Exposicions

Art a la botiga Aixelá: Barcelona, 1959-1975.

Divendres 22 de novembre d’aquest 2019 s’inaugurava a Barcelona, al Palau de Virreina, una exposició sobre la botiga d’imatge i so Aixalà (o Aixalá) que, altre temps emplaçada al n. 13 de la Rambla de Catalunya, va tenir una vida curta i intensa. L’Aixelà obria portes el 1958 i sala d’exposicions el febrer del 1959, per tancar ja arribats els anys vuitanta. Va ser una vida breu, només si tenim en compte el prototip establert per establiments aspirants a centenaris i els ritmes més calmats de l’època que la va veure reeixir. Molt poc en comú ni amb la vertiginosa transformació comercial d’avui dia ni amb la sequera cultural que arrosa sovint la fam de benefici, agreujada, pot ser, en les darreres dècades.

SALA AIXELÁ (1959-1975)
Comissària: Laura Terré
La Virreina Centre de la Imatge. Barcelona.
Fins al 16 de febrer de 2020

En tot cas, i al marge de comparacions odioses, corrien altres temps que, és sabut, no van ser fàcils. Segons posa en evidència el discurs de l’exposició, que ha comissariat Laura Terré, aquesta vida efímera, truncada en un moment clau en què, de fet, s’hauria pogut consolidar l’experiència, tot entrellucant un futur prometedor del sector audiovisual, va  vibrar amb una energia cultural espectacular entre el 1959 i el 1975. Ja diuen —de vegades amb encert—, que al pot petit hi ha la bona confitura, malgrat  que en aquest cas bescanviem la coordenada de l’espai per la del temps o fem una suma amb

ambdues. Al comerç, emplaçat a la part baixa de la Rambla de Catalunya, es venien aparells de so, discos, projectors, càmeres i materials per a la fotografia, i apareixerien també algunes de les primeríssimes televisions que havien d’envair, ni que fos poc a poc, les llars catalanes. En paral·lel, i com quelcom més que una torna agraïda amb que fer contents als diferents clients que freqüentarien el negoci, prou interessats per les novetats que es posaven a la venda, per tant, com un aspecte fundacional i de caràcter, les seves portes convidarien, precedides per àmplis i escenogràfics aparadors, a visitar la sala on s’havien d’acollir mostres, trobades, projeccions, concerts i altres activitats que es van desplegar sota una direcció intel·ligent i amb col·laboracions diverses entre les quals es destaca la del Club 49.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Foto Jordi Play.

Associar una foto dels àngels de Jaume Huguet, retallada de la taula de la Mare de Déu de Vallmoll (MNAC), encara vinculable el brindis eyckià de la Mare de Déu dels Consellers del encara gòtic Lluís Dalmau, amb la música de Jazz i la música tradicional catalana, que tonquen tres personatges que semblen sortits d’un costumari de l’Amades, amb altres imatges d’una realitat contemporània negra i ritual i amb l’art ancestral de les civilitzacions mesopotàmiques, per fer de fons a nou televisors amb les seves antenes, darrer model, sense oblidar els projectors i les piles de rodets fotogràfics de la vitrina de l’esquerra, no deixa de ser una proposta agosarada per configurar una escaparata. Un exemple prou clar de la dinàmica que havia de trencar els esquemes dominants, per fusionar la tradició catalana i la modernitat més dura, dins d’una ciutat que, encara en ple franquisme, no feia pas tant que havia començat a resorgir d’una postguerra depriment, adusta, i fatigant.

Detall de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Fotografia de F. Català-Roca (1958). Foto R. Alcoy.

M’hauria agradat ser-hi i viure aquell moment. De fet hi era, no ho negaré, però encara no tenia l’edat suficient per entendre bé tot el què es va coure entre aquelles parets. Ho dic amb l’estimació i l’enyor que creen els moments irrepetibles. El meu pare, l’Eduard Alcoy, hi va treballar molt a l’Aixelá, com a mínim mentre va formar part de l’equip de creatius (ara potser en diríem així) de l’agència publicitària ZEN, dirigida per Paquita Granados i Alexandre Cirici Pellicer i, a partir del 1957, per Granados i Francesç Vicens, que ja s’havia incorporat a l’empresa el 1954. Les tasques d’Alcoy com a dibuixant i projectista, vinculades a un equip més ampli, havien de ser les del publicista, amb molta presència en el muntatge d’aparadors i escaparates, en el disseny i supervisió del muntatge d’estants per a les fires comercials i en la preparació de prospectes, fulletons i, fins i tot, amb alguna pintura singular, realitzada per a ser reproduïda…, fins i tot col·laborant en la maquetació d’algun exemplar de la revista Imagen y Sonido, editada i promoguda des del cor de l’Aixelá,  que aniria endavant sota la direcció del crític Josep Maria Casademont (1928-1994) al qual se sumaria també Pere Figuera. Ja de ben petita vaig poder veure córrer per casa algun dels números d’Imagen y Sonido, mentre el pare comentava que eren importants. No se m’oblida.

