Arquitectura / Patrimoni

Viatge al·lucinant: l’església del Corpus Christi

Ens trobem al davant d’una porta. A València, al costat de l’entrada de l’Estudi General, de la Vella i venerable Universitat creada gràcies a la butlla del papa Alexandre Borja el 1502. Estem a punt d’endinsar-nos en un viatge al·lucinant, insòlit, perquè el nostre moviment cap a davant ens portarà al passat, a un passat que sembla que és impossible que puga existir, indiferent al brogit d’una ciutat mediterrània del segle XXI. “Suspende la vista y pasma los sentidos” Així escrivia Teixidor el 1767 sobre la seua sensació en entrar a l’església de Corpus Christi de València. Però n’hi havia més, molt més.

Deixem doncs l’atmosfera d’una ciutat –València- lluminosa i atrafegada. Darrere d’aquells murs de més d’un metre de gruix s’amaga un secret, una joia, un robí, un espai que ens deixarà sorpresos. L’olor d’encens comença a entrar-nos pels narius i a elevar-nos en ànima i esperit. És dijous, són les 9 del matí i davant nostre s’obre un univers atàvic, màgic. Comencem a levitar, perquè acabem d’entrar a l’església del Col·legi de Corpus Christi. Molts ciutadans desconeixen aquest univers secret tancat darrere d’uns murs. Un univers que el seu creador –el patriarca Ribera- ja va disposar que es conservés “perpetuamente en la misma forma y fabrica que la dexamos sin que se pueda acrecentar ni disminuir en ella”.

I efectivament: aquest “Col·legi del Patriarca” és un espai on viatges directament a la València del segle XVII, a una Roma vinguda a menys, a una època on la religió catòlica, apostòlica i romana havia de ser el pal de paller d’una nova societat. Un pal de paller que creà Juan de Ribera, un andalús il·luminat, genial i fanàtic que portà a terme un projecte d’Església Triomfant, Tridentina i castellana.

La intenció d’aquest arquebisbe, virrei i capità general era crear un col·legi-seminari dedicat a formar els “legionaris” que havien d’escampar per la societat valenciana les idees contrareformistes, l’esperit del Concili de Trento que pretenia lluitar contra la proposta luterana. Entrar al Col·legi –a l’església, al seminari amb el seu claustre extraordinari- és viatjar a la Roma de la Contrareforma, de l’Església severa, monumental, triomfant, universal: pertot arreu es veuen les lliçons de Vitrubi, Serlio o Alberti de la mà de Gaspar Gregori “l’architector” que va idear el disseny de conjunt a partir de 1583 del gran edifici. Aquest model arquitectònic es va estendre a partir d’aquell moment per molts pobles del reialme de l’home més poderós del regne: el Patriarca Ribera, l’arquebisbe Ribera, el personatge que va dissenyar el Regne de València a la seua imatge.

La llum, jugant amb la cúpula de l’església del Corpus Christi

Un projecte construït cap a dins, com un búnquer, amb l’objectiu de no pertorbar “els misteris sacres de l’altar”. Perquè a partir d’ara l’Església particular de Ribera es convertiria en una experiència mística, ascètica i severa. Els antípodes del que havia estat fins aquell moment l’església valentina, molt més mediterrània, vital i exuberant. Ell va ser un dels artífexs que va transformar la societat valenciana en un col·lectiu gris, poruc, amenaçat contínuament per la severitat del Déu venjador, integrista i supremacista de Ribera…

Perquè aquest conjunt no és només arquitectura renaixentista plena d’efectes, cúpules, capelles, frescos, capitells, columnes i marbres. És molt més que això. És la representació d’una idea, de l’esperit que tenia el Patriarca Ribera i que volia imposar definitivament a una societat tan diferent d’ell i a la seua nació: Castella. Algú escriví el 1602 sobre l’edifici “que es ya del mundo octava maravilla y primera de Valencia y Castilla”. Doncs això mateix. Ribera volia reformar l’Església de Roma a través d’un retorn a l’austeritat, al monumentalisme, al culte dels sants, de les relíquies, de la Mare de Déu i de l’Eucaristia.

Endinsar-se per la diminuta porta que mena al complex barroc del Col·legi de Corpus Christi és iniciar una aventura no apta per a tots els públics. A l’esquerra, podreu visitar segurament la superfície més gran pintada de la ciutat on s’explica un programa iconogràfic que pretenia canviar d’idiosincràsia tota una societat des de la religió, des de les directrius dogmàtiques, severes i inamovibles d’una nova idea de l’Església catòlica, molt allunyada al tarannà vital mediterrani. El Patriarca Ribera era una personalitat complexa, amb un curiós caràcter bipolar. Riquíssim, amb un patrimoni enorme i un pare que va ser virrei de Catalunya i de Nàpols.

Relíquies de l’església.

