Arquitectura / Patrimoni

Viatge a les mil i una nits (i un jacuzzi medieval)

És difícil trobar a la ciutat de València vestigis islàmics. Els croats cristians es van encarregar d’esborrar físicament el passat d’una ciutat molt important del Xarc al Andalus: Balansiya. De fet, Jaume I funda un nou regne cristià croat. Un nou poble amb llengua, religió i costums totalment diferents a la cultura islàmica. Per alguna raó, en molts contractes de pintors del segle XIII i XIV, es posa expressament que no es podia usar el color verd, ja que aquest s’identificava amb l’islam. Jaume I i els seus guerrers estaven patrocinats pel papa de Roma i l’expedició de conquesta era una croada internacional. Però no van poder esborrar del tot aquell passat. Algun fragment de muralla, alguna ceràmica trobada en excavacions… Poca cosa.

Però sí que podem respirar un ambient islàmic en un espai insòlit a València. Al carrer Banys de l’Almirall trobem una instal·lació balneària que data del segle XIV, i potser d’abans. Això vol dir que quan es va fer, la cultura islàmica ja havia desaparegut dels llocs de poder de la ciutat, ja plenament postjaumina. Però als cristians els agradava tant el tractament de la higiene en el món àrab que van fer uns banys com els d’ells. A la manera islàmjca. A la manera romana, al capdavall. Segurament aquestes instal·lacions van ser fetes per obrers islàmics que treballaven per als monarques cristians. Perquè el rei Jaume va destinar llocs a les ciutats dels nous territoris on s’establiren els musulmans que s’hi van voler quedar en el nou territori cristià. N’hi havia una desena a València.

Aquests banys concretament van sobreviure durant molts segles i van acabar per ser –amb reformes- un gimnàs fins als anys 50 del segle XX. Paradoxalment, això els va conservar. Ara visitar-los convenientment recuperats, ens permet deambular pels vestidors, la sala freda, la temperada i la calenta. Pel terra s’alliberava vapor gràcies a unes conduccions sota el paviment que portaven l’aire calent a les diferents estances. Tot l’espai així, es convertia en una mena de “vaporàrium” amb més o menys intensitat segons t’allunyaves del focus de calor… Higiene islàmica per als cristians que fugien de l’aigua. O això és la llegenda. Eren el record de les termes romanes. Les mares dels banys turcs actuals…

Una imatge dels banys.

En general, són edificis d’una sola planta, dividits en tres espais, amb una caldera exterior que escalfa l’aigua a través d’un sistema d’aire i conduccions subterrànies, murs gruixuts perquè la calor no s’escape i obertures al sostres perquè la llum hi entre. La necessitat de concentrar la calor on se situa la caldera fa que els banys tinguen una estructura més o menys fixada: a l’entrada la zona de vestidors, la sala freda, després la tèbia i al remat la calenta, al costat d’allò que els romans coneixien com “hipocaustum”: la “maquinària” de fer aigua calenta. Hem de recordar que no hi havia ni piscines, ni banyeres. El cinema ens ha fet molt mal. A tot estirar, una petita bassa a la zona del caledàrium. I bancs a la resta de dependències.

A València els banys funcionaven amb aigua subterrània de la capa freàtica , que s’obtenia gràcies a sénies. I com molt bé deveu suposar, les dones i els homes no es podien barrejar per a banyar-se. Ni musulmans, ni cristians ni jueus. De manera que l’organigrama per a organitzar el tema devia ser més complicat que el dels equips de futbol per a compatibilitzar partits de lliga, champions, copa del rei, amistosos, de costellada…

Els banys dels Almiralls d’Aragó pertanyen a un grup d’espais higiènics que durant l’Edat Mitjana estaven oberts tant per a homes com per a dones, en diferents dies de la setmana. A València n’eren una dotzena. Les autoritats religioses del segle XVII els van voler tancar…Però en alguns retaules gòtics hi ha escenes on es reprodueix el fascinant món dels banys.

Un spa del segle XV

És un fragment de retaule extraordinari. És al museu de Belles Arts de València i el va pintar i construir Pere Cabanes –l’antic Mestre d’Artés- i el seu taller, , entre finals del segle XV i principis del segle XVI. I n’és un tros només; concretament la part de dalt. El retaule complet narrava un relat apocalíptic, la fi del món. En aquell moment, la notícia que obria tots els informatius era l’armaggedon, l’apocalipsi. El retaule l’havia fet el misteriós mestre d’Artés per a la Cartoixa de Porta Coeli, per a la capella precisament del llinatge dels Artés. Aquest trosset de retaule superior estava dedicat al culte als difunts i a les ànimes del purgatori. En aquell moment, un fum de retaules i escrits feien referència al tema del Judici Final. I és que era una època terrible on confluïen pestes, guerres i fams cronificades. I en part d’aquests problemes, la medicina no donava respostes satisfactòries.

L’obra de Pere Cabanes representant els banys del purgatori.