Coberta de la revista Imagen y Sonido, n. 2, 1963. Foto R. Alcoy.

És difícil reconstruir tots els estudis i projectes associats a la vida quotidiana de la botiga, com a mínim amb el detall que ens agradaria, això no obstant, l’exposició en fa una aproximació molt positiva, aclareix aspectes obliterats fins ara, i posa les bases per estirar d’un fil que, tot ho indica, arriba lluny.

El comerç era relacionat, recordem-ho una vegada més, amb el món del so, especialment amb les tendències d’avantguarda, i sobretot amb la imatge, la fotografia, el cinema i el còmic, sense donar l’esquena al dibuix i a la pintura. Tanmateix, calia destacar la part fonamental d’aquesta història complexa, que va ser captivada per les càmeres reflex de nivell professional i, per tant, és ben lògic abundar en què la sala de l’Aixelá s’obriria habitualment a mostres de fotografies en les quals participarien els millors realitzadors del moment desvetllant també l’interès dels fotògrafs amateurs. Aquest és, sense dubte, un punt fort de l’exposició que delata la mirada selectiva sobre el discurs fotogràfic d’excel·lència, per bé que això no impliqui desatendre altres aspectes involucrats.

Detall de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Fotografies d’Anna Turbau. Foto R. Alcoy.

La sala s’obriria també a alguna mostra vinculada al món del còmic (Enric Sió, 1972) o a l’univers de la pintura. Eduard Alcoy hi va exposar serigrafies aquarel·lades el 1968, essent l’excepció, aquesta mena de materials artístics, més que no pas la regla. Com he indicat, ja des dels seus inicis Alcoy s’implicaria amb els afers d’aquesta botiga d’aires jovenívols, en projectes relacionats amb les tasques publicitàries que li permetrien contribuir a generar escenografies diverses en uns aparadors innovadors i que avui es podrien considerar veritables instal·lacions.

Agraeixo a la Laura Terré que, en el temps en què preparava la mostra, em donés a conèixer fotografies relacionades amb aquestes escaparates i vitrines creadores d’atmosfera i d’interès d’indubtable per entendre l’activitat de l’Aixelá, el seu perfil, i també, és clar, l’aportació que a la promoció del comerç es faria des de ZEN. Les recerques temàtiques serien freqüents i s’aprofitaria, per exemple, la idea de la cacera fotografia, que potser avui no seria tan ben vista si es malinterpreta, cosa que no fem, el sentit metafòric de l’anunci o de l’aparador. També s’hi advertiria el gust per les joguines antigues i els cavalls de catró que directament em fan pensar, qui sap si erròniament,  en les reflexions de Gombrich en aquell assaig brillant, com tants altres de l’autor, al voltant d’un Cavall de joguina. No cal dir que el factor oriental, i una estètica que li treia suc, es deixaria sentir en diferents ocasions.. En tot cas, l’Informalisme, com a corrent no figuratiu fonamental al voltant del 1960, apreciara i molt l’art de les cultures orientals i  d’un potser inevitable japonisme que, com és prou conegut, ja havia tingut altres etapes d’esplendor en la cultura occidental, parlem del 1900 o d’etapes anteriors.

Detall d’un muntatge de l’exposició: Aixelá 1959-1975, amb una de les fotografies de tema oriental visibles als aparadors. Foto R. Alcoy.

