En la cultura medieval cristiana és un nombre perfecte. Simbolitza el moviment continu i la perfecció de l’acabat, així com símbol de la Trinitat particularment quan un dels vèrtexs indica cap amunt com a direcció espiritual, per tant, considerat per creients com un número celeste.
Al gener vaig anar de vacances a l’Uruguai. Allà on vaig hi cerco edificis brutalistes per visitar, així vaig trobar una capella, mig deixada i oblidada que cap dels meus contactes locals coneixia, en un poblet a uns 60 km de la capital: la capella Susana Soca.
L’edifici es troba en una finca privada al poble de Soca (dit així pel doctor Francisco Soca) i després d’insistir al guarda ens va deixar passar (no sense fer una donació totalment voluntària). L’edifici és meravellós, tot de formigó armat i cristalls de colors, però des de fora tot és formigó, monocromia de la bona pels amants del ciment.
Mirant-ho veus un triangle equilàter repetit infinitament: triangles enormes que es divideixen en triangles mitjans que tenen més triangles xicotets… sembla que tenien una predilecció per la santíssima trinitat; però quan entres no pots per menys que sorprendre’t perquè literalment et trobes enmig d’un calidoscopi diví (important que sigui un dia assolellat). Els triangles continuen repetint-se dins i com que està mig abandonada, no hi ha cap mena de mobiliari característic de les edificacions religioses, no hi ha bancs, no hi ha escultures, no hi ha quadres… només hi ha triangles i ciment per tot arreu, digna de ser el decorat d’una pel·lícula. De fet, crec que ara mateix només s’utilitza per a gravar anuncis i videoclips i es fan visites únicament el dia del patrimoni.
Segons les meves investigacions, tots els cristalls eren de colors (taronja, verd i violeta) avui molts s’han trencat i han sigut substituïts per cristalls transparents, no vull imaginar-me que bonic havia de ser recentment acabada.
Sobre les poques parets llises tant de l’interior com de l’exterior hi ha alguns detalls decoratius relatius a la santíssima trinitat amb símbols i frases; per exemple, la cara oest es va dedicar a l’Esperit Sant, representat a l’interior per una figura geomètrica de colom i en l’exterior per una figura similar que es recolza sobre un cercle amb les paraules que traduïdes diuen “Esperit Sant, inflama al món”.
Pels curiosos, a dalt, una imatge de l’alçat i la planta. Aquesta va ser pensada com un rectangle de 24 x 12 metres que pren forma de creu llatina al emergir espacialment mitjançant un entramat de pilars inclinats que determinen el creuer i l’absis, una meravella. L’edifici es defineix per 16 triangles equilàters de 12 m de costat, dotze d’ells formen la coberta i estan compostos per 25 triangles equilàters de 1,70 m de costat, que es divideixen al seu torn en 9 triangles també equilàters de 35 cm que allotgen els vitralls. “Mucho triángulo, muy triángulo”.
Després de tres-centes fotos i lloances vam anar a casa d’una amiga. Una altra de les convidades coneixia la capella i no sols això, a la qual li dóna nom: Susana Soca, que resulta ser tot un personatge.
Soca va ser una poeta uruguaiana, però va ser molt més que això. Amant de les avantguardes artístiques, poliglota empedreïda i viatgera sense igual. Va viure molts anys a París, també un temps a Berlín o a Rússia. Com amant de la literatura de Pasternak, Soca va aprendre l’idioma per a llegir-li i després es va instal·lar a Moscou, però mai van arribar a conèixer-se. Pasternak li va escriure a Montevideo, però ja era massa tarde. Soca va ser la primera a traduir al castellà poemes i proses de Pasternak, quan era quasi un desconegut fora de la Unió Soviètica. Aqueixes obres van ser publicades a Montevideo quan encara eren inèdites en rus.
A Sud 257, Buenos Aires (març-abril 1959), Guillermo de Torre escriu sota el títol “Susana Soca, La Licorne i Pasternak”: “Hi ha un fet que Susana Soca no compta en el seu article però que ella ens va revelar als amics i que a més ha transcendit per altres conductes. I és que, a punt de deixar Moscou, algú va entrar a la seva habitació de l’hotel i invocant el nom de Pasternak, va posar a les seves mans un inflat manuscrit amb l’encàrrec de traspassar-lo a unes altres, una vegada travessada la frontera. El manuscrit era el del Doctor Zhivago i el destinatari definitiu va resultar ser l’editor Feltrinelli, de Turin”.
A més de diversos llibres de poesia editats després de la seva mort, Soca va fundar una revista literària a París incitada pel seu amic Paul Éluard anomenada “Cahiers de la Licorne” i que posteriorment va portar a Montevideo; va crear una porta d’intercanvi cultural entre l’Uruguai i Europa. A la foto superior podeu veure-la amb el retrat que li va fer Picasso i la foto no és ni més ni menys que d´Henri Cartier Bresson, però tot això són suposicions basades en les pinzellades que he trobat sobre ella. Soca va deure de tindre un patrimoni a la seva casa d’escàndol, un museu digne de subhasta per a donar suport a la crisi d’aquest confinament. Es diu que tenia quadres de Picasso, de Modigliani, estampes antigues japoneses… tot és mal va administrar per un intermediari després de la seva mort i s’ha perdut el seu parador. Potser el seu estatus de burgesa, de soltera, de dona i de catòlica han fet d’ella un fantasma que va quedar fora dels llibres i la història, viure entre dues pàtries també haurà influït i segurament també l’enveja o el recel.
Us preguntareu que té a veure tot això amb l’art català i és que mentrestant soroll darrere d’aquesta capella descobreixo que l’arquitecte no és ni més ni menys que Antoni Bonet i Castellana. Com a afeccionada a l’arquitectura conec algunes de les seves obres, entre les quals destaca La Ricarda, però no tenia ni idea del seu llegat a l’altre costat de l’atlàntic. Antoni va emigrar al Riu de la Plata en esclatar la Guerra Civil espanyola i va viure a Buenos Aires (l’Argentina) i Punta de l’Est (l’Uruguai), també va dissenyar algun edifici a Paraguai. Va pertànyer al grup GATPAC en la península i va fundar el grup Austral a l’Argentina.
Aquesta capella va ser la seva primera obra religiosa a l’Uruguai i és part d’un conjunt major que incorporava l’exterior per a processons i altres cerimònies. En la zona posterior de la finca es va dissenyar un mur de 36 metres de llarg com a suport d’un Viacrucis que mai va arribar a realitzar-se, però que Antoni pensava fabricar a Madrid.
La construcció va començar en 1962 i va acabar quatre anys més tard. A meitat de 1963 Antoni va recórrer l’obra per última vegada; no va poder contemplar l’efecte final produït per la llum filtrada a través dels vidres als quals li havia concedit tanta importància, una veritable pena. Les 2.900 peces violetes, verdes i taronges van ser comprades a Barcelona i és probable que hagin sigut col·locades en 1966 just abans de la seva finalització. Sort la nostra, que encara podem gaudir d’aqueix efecte envolupant de llum i color.
Tres és el número diví, tres són les arestes d’un triangle, tres són els colors dels vitralls, tres són les víctimes de l’oblit en aquesta història. Busquin-los, investiguin-los, gaudeixin de les seves històries i així ressuscitaran.
