Blaus, grocs, vermells… Columnes neoegípcies, estrelles de David, pinacles de Khajuraho a l’Índia, detalls neoassiris, finestres de gravats romàntics de ‘Les mil i una nits’… No, no és un malson, ni un decorat de teatre: és la façana d’una casa. Potser una de les més esbojarrades que trobareu mai. És al carrer Castelló de València i no sabríem com definir-ne l’estil.
Popularment, és coneguda com la “Casa Jueva” perquè mostra una estrella de David a la part superior de la porta principal. La va fer l’arquitecte Joan Francesc Guardiola per a Jaume Salom —jueu possiblement. I també segurament, l’estrella és un homenatge al poble de Salom, al poble jueu. En un moment en què aquest col·lectiu estava sent discriminat i perseguit d’una manera més intensa. La decoració de la façana presenta capitells i columnes que no corresponen a cap estil convencional. Un estil que podem qualificar de “personal, original o fantasiós”.
Tots els elements estan pintats amb colors vius: vermells, blaus, verds… L’obra és de 1930 i és un clar exemple de l’estil art déco en què hi ha una barreja de llenguatges decoratius integrats dins de l’expressió arquitectònica. L’arquitecte —Joan Francesc Guardiola— nasqué a Sueca el 1895 i va estudiar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Molt jove, aconseguí el premi extraordinari de l’Escola pel seu projecte de l’estació de metro a la plaça de Catalunya. Moltes de les seues creacions estan tocades per una imaginació que aproxima els edificis a grans explosions ornamentals, plenes de volums, textures, formes i colors. El casino de Sueca té la signatura inconfusible de l’arquitecte. I el més humil, però pràctic, safareig de l’Alquerieta a Alzira, també. Al carrer Muntaner, 58 de Barcelona, tenim la mare de la Casa Jueva, feta també per Guardiola. Allí observem la imatge completa que tindria l’edificació del carrer Castelló si no s’haguessen eliminat columnes al cos inferior i el remat “neohindú” a la part superior.
De fet, aquest edifici construït en una parcel·la de l’Eixample, amb habitatges de doble orientació al carrer i pati d’illa, té un element que el fa únic: la façana.
La part baixa tenia dues columnes “neoegípcies” impressionants i enormes que marcaven els aparadors i que atorgaven una atmosfera màgica a qualsevol negoci que hi hagués. Ara, però, en part han desaparegut. A la part medial trobem balcons i miradors que juguen amb el ritme de les línies, els colors i els diferents materials. La part superior té moltíssim moviment, perquè hi ha pilastres amb capitells impossibles, finestres, arcs apuntats i rosasses d’inspiració islàmica. Però la cosa no acabava en aquesta explosió de formes, volums, línies, sinuositats i colors: la façana acabava en dos enormes pinacles d’estil “neohindú” que feien encara més fascinant el conjunt. Façana d’estil inclassificable: “neoegipci”, “neohindú”, “guardiolenc”…
De fet, aquest arquitecte va ser molt més que això: va ser un home cívic, militant socialista, regidor i alcalde de Sueca… Fent una certa reflexió, el conjunt d’aquella pantalla-escenari recorda alguns dels decorats de la pel·lícula Intolerance de Griffit estrenada el 1916. Però ací els escenaris de pasta de paper es transformen en una façana d’edifici. Era la València cosmopolita, esbojarrada, plural i colorista de principis dels anys 30, quan tot era possible.
La ment de Guardiola és una síntesi d’aquells primers trenta anys del segle XX: on tots els “ismes” van començar a buscar un futur en l’art, on el cinema començava a ser una màquina de somiar, i es construïen centenars de locals per tal de fruir del cinema, la música, els espectacles públics… Però tot es va desfermar: el segle XX estava a punt de fer implosió. De fet, ningú que observa aquesta façana es queda indiferent. Sense dubte, també influïda pels nous corrents que arribaven d’exposicions internacionals i de publicacions d’arquitectura que arribaven a les mans de Guardiola. De fet, el 1929 tingué lloc l’Exposició Internacional de les Arts Decoratives a París.
Alguns qualifiquen l’estil d’aquesta casa de “delirant”. Una fantasia ornamental. I València s’omplia a poc a poc de propostes modernes, d’avantguarda. La Casa Jueva de Guardiola per al jueu Jaume Salom és el paradigma d’aquells anys fantàstics on Occident tenia dues cares. Quedem-nos amb la creativa, la convivencial, la reivindicativa, la social, la naïf, la del jazz, la somiadora, la de colors… Perquè la fosca, ja havia tret el nas i estava a punt de cobrir el món d’un futur incert.
