Exposicions

Art de compromís en les exposicions de 2020

Un any nou sempre obre les expectatives i el desig de conèixer quines ofertes expositives ens esperen i poden acaparar la nostra atenció. Què hi ha de novetat en aquest 2020 que comença?

L’any 2020 presenta un programa d’exposicions força equilibrat entre la presència estrangera d’artistes a Barcelona i els artistes catalans que ompliran les sales d’institucions i fundacions privades del país, si bé la durada de les exposicions, cada cop més llarga  per la falta de pressupost públic, deixa poques oportunitats als artistes catalans. Cada cop són menys les exposicions en cartellera i això és desfavorable als artistes del país.

Passat i present: Surrealisme, Picasso, Klein

Noms consagrats del passat i del present artístic conviuen en el programa de la Barcelona artística. El surrealisme sempre és ben rebut en el panorama de les arts, perquè és un dels moviments artístics més antics i actuals del segle XX que ha sobreviscut més enllà de les grans conteses bèl·liques del segle XX. Objectes de desig. Surrealisme i disseny, 1924-2020, produïda pel Vitra Design Museum és, sens dubte, un de les estrelles de l’any a Caixaforum. Explora com l’objecte, una de les fonts d’inspiració del surrealisme ha tingut una influència decisiva en el disseny, alliberant-lo de la doctrina racionalista i bauhausiana que promovia que la forma segueix la funció. El surrealisme obre una via imaginativa a l’objecte que  el transporta a la postmodernitat. L’exposició mostra objectes dissenyats a la llum del surrealisme, però es complementa  amb objectes de col·lecció, escultures, documents, fotografies i llibres que ajuden a entendre un moviment que mai no mor i que fins i tot arriba fins als nostres dies amb peces de Gae Aulenti, Björk, Achille Castiglioni, Isamu Noguchi, sense oblidar l’actualitat d’autors com Claude Cahun, De Chirico, Salvador Dalí, o Meret Oppenheim.

Si aquesta és una exposició històrica, el Museu Picasso s’endinsa en les joies dissenyades per Picasso, un tema poc conegut i divulgat que pot semblar menor al costat de les seves ceràmiques. Picasso i les joies d’artista obre la imaginació de Picasso als regals a les seves dones,  i amants, com els collars de petxines que va fer per a Dora Maar, o altres joies destinades a les seves mullers, Françoise Gilot i Jacqueline Roque. Però també joies per als seus fills Claude, Paloma o Maya. Com en tota la producció picassiana, els fotògrafs estaven atents a qualsevol moviment de l’inesgotable artista i així l’exposició inclou fotografies fetes per Dora Maar, Robert Capa, André Villiers i Edward Quinn, però també els dibuixos o pintures en què els retratats llueixen les joies dissenyades per ell.  Dóna la sensació que per a Picasso la joia era un objecte que dissenyava com a fruit d’una estima o relació, fet pel qual no estaven a la venda, i no és fins a final dels anys 60 que una col·lecció veurà la llum al mercat. L’exposició es complementa amb una exposició de joies d’artista de Clo Fleiss amb obres contemporànies de Niki de Saint-Phalle, André Derain, Miquel Barceló, Lucio Fontana o Louise Bourgeois.

L’altre figura imprescindible que visitarà les sales de Barcelona és el fotògraf William Klein (Nova York, 1928) a la Fundació Catalunya La Pedrera, un creador que ha estat present l’any 2019 a Madrid als espais de Telefònica, coincidint amb el seu 90è aniversari i que aquesta exposició a Barcelona segueix celebrant a l’entorn d’un dels fotògrafs encara vius que han marcat l’evolució de la fotografia moderna del segle XX. L’exposició mostra el retrat de la societat moderna a través de les diverses facetes d’aquest autor, tant l’obra pictòrica, com la gràfica, la cinematogràfica i la fotogràfica, representades amb prop de dues-centes fotografies als espais de La Pedrera.

Art crític: una visió postcolonial

L’oferta d’artistes vius contemporanis de relleu internacional l’obre amb William Kentridge (Johannesburg, 1955) al CCCB, artista ja exhibit al Macba de Barcelona l’any 1999., i recentment al Jeu de Paume de París (2010). Pot ser que no sigui tanta novetat en el panorama de Barcelona, però sí que il·lustra el discurs actual de les exposicions del CCCB, sobretot pel que fa al postcolonialisme i les polítiques d’exclusió que segueix la societat europea contemporània a partir de les migracions dels últims anys, que han convertit el Mediterrani en un cementiri i Europa en un camp de refugiats. L’aspecte crític de l’obra de Kentridge beu a les fonts de la seva pròpia experiència amb l’apartheid del seu país i la problemàtica de la història sudafricana a la seva ciutat d’origen. Les seves projeccions, amb dibuixos animats artesanalment, inclouen obres de la sèrie Drawings for Projectioni l’espectacular fris More Sweetly Playthe Dance, en què s’evoca el flux de refugiats escapant d’una crisi, que ens remet al llenguatge del teatre d’ombres a què ens té acostumats Kentridge.

