Tòquio és una ciutat que ens posa directament davant dels nostres prejudicis sobre què pugui ser la forma urbana. El seu bigarrament i el seu dinamisme desbordants són trets evidents del seu caràcter, però per si sols no expliquen el seu atractiu. La bellesa de Tòquio no s’ajusta als patrons convencionals, ni tan sols als asiàtics. Com es diu avui, la seva bellesa és no normativa, gairebé una categoria en si mateixa. Una categoria emancipadora perquè ens fa evident que altres organitzacions urbanes són factibles.
La conurbació de Tòquio és una extensa metròpoli, l’aglomeració més gran del món, amb gairebé 38 milions d’habitants (2020). Ha estat la més gran o una de les més grans globalment des de l’antiguitat, però aquesta complexa organització d’activitats, fluxos i vides en forma de ciutat s’ha format històricament sense cap planificació integradora que en determinés la seva forma -a diferència de Kyoto, l’antiga capital del Japó, que es basa en models tradicionals xinesos, en forma de quadrícula i jerarquitzats.
La morfologia de Tòquio ha estat, més aviat, el resultat sobrevingut d’una aproximació a la funcionalitat urbana molt diferent i força orgànica. Sense tenir una forma planificada o dissenyada, es basa en la interacció de diferents forces i en l’optimització de les seves relacions, per assegurar un mecanisme precís que serveix desenes de milions de persones. El de Tòquio és un ordre ocult del que aprendre lliçons, paral·lel al fèrtil desordre ocult de la regularitat aparent de l’Eixample de Barcelona, o de Manhattan.
Malgrat aquest creixement orgànic i enrevessat, Tòquio ha tingut en temps moderns vàries ocasions per poder ser repensada completament. Ha estat arrasada diversos cops. El primer, a conseqüència del gran terratrèmol del 1923, que va provocar l’incendi complet de la ciutat, feta majoritàriament amb edificis de fusta. El segon el 1945, a causa de la pluja de bombes incendiàries americanes a finals de la Segona Guerra Mundial, que a penes van deixar alguns edificis dempeus. Tots dos esdeveniments van produir un llenç en blanc sobre el que hagués estat possible organitzar una nova estructura urbana.
Però els esforços dels que, amb una visió de futur, van proposar en aquells moments un planejament urbanístic integral i coordinat van ser superats ràpidament per les necessitats urgents de reconstrucció i els recursos limitats per fer-ho. Van ser superats per les ràpides dinàmiques de la ciutat i la falta de suport polític i social suficient per implementar aquests esquemes. En cada ocasió, Tòquio va acabar reconstruint-se sobre els seus antics vestigis, sense canvis importants ni millores significatives en la seva estructura urbana, cedint tota iniciativa a l’autoconstrucció o a poderosos interessos econòmics.
Amb totes les seves peculiaritats, Tòquio és l’epítom de la ciutat japonesa en molts aspectes. Morfològicament és el resultat de diversos processos i accions que se solapen, a diferents velocitats, en moments diferents i amb objectius diferents. Tot i això, malgrat ser capital d’una economia potent, del seu dinamisme i de la seva magnitud, a Tòquio fins recentment aquests processos i accions no han cancel·lat els anteriors, sinó que han acabat coexistint en un resultat sempre creixent de capes superposades, on el vell, el nou, el petit, l’enorme, estan íntimament entrellaçats a un nivell i amb una intensitat realment úniques.
Al no tenir una forma definida jeràrquicament, aquests processos de superposició coexisteixen al mateix nivell de rellevància. Infraestructures tals com els ferrocarrils (de gran importància a Tòquio com en altres llocs del Japó) o el sistema d’autopistes urbanes construït a partir de 1959 per als Jocs Olímpics de 1964, per exemple, es despleguen sobre els teixits urbans originals, però ni imposen la seva lògica ni es veuen afectats pels patrons urbans preexistents. El resultat és una coexistència de sistemes que s’acomoden mútuament de manera peculiar i desacomplexada.
Amb tota aquesta superposició multicapa i desordenada d’accions, sovint es considera a Tòquio com una ciutat caòtica. De fet, es tracta d’una avaluació superficial basada en prejudicis occidentals sobre com hauria de ser una ciutat. En realitat, Tòquio és l’oposat al caos, una entitat urbana extremadament complexa que funciona a la perfecció. Fora de Japó, pocs llocs al món són tan segurs, tan ordenats o tan fiables com Tòquio. El seu ordre no és visual, sinó d’un altre tipus, i és capaç de plantejar algunes preguntes rellevants sobre la imatge de la ciutat o sobre la forma en què es forma, s’utilitza i s’habita. La cruesa amb la que s’exposen els diversos processos urbans és alhora impactant i atractiva, en el sentit que mostra una aproximació fresca i directa del disseny urbà, oposada a la formalització i l’embelliment sobre-dissenyats i imposats d’Occident.
Tòquio és, com Venècia, i per motius molt diferents, la comprovació fefaent i provocadora que la racionalitat moderna no és pas l’única possibilitat de fer ciutat. Que els patrons laberíntics, d’escales i dimensions barrejades, d’usos indeterminats i canviants, són models desitjables per a una habitabilitat contemporània. Segurament molt més desitjables que els patrons rígids, binaris i pretesament bells que regeixen la desanimada planificació occidental, ara tristament estesa arreu del món com a model únic. Potser l’encant de Tòquio consisteixi precisament en això: en donar-nos esperances d’un futur diferent.
