Arquitectura / Patrimoni

Un garatge per a zepelins

El 27 de juny del 1996, Els Comediants van fer un gran espectacle que pretenia donar als ciutadans de Barcelona –de bell nou– la Pedrera. El lema va ser “Per Barcelona no posem un granet de sorra, sinó tota una pedrera”. Un espectacle total de llum, música, foc i actors volia rebre un edifici pensat d’una manera integral feia gairebé cent anys. Era el punt final de la història d’un edifici extraordinari, que va estar a punt de desaparèixer i ara és un dels grans referents culturals de la ciutat, de Catalunya i del Patrimoni Mundial. És la casa Milà, la Pedrera.

Es troba a la cruïlla del Passeig de Gràcia i Provença a Barcelona. I crea un dels passadissos comercials “virtuals” preferits de la modernitat: el xamfrà. Els primers quinze anys del segle XX, el passeig de Gràcia és el principal centre residencial burgés. Perquè aquesta burgesia no només s’havia de comprar la millor jaqueta de pell, ni el millor automòbil. Havia de viure en l’edifici més potent i original. Aquests edificis, en girar, creen els xamfrans. Per aquest espai, la gent passa i té temps de veure aparadors de negoci… El xamfrà allarga el temps de pas i els vianants van assistint a tot un seguit d’estímuls en forma de patis i aparadors d’objectes de consum…És la Casa Milà, però la gent ha conegut aquell volum impressionant i ondulant com “La Pedrera”, un nom que volia definir un immoble estrany, impressionant, molt poc convencional.

Imagineu l’anunci d’una immobiliària que vol vendre un pis en un dels llocs més exclusius de Barcelona. Ah! I és de 1910, de manera que no té pàgina web: “venc pis, interessant zona emergent, 1300 m2. Té electricitat, calefacció central, dos ascensors, persianes mecanitzades, garatges per a cotxes grans…Facilitats”

Bon dia tingui!
Ni el saludes, Joan…
Però…si és Perico!
Ja sé que és Perico, però ha construït una casa que farà que la zona perdi valor. Ha edificat una cova. Ni el saludes. Diuen que és el lloc on enganxaran els “zepelins”…
Els què?
Els zepelins, Perico, els zepelins…

“Perico” era Pere Milà, que va encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’una casa per a ell i els seus en una de les zones que volia ser el barri exclusiu dels nous rics de Barcelona. Pere era industrial, advocat, polític…Del cànem que els seus avantpassats filaven, Pere havia heretat un gran llegat que passava pel món de la construcció, de la política i de la banca. Precisament en una d’aquestes reunions i sentint com els Batlló havien encarregat a Gaudí la construcció d’una casa per a ells, el Perico li n’encarrega una altra per a ell i la seua família. D’una casa convencional, ningú no en parlava. Però d’una casa estrambòtica, potser sí. Perquè en aquell moment, “molava” construir-se cases en aquesta zona. Cases excèntriques, si era possible. I és curiós, perquè quan entrem a l’edifici que va manar construir ens sembla que ens submergim en un món de modernitat i de progressisme que segurament acompanyava la ideologia de l’amo de la casa, però aquest pensament no sempre és veritat. Perquè l’únic modern i “progressista” era l’edifici, l’escenari.

Una imatge interior de l’edifici.

Aquest “Perico” va ser el President de la Junta que va liquidar la Mancomunitat per ordre de Primo de Rivera, que era el seu cosí, per exemple. Pere Milà es casà amb Roser Segimon, la vídua de Josep Guardiola. Aquest li deixà una fortuna enorme. Conten que la gent comentava el segon matrimoni fent un acudit: no sabien si Pere s’havia casat “amb la vídua de Guardiola” o “amb la guardiola de la vídua”. Una vídua que a partir del 1926, es desfà de la major part de mobles que havia dissenyat Gaudí, i que en fer una reforma del pis principal, el decora amb estil Lluís XVI. Una dona que a partir dels anys 40 divideix i refà l’edifici per tal de traure-li un benefici immobiliari. Una dona que no va permetre a Gaudí fer la gran Mare de Déu en bronze que ell mateix havia pensat per a la façana. Posar una estàtua de cinc metres com a proa del vaixell enmig del passeig de Gràcia era invitar alguns a incendiar-la.

