Patrimoni

Art conceptual català al MACBA. Una donació històrica de Rafael Tous, sense precedents

La donació de la col·lecció d’art conceptual català de Rafael Tous anirà a parar al Macba. Aquest era un desig callat de la comunitat artística, després de dos intents fallits de negociació amb dos dels directors anteriors d’aquest museu i l’Ajuntament de Barcelona.

Finalment, s’ha imposat la voluntat del col·leccionista i una major receptivitat de la institució han permès que aquest miler d’obres de trenta artistes acumulades els darrers quaranta anys passin a mans públiques i Rafael Tous travessi la porta gran de la història de l’art d’aquest país. El seu mèrit: haver bastit aquesta col·lecció quan ningú feia cas a aquests artistes, perquè treballaven contracorrent, eren crítics amb el món en què vivien i se saltaven les normes d’un art burgès en favor d’una alternativa que reconciliés contraris, com l’ ètica i l’estètica, la poètica i la política. Fora del mercat, al marge de l’objecte bonic i decoratiu per penjar damunt del sofà, aquests artistes vivien l’art i la pràctica artística com un manifest, amb imaginació i creativitat, alternatiu al sistema dominant de l’art i, sovint, paral·lelament a un precari sistema de vida.

Quan ningú no els hi feia cas, Rafael Tous era allà per compartir i gaudir d’aquestes propostes, de les que sabia apreciar la ironia crítica, la poètica, el seu costat divertit i sorprenent. El gust col·leccionista de Rafael Tous va créixer i madurar amb aquests artistes. La seva passió per col·leccionar és compulsiva. Col·lecciona mapes, postals, llibres i guies de viatges, estampes, li encanta passar el diumenge al mercat de Sant Antoni, rastrejar papers, documents i ordenar després la collita del “paper trouvé”. En els seus viatges per Europa i Amèrica, la compra de llibres d’art en maletes, enviats per transport han configurat un centre de documentació únic, base del primer Centre de Documentació d’Art Actual a Barcelona, a la seu del primer Metrònom, espai d’exposicions que obrí el 1980 al carrer de Berlinès, on aquests artistes foren acollits per desenvolupar instal·lacions específiques, quan ningú no en feia, avui memorables.

Coberta del catàleg “70/80” Una col·lecció d’art alternatiu”, primera exposició de la col·lecció d’art conceptual de Rafael Tous/Isabel de Pedro al Centre de Lectura de Reus (1984).

Història d’una col·lecció

De molt jove, col·leccionà obres d’art més pròpies del gust burgès, però de seguida s’apuntà als artistes de la seva generació, és a dir, als del Maig del 68 i al seu esperit contestatari. Vaig conèixer Rafael Tous l’any 1980 amb motiu de l’obertura de Metrònom i he mantingut la seva amistat fins al moment present. Curiosament, vaig ser la primera persona a escriure sobre la col·lecció d’art conceptual de Rafael Tous l’any 1984, quan el comitè d’exposicions del Centre de Lectura de Reus decideix exposar-la, i en signa el pròleg en el seu nom l’Abel Figueres. El títol era “70/80”.Una col·lecció d’art alternatiu i a la coberta una foto blanc i negre  d’una tribu primitiva, amb dos homes asseguts i un nen amb la mirada perduda, enmig del fullam d’un bosc. Qui sap si va ser una imatge premonitòria de la col·lecció d’art africà que emprengué a la dècada dels anys 2000.

El primer cop que Rafael Tous i Isabel de Pedro exposen la seva col·lecció d’art, encara no conceptual, és al Museo Vostell, de Malpartida, a Cáceres, amb el títol de Convivencias. Hi mostren tendències figuratives, informalistes, realistes: Amat, Argimón, Artigau, , Boix, Canogar, Equipo Crónica, Chancho, Cuixart, Guinovart, Heras, Llimós, Mensa, Niebla, August Puig, Ràfols-Casamada, Saura, Romà Vallès, Viladecans, entre altres. Un text de Jonas Mekas explica al cartell catàleg el per què del fet de col·leccionar. “S’hi reflectia quin tipus d’art sentíem i enteníem”, diuen a la presentació del catàleg de Reus.

Eugènia Balcells: Supermercat, 1976.

És a Malpartida que s’adonen que han de fer un gir en la seva col·lecció: “[…] en el conjunt de la nostra col·lecció allí exposada, hi mancava quelcom. Hi faltava alguna cosa que tenia sens dubte relació amb el món que ens envoltava quotidianament: el cine, la televisió, la música, el teatre, la performance, etc., àdhuc la publicitat. Res de tot això no tenia a veure amb el què exposàvem. Havíem d’aportar a la nostra col·lecció tota l’activitat artística paral·lela a aquests fenòmens, i que algú anomenà “mitjans alternatius”. D’aquestes reconsideracions, neix una nova col·lecció, a partir de l’obra dels anys 70/80 […].” , amb obres que són portadores de “missatge”.

L’aventura per bastir una nova col·lecció rastrejà els espais alternatius de Catalunya i galeries com la “G”, La Sala Vinçon, l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró o l’Espai B5-125 de la UAB van ser la font d’alimentació de la nova col·lecció de Rafael Tous, enriquida amb l’obertura del primer Metrònom al carrer Berlinès (1980) i després al carrer Fusina, ja a final dels anys 80 i que es mantingué fins al 2006. Un espai que ha fet història pel seu caràcter multidisciplinari, amb música dansa, performance i, sobretot, les grans instal·lacions d’artistes conceptuals (Abad, Benito, Pazos, Noguera) i la revista monogràfica de gran format, a l ‘estil nordamericà; no endebades, l’espai de Fusina obrí amb una col·lecció de cotxes “haigas” espaterrants.