Una bona manera de representar el purgatori era imaginar-lo com un estany o uns banys. És una excusa perfecta per a veure uns banys públics en l’edat mitjana. Una casa de banys no deixava de ser un lloc divertit i diferent en la fosca edat mitjana per a unes clases humils que de tant en tant es podien permetre el luxe i el relax de l’aigua. A principis del segle XVI, els balnearis d’aigües termals eren l’única esperança per a la gent que havia perdut la fe en la ciència d’Esculapi. El 1568 Martin Rulandus escriu “ja que no s’ha inventat encara res per a preservar la salut, només ens queden l’aigua i els banys”. De fet, en aquest fragment de retaule, se’ns mostra allò que podríem identificar amb uns banys termals. Encara corria la brama que recordava que Júpiter convertí la nimfa Juventa en una font d’aigües . Qui s’hi submergia, rejovenia i sanava dels seus mals.

Però la realitat era molt diferent. Als segles XIV i XV, les pestes, la manca d’higiene i la misèria conformaven un món llardós, pestilent i brut. Amb aquell panorama, la major part de la gent vivia amb la convicció que la fi del món s’hi acostava. Per això, en aquesta imatge, més que un balneari, trobem un baptisteri. Al costat esquerre les imatges conten la missa de sant Gregori, acompanyat dels nostres sants ancestrals: Cosme i Damià. A dalt, la coronació de la Mare de Déu i Crist de jutge suprem presidint del Judici Final. Al centre, les ànimes nues ixen d’una llacuna auxiliades per un àngel que les porta al purgatori. Després d’aquest procés de “desintoxicació” i penitència sant Pere els rep a les portes del cel, a les muralles de la Jerusalem celestial. Però el que ens interessa és la llacuna on hi ha moltes ànimes banyant-se. Curiosament, amb fesomia femenina. El 1417 un secretari pontifici visità uns banys a Baden durant el concili de Constança i escriví: “no hi ha res més estimulant per a la vista i l’oïda que les donzelles i les joves de cara bellíssima i sense vergonya, de figura i gestos de deesses, cantant acompanyades d’instruments, amb uns vestits vaporosos surant per l’aigua, i totes que semblaven Venus”. Això és el que sembla que ens mostra el Mestre d’Artés. Un SPA medieval, al costat d’un perol fantàstic. Dones banyant-se, amb una cara de gustet evident. És una altra manera d’explicar el fet de banyar-se en l’edat mitjana, en unes ciutats que no es caracteritzaven precisament per la bona olor i la higiene.

Les calderes de l’infern.

Un tòpic molt estés és creure que en l’edat mitjana els cristians no es banyaven mai. Segurament, la higiene en general no era el fort d’aquella societat, però també és cert que segurament part d’aquells col·lectius cristians tocarien l’aigua els dissabtes. Un bany setmanal. Que és millor que res. A la ciutat de València hi hauria uns 20 o 25 banys públics en el moment que Jaume I entra a la ciutat. Segurament, gran part continuarien funcionant dos o tres-cents anys després. Fins que el patriarca Ribera els prohibí definitivament. Aquests banys islàmics –adaptats pels cristians- eren bàsicament una adaptació de les termes romanes que encara existien a Bizanci.

El calendari –aparentment- evitava els contactes sexuals que sí que es produïen en altres llocs d’occident on les mesures eren més “laxes”. Els homes anaven sols o amb germans i fills mascles. Les dones anaven en grup, amb els fills menors…Si eren riques les hi acompanyaven les esclaves per a ajudar-les a pentinar-se o a introduir-les en l’aigua. Era normal portar esclops per tal d’aïllar els peus del terra, que estava protegit amb estores. El contrast de temperatures feia que els banys tingueren una vida relativament curta: per això se’n derrocaven alguns i se’n construïen de nous. La gent pagava una entrada i podien emportar-se el material higiènic de casa.

Algunes dones s’emportaven la bugada per a rentar-la allí, cosa que estava prohibit. És molt famós el cas del bany d’En Suau, on una clienta s’emportava periòdicament tota la roba per tal de rentar-la al bany. La dona es deia Tomasa de Montpaó i a banda de portar les seues amigues i una esclava musulmana, aprofitava les instal·lacions per a fer la bugada. El Justícia Criminal va seguir el cas i en tenim els documents: “Pres los dits draps e en mig de les altres dones que aquí eren per banyar-se en lo dit bany, prenien l’aygua calda et freda segons que les plaïa e per manera de lavar draps de bugada, lavava los dits draps dins lo bany…”. Helena –una de les cuidadores dels banys, tàrtara i esclava- la va comminar a deixar de fer allò, però acabaren com en les pel·lícules de l’Oest: tirant-se poals d’aigua i pegant-se al carrer. Era l’any 1397 i la notícia va eixir en tots els informatius de la ciutat.

El més normal però, és que molta gent s’emportava el material higiènic de casa. Després de pagar l’entrada, els clients es despullaven, i podien comprar allí mateix sabó, tovalloles i perfums. Seien en bancs i s’abocaven l’aigua amb recipients com ara poals i galledes. L’últim ambient valia per a relaxar-se enmig d’una atmosfera càlida i humida provocada pel vapor de l’aigua calenta. Ací les dones es perfumaven, es maquillaven… La moda era estar més blanca que la calç. L’especial condició de la sala provocava l’obertura dels porus de l’epidermis, per la qual cosa era molt més fàcil tot el procés cosmètic.

Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.
Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close