La fotografia en blanc i negre havia de ser encara la reina per unes dècades llargues i les imatges que veurem a la Virreina només competirien clarament amb el color de les comptades pintures i còmics que també van trobar resguard a l’Aixelà. A partir dels 75 expositors que Laura Terré documenta col·laborant amb la sala de l’Aixelá el panorama que es dibuixa és d’una riquesa imponent. No tots 75 es troben representats a la mostra, hauria calgut molt més espai, ara bé el nombre de personalitats implicades és de més de la meitat sobre el recompte global. Suficient per fer avinent les dimensions que van prendre aquelles iniciatives, tocades pel carisma d’una època que, malgrat l’espantosa conjuntura política, pugnava per anar contracorrent i no quedar marginada d’una modernitat que enfilava la fi dels anys cinquanta amb un optimisme relatiu, que nedava en el mar de l’existència com a fet central i implantava els ja evocats esquemes informals en la pintura, representats a la mostra per dos quadres d’Alcoy del 1959. Aquestes pintures de tècnica mixta no van ser mai exposades a l’Aixelá però refermen la visió sobre un particular esperit de l’època.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Vitrina amb les pintures d’E. Alcoy. Foto R. Alcoy.

La Virreina atresora aquests racons que, vinculats a la promoció del comerç, filtren paisatges i consonàncies de l’art amb els objectes, veritables joies tecnològiques del moment. Parlem de pintura, de còmic o de la fotografia, però és ben palès que és aquesta darrera la que omplirà més parets per fer-nos avinents les aportacions de fotògrafs ja aleshores consagrats conjuntament amb d’altres quer arribarien a gaudir de fama poc més tard o anys a venir. És difícil destacar-ne només alguns o algunes. Cal apreciar que la sala va aplegar gent que treballava a Catalunya però sense deixar de banda un anhel franc per assolir la visió internacional, per sortir de casa i veure que passava al món. Les fotografies del Grup La Ventana de México  potser van decebre en el seu moment als organitzadors de la mostra, però el seu pas per la sala no deixa de ser un exemple de l’apertura de mires que no es podia bastir sense esforç, exigència i seriositat i, és clar, sense la col·laboració d’un munt de creadors.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Fotografies del grup la Ventana (Mèxic). Foto R. Alcoy.

Amb aquesta mentalitat desperta, llunyana de localismes miops, s’aconseguien dos objectius a la vegada: radicar a Barcelona obra d’artistes d’altres contrades i donar context internacionals als artistes locals. Una idea que és coherent defensar encara ara, defugint sempre el papanatisme, o el chauvinisme invers, de qui només accepta allò que ve de fora perquè creu que és sempre millor i més important.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Foto Jordi Play.

El novembre del 1962, en la mateixa línia, es definiria l’exposició 11 fotógrafos españoles en París, amb participació de Basté, Cantero, Colom, Cubaró, Cualladó, Forcano, Gómez, Masats, Miserachs, Maspons i Ontañón. A aquest elenc s’afegirien molts altres noms rellevants dels quals l’exposició donarà idea folgada per fer presents les fotografies i creacions d’Alberó, Avellaned, Blasi, Boada, Bros, Català-Roca, Catany, Colita, Dieuzaide, Dimas, Dolcet, Esclusa, Fontcuberta, Fontseré, Giacomelli, Gomis, Keeler, Lechuga, Malet, Marroyo, Morgan, Navarro, Naver, Obregón, Olivella, Sió, Sirera, Smurzs, Steinert, Terré, Turbau, Ubiña, Vidal, Vilaseca, Viñals i el Grup Mussol de Terrassa, a més dels ja esmentats. Perdoneu si m’he deixat a algú, i també si no puc ser més precisa en aquesta breu ressenya, en tot cas s’escau i és degut fer balanç d’un elenc tan significatiu.

Detall de l’exposició: Aixelá 1959-1975, fotografia del cartell d’Oriol Maspons. Foto R. Alcoy

Tant el mobiliari escollit com les presentacions cercaven un format a la page que faria visible un itinerari bolcat sobre el gruix estilístic dels anys seixanta, dotat d’una pregnància innegable. Algunes de les fotografies realitzades per Ricard Terré, implicat amb el projecte des de diferents angles i que ja hi exposaria fotografies el març del 1959, juntament amb Miserachs i Masats, ens permeten recuperar el marc de les activitats que s’anirien succeint i que van contribuir a forjar quelcom del millor de la ciutat actual. No debades, en la presentació de la mostra s’ha vist el negoci de la Rambla com un dels pulmons del que havia de fruir la Barcelona més lúcida en època d’obscuritats imposades. Remeto el text signat per Laura Terré que reconstrueix la història de la botiga-galeria, fent memòria de la saga Aixelá que va fer possible un engrescador invent, encarregant els dissenys arquitectònics a Nilo Tusquets i la decoració a M. Paglia i B. Planas. Allí hi trobareu també subrallats els vincles establerts amb el ja esmentat Club 49, hereu d’Adlan, tant clarament vinculat a les jam sessions i, a la consegüent, afirmació del gust pel Jazz  a la ciutat de Barcelona i a Catalunya en general.

