Arquitectura / Patrimoni

Una màquina de momificar del segle XIII

Amagat enmig del centre històric de València trobem un dels llocs on el temps i l’espai semblen retrocedir 800 anys. És una joia on al seu interior té cinc o sis robins iridescents: una representació de constel·lacions que es veien al cel del 1250, una mà de Déu que sembla feta pels nets dels que van fer la mà del Pantocràtor de Taüll, una pintura que representa una heura segurament procedent de l’antic circ romà de Valentia… És el complex de Sant Joan de l’Hospital.

El cementeri va arribar a tenir les rotatives de Las Províncias als anys vint del segle passat i el temple –d’un gòtic català pristí- va acabar per ser un cinema en els anys seixanta. Un d’aquells d’art i assaig… Tot delirant. Els hospitalers foren un dels ordes medievals més importants de la cristiandat. Eren meitat guerrers, meitat monjos, i tenien la missió de guarir i protegir els pelegrins cristians que anaven a Terra Santa o a altres llocs sagrats per als cristians. Actualment, aquest orde rep el nom de Sobirana Orde de Malta. I al segle XIII, competien directament amb altres ordes guerrers, com els templers.

A la ciutat de València col·lectius dels dos ordes van entrar el 1238 al costat de Jaume I, com a tropes d’elit. Certament, eren una mena de boines verdes de l’època: perquè complementaven dues pràctiques especials: eren màquines de matar i de curar alhora. Per això el rei Jaume, en agraïment, els va concedir espais de la ciutat perquè poguessen instal·lar-s’hi.

Un d’aquests espais és Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, un conjunt històric únic a València. Un lloc que es trobava al costat de la porta de Xerea. Concretament, una part d’aquests espais corresponia al palau d’Azach Abunbedel, el gran emir de la ciutat.

Aquests monjos-guerrers van construir un hospital, la primera església de conquesta de la ciutat, una residència i un cementeri. En part, amb la seua ajuda, la ciutat islàmica de Balansiya anava substituint el color verd del món musulmà pel color roig i blau cristià. La consigna dels nous governadors croats era fer desaparèixer qualsevol petjada islàmica dels nous territoris conquerits. En aquell moment, Balansiya i el Xarq-al-Àndalus eren terra de croada.

Només entrar al conjunt patrimonial podem veure pintades de roig al mur esquerre unes creus. Aquestes creus són el record de la quantitat i els càrrecs dels hospitalers que vivien a la residència del convent. Un dels col·lectius més importants de la nova ciutat eren els monjos-guerrers que estaven ajudant a la conquesta cristiana del territori.

Però Sant Joan de l’Hospital també guarda enigmes sorprenents. Un d’ells el podem trobar a l’exterior, a l’antic cementeri vora del temple gòtic. Hem de recordar que aquest espai fa uns cent anys formava part de les dependències del diari Las Províncias. Les enormes rotatives a principis del segle XX ocupaven tota la part esquerra de l’actual espai arqueològic. Un home tan sensible com Teodor Llorente va manar enderrocar una part de l’espai perquè poguessen col·locar-se les màquines.

Pintades al mur.

Vicent Andrés Estellés ens contava que ell encara va treballar al costat d’aquells corrons de ferro que tocaven estàtues dels arcosolis de la zona de la necròpoli. En la penombra de la nit, les siluetes dels sarcòfags es barrejaven amb el moviment rítmic d’aquelles andròmines de ferro… I és que el concepte de patrimoni de fa 100 anys era molt diferent del de l’actualitat.

Gràcies a la intervenció patrimonial i arqueològica –i al bon gust de l’Opus- s’ha recuperat un espai per a la ciutadania que és únic a la ciutat. I hi ha un element arquitectònic que destaca entre les tombes, els arcosolis i les làpides en terra. És una capella exempta extraordinària. És coetània als primers temps de la València jaumina. De fet, és un podridor: un lloc sagrat on es dipositaven les despulles dels difunts que després s’havien de soterrar al cementeri de l’església. Aquell temps d’exposició de les despulles permetia que el cadàver perdés gran part dels líquids i altres parts toves.

Actualment, la museïtzació moderna permet veure unes quantes làpides i diversos arcosolis al llarg de l’espai funerari recuperat. Aquestes pseudocapelles mortuòries laterals –arcosolis- pertanyien a famílies poderoses.

A terra, en una de les làpides, hi trobem el relleu d’una sabata medieval, sense dubte l’objecte representatiu que confeccionava el difunt, que devia pertànyer al gremi de sabaters. D’alguna manera, els cementeris parroquials igualaven les persones. Encara que algunes –les més riques- sempre eren soterrades en llocs i de maneres més ostentoses dins del mateix espai. Els més rics i els gremis es feien construir arcosolis als murs, mentre que els menestrals i la gent que no tenia recursos econòmics se soterraven en terra amb una estela o una llosa que indicava la sepultura. La capella és possiblement la primera obra gòtica de la ciutat de València i el conjunt és una de les poques estructures medievals hospitaleres que queda a Europa.

Relleu de sabates.

Aquesta capella funerària va ser construïda a instàncies d’Arnau de Romaní a la segona meitat del segle XIII, al lloc on en època islàmica hi havia una zona d’aigües, potser enjardinada. Segurament, ací hi havia fonts on l’emir Azach i la seua gent es refrescaven: a la zona del cementeri actual que podem visitar encara es conserven les restes d’una font islàmica en forma d’estrella. És el lloc on hi havia una emergència d’aigua per beure que Constança de Hohenstaufen va manar condicionar per als ciutadans i ciutadanes de l’església.

La capella exempta amb el cementeri medieval, és potser un espai únic a Europa i una de les primeres obres religioses de la ciutat de València d’època jaumina. Entrar-hi, ens permet viatjar a la ciutat de 1250…

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close