Curiosament, ell de jove volia ser professor de la universitat de Salamanca. Però son pare l’obliga a fer carrera eclesiàstica. És cap a 1550 i Europa es transforma en un solar de grans imperis, de grans monarquies absolutistes, on la religió catòlica és un dels pilars bàsics i de control de moltes d’elles. A la Confederació d’estats de la Corona d’Aragó, la història de la religió catòlica havia estat molt diferent de la d’altres societats, molt més dogmàtiques. Hi havia una certa flexibilització i separació entre vida civil i religiosa; la nostra manera d’entendre la transcendència era molt més resilient, vital, divertida i laxa que altres societats hispàniques, que vivien la religió com un drama, una tragèdia, una contínua frustració.

De fet, la inquisició castellana –braç armat de la religió catòlica a Castella- entra a la Corona d’Aragó el 1492 i comença a enviar personal a la foguera per judaïtzant, bruixeria o sodomia… El Concili de Trento vol respondre a la resposta de Luter davant d’una Església catòlica corrupta, ostentosa i immòbil. El Concili vol l’Església triomfant, universal i ama del món. I ho fa a través de la implementació de l’Eucaristia, el culte a les relíquies, l’existència del viatge de les ànimes als purgatoris, llimbs, cels i inferns i el culte a la Mare de Déu, sempre verge. I Ribera imposarà aquests dogmes al Regne de València en un “regnat” de més de quaranta anys. I aquest és el seu castell, el seu palau, la seua obra, el seu quarter general: és el seu esperit en pedra, marbres i un horror vacui didàctic que vol inculcar idees essencials, dogmes inamovibles…

Amb uns col·legials que predicaran a les parròquies el nou missatge de Trento, amb unes litúrgies fascinants, complexes, plenes d’escenografies, olors, moviments, coreografies, vestits, daurats, encens… Entrar al temple un dijous a les 9 del matí mentre respires l’encens que ocupa tot l’espai enorme ple de pintures, marbres, jaspis, capelles, murs, columnes, cúpules, voltes plenes d’àngels… et permeten traslladar-te a un món atàvic, perdut en el temps, l’avantsala del cel. Perquè a 10 metres de tot aquell cosmos de sentits, tens tot el trànsit i el tràfec d’una ciutat moderna.

Alguns dels frescos que es poden trobar en el monument.

La mateixa cúpula de l’església és una obra de referència per a totes les esglésies valencianes barroques posteriors, i els frescos de Mattarana foren exemple a molts temples. Uns temples que a partir d’aquell moment trencaran amb la tradició medieval i adoptaran la planta de creu llatina amb una gran cúpula al creuer. Una planta amb capelles laterals amples i poc profundes. El creuer està cobert per una mitja taronja amb un gran òcul zenital amb una gran llanterna amb columnes àtiques semblant al Panteó de Roma.

Tot és severitat, equilibri, rigor clàssic.

Tot el temple és ple de frescos de Mattarana on s’exalta l’Eucaristia, la Mare de Déu, les desfilades dels sants, els martiris, el viatge de les ànimes, els fets miraculosos i la veneració de les relíquies, els pilars bàsics de la nova doctrina contrareformista. El patriarca Ribera era tan admirador de les relíquies, que tenia una col·lecció de més de 300 peces sagrades que ara mateix es guarda en un armari enorme. A més, per a una de les seues relíquies més preuades-un fragment del cos del joveníssim sant Maür- va reproduir fil per randa un tros de la catacumba de Roma on es va trobar el jove màrtir. A les capelles es destaquen els nous dogmes de l’església trentina: la veneració dels sants, el viatge de les ànimes al purgatori, l’adoració i el dogma de la virginitat de la Mare de Déu i la proclamació del gran sant valencià com a referent: Vicent Ferrer. La Bíblia pauperum explicava així als illetrats les noves idees i dogmes de l’Església triomfant. I la tomba del Patriarca. En una de les capelles hi ha el “sarcòfag” del fundador. Com un faraó s’ha soterrat. A sota del vestit hi ha les restes mortals de Juan de Ribera. Un ritual escenogràfic fa que el llenç s’eleve i mostre el sepulcre el dia de la mort del patriarca.

Tot a dins és un gran escenari: el retaule major és un gran decorat on el llenç sublim de la Santa Cena de Ribalta s’alça per a descobrir un gran Crist crucificat. Un Crist que el mateix Ribera recuperà quan estaven a punt de cremar-lo els protestants als Països Baixos.

Imatge zenital del claustre.

