Llibres

Art, Col·lecció i Museu

M’ha arribat a la bústia de casa ‘La lògica de la col·lecció i altres assaigs’ (Arcàdia, traducció de Carlota Gurt) del crític alemany Boris Groys, un llibre que he deixat anar fins a tres cops perquè, definitivament, el transport públic no és el lloc per llegir-lo. És un text substanciós i de lent pair en què cal endinsar-se amb la cura que mereix un llibre d’idees. Potser proposant més interrogants que no pas solucions, Groys analitza mitjançant petits assaigs conceptes que a mesura que avança la història ens són més difusos; bé per la pluralitat, bé per aquesta mania de plantejar-nos-ho tot.

‘La lògica de la col·lecció i altres assaigs’ (Arcàdia, traducció de Carlota Gurt) del crític alemany Boris Groys.

El llibre, començat als anys 90, giravolta sobre tres parts com ho fan la gran majoria d’insectes: un cap, un tòrax i un abdomen; i en deixa algunes potes per tractar, i d’altres per observar. El problema —beneït problema— és que mentre progressem ens en sorgeixen més preguntes, totes elles provocades pels neulits fonaments sobre els quals hem volgut aixecar la història de l’art contemporani. La salut de l’art seguirà cotiflada mentre els estudis artístics tracten la societat del XXI com si fos la del XVIII i XIX, malgrat que ens sàpiga greu. Hi ha qui s’entesta, porfidiós, en negar aquesta evolució i vol fer via, com si es pogués separar l’art que hem creat del públic que el rebrà.

Voldria, però, desenvolupar això de l’insecte i mirar de separar-ne les parts, com fèiem de petits amb les mosques que caçàvem a l’estiu. Groys, clàssic, tracta de plantejar-ne reflexions mitjançant preguntes a l’aire. La qüestió més repetida, disseccionada, és:

Com pot una obra d’art (1)

ser part d’una col·lecció (2)

d’un museu (3).

Aquesta estructura, que sembla poesia d’aquella que corre per xarxes en què cada tres mots l’autor pitja l’enter, ens permet anatomitzar-ne tots els problemes, de cap a peus. Començant pels peus de la bèstia, Groys planteja, dubtós, quin és el paper d’un museu (3) avui dia en una societat en què a cop de clic tenim l’obra d’art a les nostres pantalles. L’autor s’adona que allò que abans era un espai rellevant en l’actualitat resulta fins i tot un problema. El problema? Al tòrax: les col·leccions (2). Què ha de tenir una obra d’art per a ser-ne part? Com pot el museu —indret de representació d’un món cada cop més plural— aixoplugar totes les sensibilitats que trobem al carrer? I a l’últim, què s’ha de considerar art (1) perquè puga entrar en una col·lecció? Segons qui? Segons què?

Aquests dubtes no són pas actuals, però les reformulacions i els debats van sorgir sobretot arran dels impressionistes i de les avantguardes pel seu caràcter trencador. L’autor, ja us ho avance, no resol moltes de les qüestions que planteja, i jo tampoc no ho faré en aquest article perquè resulta impossible resoldre-les —però almenys miraré d’aportar-ne el meu gra de sorra. Això no obstant, Groys és un magnífic assagista que evoca nombroses imatges amb el seu estil: una de les més brillants és la del museu com a cementiri. Allà hi arriben els cossos —quadres— morts, separats del seu context, de la seua aura que deia Walter Benjamin. Aquesta identificació doble del museu com a principi de viatge —entenent que, abans de museu el quadre no ha tingut recorregut— però alhora com a final de trajecte —doncs els objectes ja hi arriben morts— ens presenta el museu com un indret reservat per a vampirs en què unes persones guarden els objectes a fi de protegir-los de la llum solar.

El problema apareix, sobretot, quan per qüestió de logística ja no es poden representar tots els gustos i les sensibilitats, i és llavors quan un curador ha de fer-ne la selecció seguint uns criteris que no deixen de ser subjectius i, per tant, qüestionables. Groys envers això —és una de les conclusions que n’extreu— arriba al que anomena la ‘suma zero’ fruit d’adonar-se que el món funciona per contraposició, que de cada art considerat lleig en sortirà un de bonic i que per cadascun de concret en sortirà un d’abstracte. Som en un punt en què la mare matrioixka ja no pot tenir nines més petites al seu interior, i n’ha de garbellar les germanes que queden a dins si no volem fer malbé l’organisme. Aquesta reflexió, relativament moderna, em recorda uns escrits de Josep Pla dels anys 20 en què passejant per les galeries de París exposa una idea semblant i és que els artistes, un cop deixen enrere les pintures utilitaristes a les coves i passen a produir objectes amb voluntat estètica, treballen per contraposició per una voluntat distintiva, és a dir, perquè els facen més cas.

Josep Pla, anys 20.

A parer meu la gran majoria de problemes de comprensió de l’art d’avui dia es podrien solucionar amb el tractament d’un aspecte sobreentés: la contextualització. W. Benjamin deia que de la reproducció de l’art en perdíem l’aura. A mi, aquest concepte abstracte sempre m’ha semblat un xic hippie, però el rerefons que s’hi amaga és determinant: fora de context el quadre queda coix i no pot brillar amb la mateixa intensitat.

La gent com jo, tafanera de mena, vol esbrinar-ne tots els perquès. És per això —i ara faig un salt d’art fins a la literatura— que els editors han vist aquesta necessitat i, avui dia, quan publiquen un recull de textos fan un pròleg ben curtet en què presenten per què aquests i no uns altres i, d’alguna manera, es justifiquen pel que han deixat fora. Tot plegat, la selecció no és què deixem a dins sinó què n’excloem, i amb la pintura —si el que volem és tornar a caminar al mateix ritme que la societat— hem de començar a fer-ho igual. Les coses donades per sabudes no han funcionat mai ni funcionaran. No podem confiar en una concepció artística prèvia quan la gran majoria d’usuaris de museus són, com tu, com jo, visitants amb més sensibilitat i curiositat que coneixements. Per desgràcia, ja no és prou que sota el marc ens n’indiquen el títol i l’any sinó que hem d’anar més enllà. Quina era, si se sap, la voluntat de l’autor? Quina pintura era pròpia de l’època? Per què aquest quadre és important? Són preguntes, excepte la de la voluntat, fàcils de resoldre per a experts i molt ben rebudes pels usuaris, els quals senten que comencen a entendre un fet que els desconcertava.

Kandinsky, ‘Negre i violeta’ (1923).

Quede amb una amiga que té debilitat per les abstraccions de Kandinsky les quals a mi en un principi em deixen fred. D’una carpeta extreu una reproducció del quadre ‘Negre i violeta’ pintat l’any 1923 i em fa veure coses que jo, a simple vista, no veia. Per mi era una abstracció curiosament acolorida però immòbil. A mesura que ho analitza, t’explica el rebuig que Hitler tenia per l’autor i que veníem d’un context de voluntat de representació de la societat, una societat mòbil, que sobre el llenç quedava estàtica. Amb una voluntat rupturista, Kandinsky mira de retratar el moviment produït per la música, la més abstracta de les arts, i mitjançant gammes cromàtiques i línies amb punts de fuga ben marcats et provoca una sensació de mobilitat en la pintura fins a percebre’n un batec.

La meua amiga va trigar pocs més d’un minut en explicar-ho, i d’una pintura que no em produïa ni fred ni calor, vaig poder sentir un caliu en què em trobava còmode. La comprensió espanta les bèsties, i ens evitaria desprestigis i comentaris cunyats quan una pintura no és realista, del tipus ‘això també ho faig jo’, que és una collonada molt repetida als museus però poc a les maratons, quan total, qualsevol amb una bona predisposició, entrenament i bona alimentació podrien travessar la línia de meta.

Va estudiar filologia catalana a València. Col·labora amb diverses editorials fent informes de lectura i per a mitjans fent crítica literària. Actualment treballa a la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme de la Universitat de Girona.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close