Arquitectura / Patrimoni

Una passejada per l’arquitectura de fum

Fem una cosa. Anem a la cantonada que hi ha a la plaça del  Mercat Central de la Llotja de València. Posem un braç a un mur i l’altre a l’altre i mireu cap a dalt: trobarem la silueta dels àngels custodis, els quatre pals de la senyera, de la nostra història i de la nostra llibertat.  I a dalt de tot, una gàrgola. No us fa la sensació que estem en la part inferior de la proa d’un gran vaixell? Una gran nau que està solcant les ones. Això és la Llotja de Mercaders de València…

Si anem a visitar la Llotja de Mercaders de la ciutat de València, estareu dins del ventre de l’edifici civil gòtic més important i excepcional del món. Del món mundial, poca broma. I és Patrimoni de la Humanitat des de 1996. Aquest edifici actualment té quatre espais: la Sala, la capella, la presó i el Consolat de Mar. 

Les estructures públiques en forma de sales obertes amb arcs eren normals a les repúbliques-ciutats europees, tan del nord atlàntic com del sud mediterrani: les loggies, les llotges, les Marienkirche, les Annekirche… Per a les societats del moment, eren fonamentals els edificis civils pensats com a “exhibidors”. A València teníem la llotja de l’oli que era molt prop de l’actual llotja. Llocs de grandesa, riquesa i poder, on es reunien totes les activitats i els actors destinats a mostrar, oferir, vendre i comprar productes… La llotja de mercaders de València té un rètol “lluminós” en llatí que ens envolta i que sintetitza l’esperit de l’espai: “Casa famosa sóc, en 15 anys edificada. Compatriotes, patricis i germans: comproveu i observeu com és de bo el comerç que no aplica frau en la paraula, que no enganya i que no fa usura. El mercader que porte açò a la pràctica tindrà riqueses i després el Paradís”. 

La promesa de la vida eterna plena de riqueses i de benestar. No fallava mai. Tan diferent de la Castella de l’època, tan pròxima i moderna al model calvinista. Però encara era més impressionant si tenim en compte que més amunt hi havia el sostre de la gran sala de la llotja. Aquest estava pintat d’un blau lapislàtzuli extraordinari constel·lat d’estels d’or. Això era el cel que havia de ser la meta visible dels bons comerciants. Els soldats espanyols es van dedicar a arrancar tota aquella riquesa. Amb el polsim blau i l’or, es podien traure un bon sobresou…

Interior de la imponent Llotja.

L’arquitectura de fum. Algú l’ha descrita com l’arquitectura feta fum, o la geometria feta fum. Un edifici que es va fer quan els comerciants de la ciutat sabien que el seu futur podia canviar:  els exèrcits turcs s’havien ensenyorit de Rodes i amenaçaven Sicília. Això volia dir que el flux de mercaderies podia interrompre’s. I aquells comerciants van optar per fugir endavant, apostar per l’optimisme,  per fer de la mancança virtut, per encarregar un edifici -llegiu un “aparador”- magnífic, únic, amb el qual mostrar els productes que a partir d’aquell moment arribarien a València, una de les ciutats més cosmopolites i poderoses d’aquell moment a Europa. I més sumptuoses, i més riques, i més orgulloses d’elles mateixes. De fet, el govern de la ciutat s’acostava a una  “república” de “Res Pública”, independent, autònoma, que pactava i es relacionava amb qui volia d’igual a igual…Però els temps estaven canviant, i la Mediterrània hauria de buscar  un altre tipus de relacions amb el món que coneixia. 

Els comerciants van contractar l’únic home que els faria un “gran magatzem” amb encant: Pere Compte, que s’havia canviat el nom: de “compte” a “comte”. Li agradava més la noblesa i el prestigi de l’aristocràcia que no el “compte” de comptar coses… Ja podeu imaginar el caràcter d’aquell home. Un tità que era saludat amb respecte pel carrer mentre es posava la mà al barret de cinc puntes. Aquest barret distingia el gran arquitecte, un home tocat per Déu.  Un gironí genial –nacionalitzat valencià-, arrogant, segur d’ell mateix i un geni. És conscient del seu valor i per això es “fotografia” al capitell dels peus de l’Obra Nova de la Seu, molt pròxim a la porta dels ferros barroca de la Catedral.  Un exemple d’autoestima. Un geni en l’art de tallar pedres, d’encaixar-les. De fet el nostre art de tallar pedres, es transformarà a partir de la Revolució Francesa en la “Geometria descriptiva” dels arquitectes posteriors. Qüestió de noms, que diria el mestre Joan Fuster.

Impressionant detall arquitectònic.

Compte perfecciona grues, que en aquell moment són l’element tecnològic per excel·lència d’aquella societat. Una grua era el paradigma de la modernitat. En construeix una que aconsegueix moure una pedra de 1000 quilos d’un lloc a un altre amb una precisió insòlita. És una grua pont que mou el carreu de dalt a baix, d’esquerra a dreta. Els tambors de les columnes entorxades de la llotja són dipositats un damunt de l’altre sense necessitat de cap material més d’unió.  I aconsegueix fer que una senzilla caixa diàfana amb quatre murs es transforme en un espai màgic, ple de columnes: concretament, 8 de completes entorxades i 24 semi-columnes que fan d’aquell lloc un indret canviant, diferent a cada hora del dia.

La llotja de mercaders és un temple: el temple del bon comerç. És un temple laic que anuncia el Paradís. Basat en una basílica de tres naus.  És un espai públic obert pels quatre costats per a una societat urbana plena de mercaders, menestrals, venedors, creadors, mitgers, productes que es compren i que es venen, lletres de canvis, bancs… Per a una societat líquida, en contínua evolució, intercanvi, creixement i progrés. El projecte de l’edifici és la metàfora d’aquesta societat. Va ser construït en 15 anys. De 1481 a 1496. 

El temple del bon comerç.

Imagineu respirar flaires dolces de la canya de sucre, l’olor d’urdim de sedes originàries de la Xina però fabricades ja a València, la sal, el safrà, parades amb ceràmiques… Tot això i més arribava a les taules de l’Europa més opulenta. I s’exhibia, es venia i es comprava dins d’un espai màgic, diàfan, obert com les loggies italianes, amb finestres baixes i enormes, que deixaven passar una llum que rebotava en els milions de fils que conformaven sedes, velluts i domassos…Entrar a la gran sala era com posar un peu al Paradís dels cristians. De fet, Pere Comte dissenya la gran sala com una part del palau del rei Salomó, el rei d’Israel.

Aquest espai és com un vaixell que solcava les infinites aigües cap al futur. De fet, la llotja tenia capella i presó. Capella per a reflexionar sobre les virtuts del bon comerç. I una presó –en teoria-per aquells que desobeïen el codi deontològic i ètic del bon comerç. Però al remat aquell espai serví de llotja per assistir els nous rics del segle XVI a les festes i a les execucions que una ciutat oferia quan nous emperadors ens gestionaven i l’integrisme religiós importat ens inundava. 

Un detall de l’exterior de l’edifici.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close