Detall d’una vitrina de l’exposició: Aixelá 1959-1975, fotos de Ricard Terré. Foto R. Alcoy.

Els atractius espais de la botiga es complementen amb mirades sobre articles en revistes, impresos i publicacions relacionades que, des de l’actual món digital, han engrandit la seva mesura original per fer-nos adonar de l’interès i de l’estil d’aquests treballs que, no podia ser d’altra manera, juguen amb el punt de vista. Amb els punts també, en aquest cas grocs, i amb el punt de visió, amb l’enfocament i amb la perspectiva que quan ha de ser perspectiva jeràrquica, o para-real, ho serà, si cal fent petit al fotògraf i gran la càmera, no per a menysprear l’artífex sinó per afinar el missatge i rescatar de l’oblit la necessitat de l’aparell, que veurem per davant i d’un costat, ordenant la fama i virtuts de les Leica. Estratègies de la publicitat d’artista, no ens càpiga cap mena de dubte.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975, el dia de la inauguració. Foto R. Alcoy

Allarguem el punt de vista, doncs, i visionem una sala completa per entendre la necessitat d’integració dels múltiples elements que van configurar l’escenari. Així es també possible posar en valor la tasca de la comissaria, ben sostinguda pel disseny de l’espai, a càrrec de Lluis Pera, i pel grafisme responsabilitat de Lali Almonacid. També voldria remarcar la idea de presentació de l’exposició combinada amb la música que pot acompanyar, solament a qui ho vulgui, a través de les onze sales a partir d’una descarrega al mòbil d’onze temes avinents i triats per a l’ocasió, ja que remeten a audicions que van tenir lloc al comerç de la Rambla Catalunya n.13.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Foto Jordi Play.

Si teniu curiositat per algunes de les matèries relacionades us caldrà anar a la Virreina on podeu passar una bona estona i redescobrir moltes més coses d’un temps passat que s’escola dels anys cinquanta als seixanta per detenir la història en el 1975. Les fotografies amaguen i a la vegada expliciten universos sensacionals que també ens acostaran a la pintura en més d’un instant i per raons que, és clar, no sempre seran las mateixes. Sense donar-hi voltes ara mateix, us recomano la projecció de la Llanterna Màgica dedicada a Miró (Món i creació de Miró, 1961) amb fotografies de Joaquim Gomis i muntatge de Joaquim Prats, integrada dins la sèrie fotoscops (1959-1965).

No passaria per alt tampoc cap dels altres universos fotogràfics integrats a la mostra que, com el de Jean Dieuzaide (YAN), ens ajuden a reveure un paisatge artístic ben estructurat en una etapa que va ser ontogènica només en alguns aspectes, validada per un creixement indubtable i una voluntat ferma, em sembla que encara no valorada prou sovint, d’eixamplar sabers i consciencies.

Vista de l’exposició: Aixelá 1959-1975. Fotografies de Jean Dieuzaide (YAN). Foto R. Alcoy.

La de l’Aixelá és una història inacabada, potser incompleta, però fonamental i encisadora, que ens invita a revisar els seus models, les seves passions i el savoir faire de moltes persones. Penetrem un món analògic que s’omple d’éssers reveladors d’una realitat transformada pels seus ulls i per la seva capacitat d’exercir, sovint molt sàviament, amb els instruments, reals i imaginaris, que tenien a l’abast.

Celebro que la botiga dirigida per Casademont fes possible, quasi com per art de màgia, l’equidistància entre el art i el negoci, entre la cultura i el producte i aconseguís deixar empremta fins el punt que hagi estat una molt bona idea recuperar-la en una exposició a la Virreina a la qual, ara, ja només caldria acoblar una publicació adequada i en sintonia amb l’esforç realitzat i l’extensa, interessant i bella documentació reunida.

Rosa Alcoy

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close