D’esquerra a dreta, els artistes Pere Noguera i Jordi Pablo, Rafael Tous al mig i, a la dreta, els artistes Francesc Abad i Jordi Cerdà. Foto: Ana de Matos.

Una col·lecció construïda amb l’amistat dels artistes

El cert és que Rafael Tous i Isabel de Pedro, a l’inici dels anys 80 van donar suport a aquests artistes conceptuals, destinats a l’ostracisme en un moment en què en el mercat internacional triomfava la bad painting, la transavantguarda, el neoexpressionisme, l’anacronisme, i l’estat espanyol anava de “movida madrileña”, malgrat la mostra Fuera de formato (1983), que intentà aplegar artistes conceptuals de tot l’estat. Ells mateixos en són conscients en el que escriuen al pròleg de Reus: “D’altra banda, voldríem remarcar que no ens interessem per aquests moviments d’avui que està de moda qualificar de “renovadors”, quan l’únic de nou que tenen és el “neo”…”. Queda clara la seva actitud de nedar contracorrent. El primer anàlisi que vaig fer d’aquesta col·lecció al catàleg de Reus amb el títol “Quan l’art esdevé document” ja va ser una prefiguració de l’exposició Idees i Actituds. Entorn de l’art conceptual a Catalunya, 1964-1980… (1992) i de la meva tesi publicada a Conceptualismo(s) (Akal, 2007). He d’agrair, doncs, aquest primer encàrrec de Rafael Tous que em va obrir les portes i a fixar una recerca que feia temps que havia engegat directament amb els artistes.

Francesc Abad: Davant/darrere-posición normal/posición anormal /4 fotos) 1972-1992.

Aquesta  col·lecció d’art conceptual ha crescut amb l’amistat i l’emoció, amb els viatges amb els artistes, amb les converses, amb els sopars i les festes d’aniversari i de cap d’any, amb les visites incansables a exposicions i als tallers, i amb la vida dels memorables vint-i-cinc anys de Metrònom.

Artistes com Antoni Llena i Àngel Jové, que en són pioners, no hi falten, artistes crítics que tracen un art polític i social, com Francesc Abad, el Grup de Treball, Eulàlia Grau, García Sevilla, Francesc Torres; artistes amb mirada crítica als mass media, com Muntadas i Rabascall, recerques a l’entorn de la poètica de l’objecte, com Noguera, Jordi Pablo, Jordi Cerdà, Eugènia Balcells, Benet Ferrer, Josep M. Joan i Rosa, o Jaume Xifra; art del cos, amb performances de Jordi Benito,  Carles Pazos, Àngels Ribé, i treballs a la natura de Fina Miralles; i l’esperit festiu de Miralda i Benet Rossell. A banda dels noms esmentats, la col·lecció donada manté altres els  artistes de la mateixa generació, com Carmen Calvo, Alicia Finhergut, Teresa Gancedo, Eva Lootz, Pilar Palomer, Carles Pujol, CVA i Lorenzo Valverde. La col·lecció ha voltat per Catalunya i tingué un gran desplegament a Tecla Sala el 2002. La Asociación Amigos de Arco distingiren Rafael Tous amb el Premio a la Colección Nacional Particular el 2016 i el mateix any va rebre el Premi GAC.

Carlos Pazos: No hay replay, 1989 Instal·lació.

Nova lectura història al museu

Aquesta donació tindrà en el futur noves lectures, especialment perquè completa la col·lecció que el Macba ha anat fent d’aquests artistes els darrers anys per ampliar la cessió en comodat d’obres d’aquests artistes al museu per la Generalitat de Catalunya. I,  sens dubte, amb aqueta donació el Macba esdevindrà el centre de referència de l’ art conceptual dels anys 60, 70 i 80 de l’estat espanyol, un corrent que tingué els 85 % dels seus autors a Catalunya, el que quedarà sobradament demostrat als fons del museu, per si no quedava clar.

Àngels Ribé: Acumulació/Integració, 1973.

El Macba, durant els darrers vint anys ha anat fent antològiques d’aquests artistes, discutibles pel que fa als talls cronològics de trajectòria i als continguts, sense un treball curatorial aprofundit que sovint generà soto voce les queixes dels mateixos artistes exposats. Però no tots van tenir aquesta mitja sort.  Els directors anteriors, quan es parlava d’aquests artistes, bé de comprar obra, bé de fer una exposició, miraven cap a un altre cantó, i en sóc testimoni. Per això, ens alegra saber que a final d’any hi haurà una exposició parcial d’aquesta col·lecció, i ens agradaria, està clar, que fos dels artistes oblidats pel Macba i que aquesta donació l’obliga per fi a moure’s en aquesta direcció. La foto de la roda de premsa, de Rafael Tous abraçat als artistes Noguera, Jordi Pablo, Francesc Abad i Jordi Cerdà,  és un bon senyal per fer fructificar una exposició dels oblidats pel museu.

A Rafael Tous, que li agrada desembolicar regals amb la mateixa il·lusió que quan era infant, ha fet un gran regal al país en complir el seu 80è aniversari, un regal que no té preu. Ha triomfat en el seu propòsit. El seu gest obliga a fer el que no s’ha fet fins ara i la seva generositat marcarà el curs de la història de l’art d’aquest país, que si bé ja ho hem escrit en format llibre i articles manta vegades, ara s’escriurà en majúscula amb obres en un museu com a herència del que s’ha fet a Catalunya i això és inesborrable. Tanmateix, el cercle es tanca: discurs escrit, obra realitzada i museu van en la mateixa direcció consolidant el paper històric de Catalunya en l’art d’aquestes dècades.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca