Exposicions

Art al Quadrat, pensem l’art en temps de crisi

Em permetreu la petita llicència estilística que a continuació desenvolupe, ja que és impossible entendre res del que som sense parlar del present i del passat. Tenint present aquella premissa sobre l’art com a producte del context en que naix, afegeix i, tanmateix, les lectures i experiències que el públic en generem.

L’estat d’alarma sanitària ens ha imposat una situació extrema per a la que, si més no menys, cap de nosaltres estàvem preparats. Més enllà de les xifres de la pandèmia que els noticiaris s’afanen en mantenir actualitzades, tant els que hem sigut arrossegats dins de casa, com les que ens veiem obligades a treballar en condicions de màxima tensió veiem com la nostra vida deriva cap a un estat molt diferent al que estàvem acostumats. Si bé, res tornarà a ser el mateix per això necessitem pensar d’on venim per modelar cap on anem.

L’esfera cultural, digueu-li indústria, paradís per a uns, mode de vida per a d’ altres, l’impacte ha sigut brutal. A València gaudíem amb nombroses manifestacions artístiques abocant a cada cantonada. L’any havia començat amb exposicions d’allò més estimulants a Bombas Gens, a l’IVAM, a La Nau de la Universitat de València, al Museu Mariano Benlliure o al MUVIM. A hores d’ara tots han penjat el cartell de “Tancament temporal”. Als murs del Centre del Carme de Cultura Contemporània de València, CCCC, segueix De coros, danzas y desmemoria d’Art al Quadrat a l’espera del seu públic. Si bé és cert, qui visitàrem l’exposició en les escasses setmanes que va romandre oberta som avui en dia afortunades d’haver viscut l’experiència. I és que el muntatge de la mateixa consta de sis projeccions gegants que envolten els visitants convertint-los en espectadors d’aquest projecte de recuperació de la memòria històrica fet obra audiovisual.

Art al Quadrat i José Luis Pérez Pont, director del Centre del Carme de Cultura Contemporània.

A ‘Memòria de les rapades’, 2018, ‘Al refugi’ o ‘Les Jotes de les silenciades’, ambdues de 2016, trobem l’element central del treball de Mònica i Gemma del Rey, les components d’Art al Quadrat, la memòria replantejada des de posicionaments de gènere crítics, com bé sostenen les artistes. Amb el suport d’Escletxes, el projecte de recolzament a la investigació i la producció artística del propi Consorci, Art al Quadrat va recòrrer durant dos anys l’estat Espanyol recopilant la tradició oral, açò és l’albada, la tarara, el romanç, la xota de Caroi, la tonada muntanyesa o la sardana. I així fins a onze formes representatives dels diferents regionalismes. Si més, les melodies no tracten qualsevol tema, totes elles narren històries reals de dones víctimes de la repressió de la dictadura franquista. És així com les ‘Albaes a Lola Pineda’ s’enregistraren en el camí al cementeri de Sagunt. La ‘Sardana a Teresa Rebull’ es localitzà en Coll de Manrella, monument a Lluís Companys en la ruta cap a l’exili a França. I la ‘Rondeña a Basilia’ es situà just en el pati de la casa de la citada protagonista.

Mapa dels llocs visitats per al projecte “De coros, danzas y desmemoria”.

Sense dubte el compromís d’Art al Quadrat amb cada un dels detalls d’aquest projecte històric-artístic és ben palès. Res és fortuït. Les germanes del Rey recuperen aquestes manifestacions del folklore popular per fer-lo crític. I és que, així com en el passat el règim franquista en la seua particular creuada nacionalcatòlica aprofità el buit intel·lectual i artístic que va deixar la Guerra Civil espanyola per a apropiar-se d’aquelles manifestacions que contribuïren a dotar de referents identitaris el país, la Secció Femenina de la FET i JONS ho va fer amb la cultura popular. Una estratègia que, tot plegat, innocuava la producció artística, ficant-la, al mateix temps, a funcionar com a la cara amable del règim cap a la resta del món.

Ara, és Art al Quadrat qui insereix valor artístic i històric al folklore popular. Cada una de les melodies es converteix en vehicle per a la reivindicació d’unes històries anònimes però no per això menys importants. Legítima va ser la vida, i injusta la tragèdia, de les disset roses de Guillena a Sevilla, la depuració de María Anievas a Castella i Lleó o la violació grupal de Fidelita Díez.

Cinc eixos composen De coros, danzas y desmemoria: les històries; les cantants, instrumentistes i ballarines; els tipus de cant; les localitzacions i la situació personal de les artistes del Rey. Un tot femení, al que cal sumar l’autoria dels textos teòrics que completen la mostra. I és eixa la qualitat intrínseca d’Art al Quadrat per mirar el passat, evocar-lo a cadascuna de les seues performance, instal·lacions i vídeo assaigs, i fer-nos pensar l’ara en tot el seu espectre.

Aquests dies d’inflexió prolongada en el temps, dediquem esforços en recordar, reflexionar i entendre’ns com a individus i com a societat. De coros, danzas y desmemoria és una bona manera d’adintrar-nos en el nostre imaginari col·lectiu de l’ara per construir el del futur.

Aïda Antonino-Queralt

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close