Recordeu en quin moment estem… De fet, part d’aquesta fortuna serví per a construir la plaça de bous –la Monumental– perquè a Barcelona, en aquell moment –igual que en moltes ciutats dels nostres territoris-hi havia molta afició als toros. I als galls, i als gossos… Els Milà-Segimon eren riquíssims i com molts burgesos, van fer costat a la dictadura de Primo, que havia promés pau i estabilitat, conceptes bàsics per assolir un ecosistema procliu als interessos dels empresaris…Tant és així que Pere ens caurà una mica malament quan descobrirem que en un manifest escrit per ell –però no signat– proposava eliminar l’Estatut de Catalunya, volia suprimir el sufragi universal i elogiava les dictadures…en una de les quals va morir el 1940. Això sí, el primer Rolls-Royce de Barcelona se’l va comprar ell. I va forçar Gaudí a eliminar una columna d’accés al garatge, perquè l’automòbil no podia girar… Però ens quedem amb la primera informació: Pere Milà encarrega a Gaudí una casa. I Gaudí li’n va fer una prodigiosa. Aquest és el llegat estètic, aquest és el “temps de les arts” de Milà.

La part coronada de l’edifici.

Era la Pedrera. Ara ens semblen comoditats mínimes, però en aquell moment aquesta massa pètria que s’escapava de qualsevol definició arquitectònica convencional, era un dels edificis més moderns i originals de Barcelona. I polèmic. Tan modern i original que era objecte de burles: algunes publicacions la feien llar de rates, òlibes, cocodrils i tot el que fes falta. L’Esquella de la Torratxa –una de les publicacions satíriques de més tiratge- considerava que la Pedrera acabaria sent el garatge per a dirigibles, que en aquell moment feien furor a Occident, com a transport aeri de passatgers…Cu-cut –un altra publicació satírica-comparava la Pedrera amb una gran “mona de Pasqua”…

El 2 de febrer de 1906 es presentà el projecte a l’Ajuntament, un projecte que clarament volia competir amb el de la Casa Batlló, també de l’equip de Gaudí. Un Gaudí que va pensar aquest gran edifici com un oceà ondulant, amb els balcons plens de ferros que evocaven algues. Una gran superfície que Jujol –el gran creador complementari de Gaudí- planteja com una combinació perfecta de ferro i de ciment. De fet, la gran estructura arquitectònica ja és una gran innovació, perquè la façana se sosté a ella mateixa i les plantes es troben lliures de murs de càrrega. És una façana amb grans blocs de pedra calcària, amb uns vestíbuls oberts, diàfans i policromats. Entrar al vestíbul d’una casa ja no era una experiència fosca i claustrofòbica. Accedir al pati de la Pedrera era capbussar-se en un ecosistema aquàtic, ple de colors, textures i moviment rítimc calmat.

Una altra espectacular imatge de l’interior.

En la Guerra Civil , part de l’edifici es va col·lectivitzar i la planta baixa la va ocupar el PSUC. Els Milà ja havien fugit a la zona franquista i la Pedrera va començar a experimentar reformes on els espais es transformaren en pisos i oficines. Són els anys 50 i Barba Corsini, el reformador principal d’aquesta època, mira de respectar els espais diàfans i les línies corbes de les cambres. Gràcies a ell, la Pedrera arriba al 1984 on és declarada Patrimoni de la Humanitat. I ací comença la recuperació de l’esperit de la casa. Ara mateix, la Casa Milà és un gran centre d’interpretació d’ella mateixa, de Gaudí, del Modernisme i de tots els moviments estètics que en aquell principi del segle XX, van fer avançar la humanitat un pas de puça… Des de fora, des d’una certa distància, aquell escenari ondulant blanc horitzontal, continua fent-nos veure la mar, mentre contemplem fascinats –ací i allà- uns quants manats de posidònia enganxats pels balcons…

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Alfons Llorenç (Alcoi, 1951, València, 2024) era llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close