley Scott Blade Runner (1982) transcorre en un Los Angeles del llunyà 2019, però el seu caràcter urbà és el del Tòquio d’aquell moment, encara avui vigent. Aquesta ciutat s’ha pres sovint com una metròpoli on s’hi prefiguren situacions que altres metròpolis poden viure en un futur. També pot ser presa com un model de ciutat, malgrat la seva excepcionalitat, malgrat no ser planificada, malgrat basar la seva estructura i les seves relacions urbanes en elements que no són els habituals, precisament per la seva capacitat de ser una alternativa al tipus de planejament dominant. Tòquio és un model alhora alternatiu i de futur del que se’n poden extreure lliçons. I no sempre per replicar-les.

Tòquio, epítom de la ciutat de l’Extrem Orient, reflecteix en la seva estructura urbana una cultura en què, tradicionalment, l’espai públic ha tingut un significat i un ús molt diferents als de les ciutats europees. Actualment s’hi estan produint dos processos concurrents i oposats que desafien aquesta idea prèvia i prefiguren l’escenari en què les grans forces en conflicte a la ciutat estan actuant a les urbs de tot el món. D’una banda, un progressiu reconeixement col·lectiu del paper sociopolític dels espais públics, incloent una nova actitud davant de la mateixa noció de públic, i una nova consciència de les possibilitats del disseny urbà per facilitar els intercanvis socials; i d’altra banda, una cancel·lació gradual del teixit urbà original de petita escala, multicapa, substituït per grans desenvolupaments privats monolítics.

Tòquio és la ciutat més poblada del món però no és una ciutat densa,  més aviat al contrari. A la seva enorme extensió, articulada per una efectiva xarxa de transport col·lectiu, hi dominen les zones residencials de poca alçada formades principalment per cases unifamiliars o edificis d’apartaments de 2 o 3 plantes, fins i tot a les àrees centrals. Sí que té un teixit urbà tupit fet en molts casos de carrers estrets, però la verdor, el comerç local o la mobilitat tova a peu i en bicicleta, defineixen la major part de Tòquio a una escala més de poble que de metròpoli. Fins i tot hi ha camps de conreu en llocs privilegiats de la ciutat central.

Aquesta ciutat alhora tranquil·la i molt dinàmica té una vida vibrant, però no es basa en un sistema d’espais públics per articular la vida col·lectiva. Els espais públics, més recorregut que punts d’estada, són bàsicament orientats al comerç i no constitueixen, en general, un lloc per compartir experiències. Progressivament, però, la ciutat està esdevenint el lloc de la col·lectivitat. De sempre han existit les processons d’origen religiós (matsuri) que animen alguns barris qualsevol dia de l’any. També són conegudes les protestes estudiantils dels 1960s, més violentes que les de Paris, o les més recents pel desastre de Fukushima el 2011, que van omplir de gent i de reivindicacions la ciutat.

Tòquio 2018. Barri de Kamata. Foto: Dan Hill.

A aquests usos simbòlics i polítics de la ciutat s’hi afegeixen ara uns usos cívics que revelen una consciència creixent dels diferents rols i usos dels espais públics de la ciutat, entenent-los de manera similar a com s’entenen a Occident: àrees que poden ser utilitzades de diferents maneres, sempre obertes a tothom en qualsevol moment, on la gent comparteixi i intercanviï coneixement, informació i plaer, i que donen identitat a una societat. Tot i que hi manca encara un reconeixement explícit que l’espai públic té un caràcter estructurant i que s’ha de considerar com un sistema al mateix nivell d’importància que la mobilitat o les infraestructures de comunicació, s’estan donant passes cap a un disseny urbà de qualitat.

Malgrat aquests canvis en la percepció dels espais públics i l’existència d’una rica i complexa estructura urbana, Tòquio experimenta des de principis del segle XXI una forta pressió que l’empeny cap a una direcció totalment oposada. Parts de la metròpoli s’estan transformant actualment en una experiència urbana avorrida i monòtona, estèril en comparació amb la complexitat increïblement fèrtil de la ciutat existent. Grans promocions esborren el teixit dens i orgànic que s’ha conservat durant segles malgrat totes les vicissituds, i se substitueixen per enormes complexes que incorporen centres comercials, oficines i habitatges de gran alçada. Aquestes promocions monolítiques abasten diverses mançanes i xuclen tota la vida pública del carrer cap espais comercials privatitzats, interioritzats i controlats. Els espais exteriors restants esdevenen inútils, superflus i desconnectats, i es cancel·la la possibilitat d’uns usos diversos, una demografia diversa i una economia diversificada.

Tòquio 2018. Barri de Kamata. Foto: Dan Hill.

S’estan canviant les normatives locals per permetre edificis més alts, sense canviar les mides o els patrons dels carrers, cosa que resulta en molts casos en ambients sufocants. Curiosament, tots aquestes promocions denses estan dirigits a persones benestants, però aquesta discriminació econòmica no es tradueix en una diferenciació morfològica, i els conjunts residencials no són gaire diferents del d’habitatges socials construïts als anys vuitanta a la perifèria.

Les ciutats s’han de transformar per adaptar-se a nous reptes, com ha sabut fer Tòquio des de la seva fundació. Però ara està en perill de tornar-se tan previsible i uniforme com els Xangai o Dubai contemporanis. Els Jocs Olímpics del 1964 van representar una gran inversió pública que vertebrava una comunitat tot just al final d’una penosa postguerra. La seva arquitectura va ser exemplar i van situar el Japó a l’horitzó del món. Els del 2020, a celebrar-se el 2021, no han estat una ocasió per a una transformació positiva d’aquesta ciutat. Més aviat al contrari: amb l’excusa dels Jocs s’ha generat una acceleració d’aquesta tendència actual cap a l’amalgama i la corporativització urbanes.

Hi ha esperança, malgrat tot. Comencen a aixecar-se veus crítiques que entenen que si Tòquio ha de ser un lloc sostenible capaç de facilitar tota mena de canvis inesperats i de sobreviure als reptes que segurament haurà d’afrontar en el futur, ha de fonamentar-se en el caràcter públic de l’espai urbà i anul·lar la privatització en curs de la vida social. Que només salvaguardant la multiplicitat i la varietat de la societat i els seus usos del reialme públic, es pot estar segur que es contribueix a la resiliència de Tòquio i que els seus ciutadans poden dir amb orgull que en formen part, perquè la ciutat pertany a tots.

Enric Massip-Bosch
Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close