L’altre gran nucli del Col·legi és el claustre que articula església amb l’edifici del seminari. És un claustre de marbre de Carrara que el pare de Ribera –virrei de Catalunya i després de Nàpols- li va donar al seu fill. És un espai elegant, sobri, diàfan i viu que encercla la imatge de Benlliure del Patriarca Ribera. Als voltants del claustre s’articulen la resta de mòduls de l’edifici: les cel·les del col·legi i altres dependències. En un dels cantons apareix l’escala de voltes més monumental del País Valencià. Feta pel xativí Francesc Figuerola, feta en tècnica estereotòmica amb voltes escarseres suspeses a l’aire amb atrevits i elevats desviatges. Als voltants del claustre hi ha les habitacions dels col·legials, els descendents del patriarca Ribera, un andalús que va anar eliminant dissimuladament la llengua del poble, entre altres coses. Que va prohibir les representacions teatrals… Ara mateix, algun col·legial vingut de fora gràcies a la institució que fundà el poderós patriarca, encara et commina a abandonar la teua llengua quan tu exerceixes davant d’ell el teu dret a parlar en català.

Les visites guiades fetes per un fantàstic investigador us portaran per estances mai imaginades, per un museu amb autèntiques obres mestres, amagades per un mur que repara la València del XXI amb la del XVII. Patis, refectori amb una Santa Cena delirant, una escala sorprenent que recull els últims alés de l’estereotomia medieval i que et menen al cor intel·lectual de Ribera: la seua biblioteca que es troba al final de l’escala. A mesura que hi pugem, cada esglaó té un mil·límetre més que l’anterior: la metàfora és fascinant: el coneixement, el saber, costa, igual que la fama. Pujar al palau del coneixement costa. Igual que costa pujar els esglaons… L’esforç, la investigació, la curiositat… Té recompensa: l’entrada al coneixement, a la biblioteca del Patriarca Ribera.

En un racó, a la part de dalt hi ha un Hèrcules. Una imatge vinguda directament de Pompeia, on son pare també va ser virrei. Perquè Ribera, l’integrista Ribera, el supremacista, l’autoritari, místic i dogmàtic Ribera…es fascinava per l’antiguitat pagana. Heus ací la contradicció del personatge. Un humanista que col·leccionava bíblies i les censurava. I es reservava per a ell l’íntim plaer de llegir allò que havia esborrat amb gargots de tinta. Perquè ell tenia el poder de decidir què es donava a conèixer i què no. Un humanista que contemplava amb èxtasi l’antiguitat pagana. Un censor sever i hipòcrita que era capaç de transformar bustos romans que rebia de Nàpols, Pompeia i Herculà en pietosos màrtirs cristians. Només calia fer-los un tall al coll i aquelles matrones romanes esdevenien santes cristianes degollades. I tot això presidia la seua biblioteca, amb llibres prohibits… que només llegia ell. El plaer solitari. Només ell podia accedir-hi… Curiós personatge.

Arxiu de documents i protocols.

Però aquesta meravella guarda una joia indescriptible. Un arxiu de protocols i documents civils enorme. En un espai que supera moltes de les biblioteques imaginades en pel·lícules, el lloc conserva documents de gent normal que a través dels notaris, anava construint la memòria d’un poble. Més d’un milió de documents. Molts d’aquests documents són testaments, títols de compra i venda de gent humil d’abans de 1700. Documents fets per notaris que en arribar el nou poder borbònic després de la guerra de Successió, van desaparèixer en ser substituïts per funcionaris i professionals castellans vinguts de fora. Els materials dels antics notaris valencians es quedaren sense utilitat perquè els seus descendents ja no seguien l’ofici dels pares. Uns documents que van estar a punt d’acabar al foc o com a pedaç per a una sabata i que el canonge Tortosa va anar recollint dels mercats de València a finals del segle XIX i va reunir ací. Per a formar un arxiu impressionant i únic de memòria de fets contractuals de la societat civil que ens informa de com vivien, llegaven, compraven i venien les classes socials més humils a molts pobles del nostre país.

Vicent Artur Moreno
Vicent Artur Moreno (València, 1962), és professor de la Universitat de València, doctor en Comunicació Audiovisual i llicenciat en Arqueologia, Història de l’Art i Periodisme. Ha fet guions per a documentals sobre el patrimoni i ha estat comissari d’exposicions com ara “Vicent Ferrer, entre la realitat i el mite”. En l’àmbit de la divulgació patrimonial ha estat creador de més d’una cinquantena de rutes arreu de la Mediterrània.
Alfons Llorenç
Llicenciat en Filosofia i Lletres i doctor en Filologia. Ha estat de redactor en TVE (València) i director de diversos programes. Com a realitzador ha estat cap d'emissions de la cadena Hispavisión. Ha estat corresponsal de Destino, Canigó, i El Noticiero Universal, ha col·laborat a Las Provincias, Diario de Valencia, Levante-EMV, El País, Triunfo, i altres. Assessor per a Assumptes Culturals del President de la Generalitat Valenciana (1989-1995). Ha rebut premis del Ministeri de Cultura d'Espanya sobre Arte, Tradiciones y Costumbre de los Pueblos de España i el 2007 el Premi de periodisme d'investigació Ramon Barnils. És membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Va guanyar el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians el 2012 amb 'El Sant del dia' en la modalitat d'assaig.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close