Exposicions

Art contemporani, reflexió (est)ètica i utopies polítiques

Aquests anys 20 del segle XXI ens tornen a posar sobre la taula molts dels temes que van ser els protagonistes de la mateixa època del segle passat. Tornen les crisis econòmiques, l’esgotament del sistema capitalista, l’augment de les desigualtats socials, les grans migracions, l’ascens dels feixismes i dels totalitarismes diversos, als que ara s’afegeixen també les noves tecnologies amb les seves conseqüències socials i laborals o la gran problemàtica del canvi climàtic, de la contaminació del medi ambient i de la possible destrucció del planeta.  Per això no és d’estranyar que, des del món de l’art i de la cultura, una bona colla d’artistes i autors reflexionin i es replantegin amb els seus propis instruments i mitjans d’expressió les utopies polítiques i socials.

Daniel G. Andújar: El Tercer Estat.
La Virreina Centre de la Imatge
La Rambla, 99, Barcelona.
Fins al 27 de setembre 2020

Ara, a La Virreina Centre de la Imatge es pot veure, durant tot aquest estiu i fins a finals de setembre, una mostra que aplega una selecció de projectes i treballs realitzats per Daniel G. Andújar. En total són quaranta projectes duts a terme des de 1990 fins a l’actualitat, tretze dels quals han estat pensats i concebuts específicament per a aquest espai.

Piràmide del sistema capitalista (1911), dibuix.

A l’inici del recorregut trobem aquell conegut dibuix caricaturesc de la Piràmide del sistema capitalista publicat el 1911 pel diari del sindicat Industrial Workers of the World.  En aquesta ocasió, el dibuix ha estat reinterpretat i reproduït amb diversos errors per un robot. La frase “Això no és un treballador”, escrita a la paret en quadre idiomes, a més de fer una picada d’ull a la famosa peça de Magritte, crida l’atenció sobre la contradictòria intervenció dels robots i de les màquines a la cultura actual.

A la sala següent  se’ns apareix un gran rostre de Karl Marx que, des de la paret estant, ens sorprèn amb la seva paraula; es tracta del vídeo del Manifest comunista (2019). Com es recorda en el programa de mà, Marx “apareix” gràcies a les tècniques de recreació digital. El pensament i la ideologia del passat ressona, retorna i no acaba de desaparèixer per mitjà d’aquestes tecnologies.

Vista parcial de Master Pieces. Hack the Museum – El museu del poble (2017-2018), impressió digital sobre tela. I El canon protegido – Los desastres de la guerra. Caballo de Troya (2017), instal·lació tècnica mixta.

En un altre sala les obres ens fan pensar en la violència institucional i les lluites urbanes. Son treballs com el vídeo Naturalesa vigilada (2015), on es veu com l’artista es vesteix i es desvesteix de policia d’una unitat d’antidisturbis, talment com el guerrer que es posa la seva armadura per anar al combat. L’espai està presidit per Erik, el ventríloc (2012), un impressionant muntatge on, darrera un vidre que ens recorda una mena d’urna funerària, podem veure l’aparatosa vestimenta del policia col·locada de manera que tan aviat pot semblar una mòmia actualitzada com la tomba o el sepulcre d’un gran personatge. Barricades (2014), és un grup de gravats on es veuen aquesta mena de construccions populars de defensa. I a La batalla de les imatges (1745), el gravat de William Hogarth, veiem com quadres d’estils diferents i èpoques distintes s’enfronten entre si.

Més endavant, Trastorn d’identitat (2016), una sèrie de quadres on apareixen fragments d’imatges digitalitzades, ens fa pensar en la codificació i digitalització de tot plegat començant pel mateix cos humà.

Imatge del vídeo El museu del poble (2020).

En un espai central de l’exposició hi trobem una mena de museu i/o magatzem on s’amunteguen una colla d’obres mestres; són quadres i escultures il·lustres de la història de l’art occidental. Es tracta de Master Pieces. Hack the Museum – El museu del poble (2017-2018) que aplega reproduccions a escala natural de les considerades obres mestres de la cultura occidental com ara el Guernica de Picasso –en aquest cas mig enrotllat com si es tractés d’una tela de venda a l’engròs o d’un cartell qualsevol-, El jardí de les delícies del Bosch, Las Meninas de Velázquez, La dansa de Matisse, etc, quadres que formen part del cànon occidental establert. Resulta molt suggeridor veure en el vídeo El museu del poble (2020) com els estudiants de l’Escola Massana traslladen aquests quadres pels carrers del centre de Barcelona. La imatge de les Master Pieces passejant pels carrers, com una mercaderia més, entre els ciutadans indiferents i/o atrafegats, es converteix en una metàfora de l’objectualització, la popularització i la banalització de l’art en general. A la sala hi ha també la instal·lació El canon protegido – Los desastres de la guerra. Caballo de Troya (1917).

A les parets History of Workers (2020), dibuixos robòtics sobre paper. Al mig de la sala l’escultura Bussines Men (2017-2019), impressió en 3D, polímer metàl·lic.

History of Workers (2020) està composta per dibuixos robòtics sobre paper que reprodueixen cartells, proclames i consignes que al llarg del segle XX han intentat plantejar estètiques de la classe treballadora, des de les de la federació d’associacions soviètiques Proletkult fins a l’actualitat. Al mig de la sala, una petita estàtua damunt d’una peanya alta i prima, la silueta tridimensional del Bussines Men (2017-2019), camina indiferent entre totes les proclames.

En un altra sala, els Desastres de la guerra de Goya comparteixen l’espai amb uns dramàtics llistats clavats a les parets. Un és el dels exiliats de l’”Stanbrook”, un vaixell de càrrega britànic que va transportar tres mil persones que fugien de les tropes franquistes fins a Orà on, malauradament, van ser recloses en centres d’internament, presons o camps de treball. L’altra, la  dels presos del camp de treball d’Albaterra (Baix Segura) que, després de la Guerra Civil Espanyola, es va transformar en un camp de concentració franquista.

Els treballs d’aquesta sala es completen amb un vídeo amb vistes aèries del lloc on va estar el mateix camp de concentració d’Albaterra i la veu del poeta oriolà Miguel Hernández que recita “Canción del poeta soldado”.

Muntatge Battle Cry (2019), dibuixos robòtics.

I a la darrera sala hi trobem els Battle Cry, (2019), els crits de guerra, un muntatge que omple totes les parets amb les consignes polítiques de tota mena que s’han anat acumulant al llarg dels anys.

En aquest temps de virus i pandèmies, on només es parla de l’arbre –el coronavirus COVID-19- que no deixa veure el bosc, sembla que els poders fàctics han decidit tornar a la “seva normalitat” i fer que la població s’oblidi de les pandèmies que continuen entre nosaltres i que ens afecten des de fa molt de temps; ens referim a aquest sistema de funcionament que ens ha dut a un consumisme sense límits, a la destrucció del planeta, a l’augment de la pobresa i les desigualtats socials i a la perduda progressiva de llibertats.

Artistes de la reflexió ètica i estètica com Daniel G. Andújar ens recorden que l’art sempre té una dimensió política perquè és un espai de tensió contínua, de qüestionar-ho tot, de lluita i de proposta d’alternatives.

Abel Figueres

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca