Arquitectura / Patrimoni

Una tomba per a l’eternitat

Amagat en un convent de dominics que ara és el quarter general de maniobres de l’OTAN, ens trobem una de les construccions més sorprenents i sublims d’aquell segle XV rutilant: és un pal·li de pedra on hi hauria d’haver estat soterrat Alfons el Magnànim. O no. Tot molt normal.

Ens trobem al cor del convent de Predicadors, dels dominics. Ens costarà entrar-hi, perquè fer-ho és difícil. Pocs dies l’any de “portes obertes” i controlades les visites. Si aconseguim endinsar-nos dins d’aquest complex monàstic estem a punt de viure moments estel·lars de la nostra particular i personal humanitat.

Un d’ells serà quan entrarem dins d’un espai fosc, que a poc a poc se’ns dibuixa a la retina i al cor. És una tomba. Fosca. Màgica. D’Alfons el Magnànim. Un rei amb moltes cares. Alfons sap les històries del rei Artur, del velló d’or de Jàson anomenat toisó d’or per Felip III de Borgonya, del Grial… del “seu” calze, que va haver d’empenyorar perquè necessitava cash per a la seua aventura napolitana. Allí viu el seu particular paradís. Ell es capbussa en el món antic, Roma, Grècia, viatja en el temps i en els somnis més enllà encara: ell vol ser un nou emperador romà, el fill de Roma, de la Roma dels Cèsars. I vol proclamar-ho al món, al nou món que comença a descobrir als nous territoris que ha heretat com qui hereta una iogurtera. Ho farà a la manera romana: damunt d’un carro triomfal, entrant a la ciutat que el va fascinar: Nàpols.

Recordeu: sou ara mateix dins la seua tomba, de la seua desitjada piràmide. A mesura que s’endinsa en la nova nació que li han deixat, descobreix una nova manera de veure el Sol, i arriba a la mar, a la Mediterrània. Ell és el gestor d’uns territoris flexibles com el jonc, forts com ell quan s’ajunten. I ho proclama en l’obra més mediàtica del nou príncep del Renaixement, de l’Humanisme: al capdamunt del Castell Nou de Nàpols, que tant recorda les portes de Quart. Li encarrega el treball a Francesco Laurana, un escultor prodigiós. I ell es fixa en l’Ara Pacis d’August. L’ara és una obra del segle I on se celebra la Pax Romana, l’estabilitat d’un Imperi romà que comença a funcionar i a gestionar terres i cultures arreu del món conegut. En aquesta ara apareixen “fotografiats” tots els agents humans que fan possible que tot funcione: bàsicament, els homes i les dones més pròximes a August, el primer emperador.

Doncs Alfons vol una “foto” igual. I allà dalt del Castel Nuovo es representa a ell damunt d’un carro triomfal, entrant a la Nàpols conquerida, com un nou Cèsar, acompanyat del seu “equip” polític: Ausiàs March, el futur papa Calixt III, Jordi de Sant Jordi, el comte de Cocentaina… És una obra prodigiosa, que consta en totes les històries de l’art occidentals. Són retrats de gent real, que participava en el govern de la Cosa Pública, que perseguien –alguns- el bon govern, l’ètica del poder… Però poca gent coneix els personatges que la integren.

El rei Alfons de València dit el Magnànim glorificat a Nàpols volia ser soterrat al cap i casal. Per això encarrega la seua tomba a Francesc Baldomar cap a 1437. És el moment de màxima esplendor de la ciutat, capital de facto de l’Europa mediterrània. Segurament el rei Alfons li encarrega el seu somni al millor arquitecte que hem tingut mai. O dels millors. I el mestre li fa una sala pràcticament zen, diàfana, que reprodueix un cadafal etern, indestructible, dins del qual descansaria el sepulcre del rei Alfons III de València i I de Nàpols.

És un dosser enorme, un pal·li per a l’eternitat. A dalt dels vostres caps, esclaten arestes sense nervis, cosa que fa que tota la caixa faça la sensació d’un immens pal·li cobert per teles que voleien al vent. O encara millor: fa la sensació que algú ha manipulat una superfície de paper en un procés de gegantina papiroflèxia fascinant, d’origami inversemblant.

Capella dels reis.

És l’anomenada capella dels Reis, on el geni de Baldomar canvia el pensament tècnic i reproduït fins a l’extenuació en època medieval. I perfecciona una tècnica espectacularment bella: l’estereotomia moderna. Es posa a construir la capella com si nosaltres ens posàrem a fer arquitectura de joguet. Tota l’obra està feta de “pedra blava de Morvedre”, que té la particularitat de “virar” al negre, una pedra molt dura i difícil de treballar. Baldomar viatja a Sagunt, a la pedrera per tal d’informar com ha de tallar-se cada pedra, perquè després puga encaixar perfectament en el seu imaginari trencaclosques. En 1448 comença la construcció de la gran grua, un enginy mòbil com diu un dels documents amb què podem seguir tot el procés de construcció: “un pern gran e gros acerat (…) que s’ha d’engastar en “lo arbre de la dita grua sobre la qual lo dit arbre deu ballar”.

Unes grues que s’inspiraven en el món naval i ara valien per aixecar edificis. Imagineu una roda enorme de 4 metres i de fusta que proporciona amb el seu moviment i cordes tibants la força motriu per a elevar i traslladar carreus de 1.000 o més quilos. Hom calcula que es tardaven uns dos minuts a elevar a 15 metres un bloc de 1.500 quilos. Els experts indiquen que devia ser una grua basculant inclinable. Per un document del 5 de gener de 1454 sabem que la grua es trencà. I compraren a Pere Bolufer dos oms de 10 metres per tal de fer un nou arbre. Una nova columna forta de fusta per tal de poder enganxar la roda i les cordes. Tot sembla molt inestable…

Però a Baldomar no li cauen les peces. Les té totes dins del cap i les va encaixant de manera que totes participen de les tensions i dels alleujaments de forces. No hi ha argamassa, cap substància que unesca els carreus. Tots solts. Si en lleves un, cauen tots. Tot forma part de la màgia d’aquella lliga d’homes extraordinaris que podien vèncer la pedra: la construcció de les voltes per aresta, de les obertures en esbiaixada, els caragols de doble volta que conformen escales màgiques. D’un dels costats –de la sagristia– ix una escala helicoidal de dues pujades i doble revolució, amb una espiral dins d’una altra i amb caragol d’ull obert. L’avi d’aquesta meravella és l’interior de la columna trajana, a Roma. En alguns moments, sembla que observem ens biològics. Són fractals que trobem en la natura convertits en ànimes de pedra.

La capella és una gran caixa diàfana de pedra blava d’11 per 22 metres. Sense contraforts, sense pilastres, amb uns murs que sostenen el pes gràcies al seu gruix de dos metres i mig. El sostre és una volta per aresta d’obra de tres trams: el calidoscopi arquitectònic forma una volta de creueria amb tercelets però sense nervis. Però el coneixement que els ciutadans tenen d’ella és com ara mateix es troba físicament: amagada darrere d’estructures que l’oculten. Perquè Sant Domènec encara és un recinte militar. Per tot arreu hi ha “senyals reials”: Aragó, Sicília i Nàpols. Els erudits qualifiquen aquesta capella com una obra capital en l’arquitectura tardogòtica. Però Alfons no hi és. El sarcòfag que hi ha correspon a uns inquilins que arribaren després. Són uns silenciosos “okupes”. Els marquesos de Zenete i la seua filla Mencia… L’hipogeu està esperant el seu faraó.

Detalls heràldics.

Alfons és un humanista, un home del Renaixement. I també és un irresponsable, que abandona els seus estats peninsulars. És tan estupend que passa dels seus ciutadans perquè s’enlluerna amb allò que està passant a la Toscana, al Lazio, a Neapoli… Un home que deixa la gestió de la Corona a la seua dona, Maria de Castella. Un home que busca la màgia en el cicle artúric, però alhora cerca rigorosament l’harmonia, la mesura humana de les coses i l’alliberament dels esperits…

I Alfons mana fer una tomba dins d’un dels complexos religiosos més espectaculars de la ciutat: el convent de predicadors, dels Dominics. Parlem del 1400, parlem de València que amb ciutats com Lübeck, Anvers, Amsterdam o Colònia, participa d’un dels grans moments d’Europa. És la València de Jaume Roig, Francesc Eiximenis, Vicent Ferrer, Calixt III, Ausiàs Marc, Roís de Corella, Isabel de Villena, Jordi de Sant Jordi, Joan Martorell, els toisons d’or, dels mercaders inquiets que connecten amb el Caire, amb el Roine, el Rin, Flandes, Borgonya, Florència, Marsella, Pequín…

València és en aquell moment el robí més rutilant de la Corona. Es relaciona sovint i diàriament amb les repúbliques itàliques, les flamenques, les borgonyones. I, per una altra banda, té un fil directe amb la Xina, l’exòtica i llunyana Xina.

Alfons: un rei discutit i contradictori. L’últim faraó… El seu pal·li de pedra l’espera encara… Si és que aquest edifici va ser realment concebut per a rebre les despulles del gran rei.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close