La Fundació Miró presentarà la guanyadora d’aquest any del Premi Internacional Joan Miró 2019, Nalini Malani (Karachi, 1946), una artista que, com Kentridge, pren una direcció crítica, a partir de l’experiència del passat colonial del seu país on  la corona britànica ha deixat una ferida difícil de curar. Tanmateix, una proposta de discurs dins el marc de la descolonització però des d’un pensament feminista, una obra intuïtiva, premonitòria, que denúncia les injustícies socials i que s’interessa per la naturalesa cíclica de la violència. Malani s’explica des de diversos llenguatges, una obra interdisciplinar, que tracta del teatre, el cinema, la fotografia, la performance,el graffiti, els murals efímers o el vídeo. Amb la seva obra ha pres un compromís polític en contra de la guerra, la violència, el fonamentalisme, l’opressió de la dona, la globalització i el medi ambient. Del passat al present, de les mitologies de l’antiga Grècia a les injustícies contemporànies és un dels camins que vol explorar en la seva mostra a la Fundació Miró, participant també del compromís que Miró va tenir amb el nostre país i a qui va poder conèixer personalment a París el 1972.

Nova interpretació de Nonell

L’any 2020 ens porta algunes novetats en relació als artistes catalans destaca l’exposicó que el MNAC dedicarà a Isidre Nonell (Barcelona, 1872-1911), una de les figures clau de la modernitat catalana del tombant del segle XIX al XX. Nonell, l’artista que trencà amb el retrat de la burgesia i inaugurà el miserabilisme, amb els retrats de gitanes, pidolaires, soldats repatriats de la guerra de Cuba, i que creà a casa nostra una pintura lliure al costat dels desafavorits. La perspectiva de l’exposició és nova, amb la comparació de Nonell amb autors anteriors, com Goya, Daumier o Steinlen, però al mateix temps el situa en una posició de frontissa amb artistes posteriors, que recullen la seva herència: Canals, Mir, Pichot, Gosé, Casagemas o Picasso. Una visió que es veurà ampliada amb les fotografies d’autors com Serra, Vilatobà, Fargas o Ballell. per primer cop, s’exposaran els “dibuixos fregits” de Nonell, basats en una tècnica secreta que feia servir l’escalfor dels materials i vernissos per dotar-los de textures inimitables.

La reivindicació de creadors catalans i l’acció també en clau de gènere.

Mentre la Fundació Antoni Tàpies està preparant una gran exposició d’Antoni Tàpies amb motiu del 30è aniversari d’aquesta institució, La Pedrera presenta l’escultor Andreu Alfaro (València, 1929-Rocafort, 2012), molt apreciat a Catalunya i oblidat després de la seva mort. L’exposició farà justícia a una artista de la postguerra, militant amb l’avantguarda i amb l’herència del constructivisme. Es desplega en dibuixos i escultures que mostren la seva concepció sintètica de la forma i l’espai, l’efecte cinètic, així com el seu compromís amb l’espai públic.

Seguint amb un art de compromís amb artistes del país, cal esmentar la gran exposició de Guerrero Medina (Jaén, 1942) als espais Volart de  la Fundació Vila Casas, sota el títol El meu compromís. Artista figuratiu, que reflecteix la seva preocupació per l’ésser humà i el seu context social, aposta per un art de denúncia, en què l’exili, l’èxode humà i la memòria formen art de la seva obra ja des dels anys 70 en les seves pintures sobre Salvador Puig Antich i les actuals, més properes a les migracions i a l’Europa dels refugiats. Al Museu Can Framis, l’exposició d’Enric Ansesa, també arrelat a una pintura de compromís als anys 70 amb l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, mostra un dels artistes abstractes més interessants del país, en què el color negre esdevé el protagonista d’un pessimisme latent.

La Fundació Brossa ressegueix les amistats del poeta, com Josefa Tolrà (Cabrils, 1880-1959), la mèdium de Cabrils que va encisar Brossa. Els interessos extrasensorials de Joan Brossa troben en la màgia blanca, l’hipnotisme o les imatges hipnagògiques  una font d’inspiració. A partir del llegat de Joan Brossa que és al Macba i que inclou alguns dibuixos de Tolrà, l’exposició posa en relació i diàleg astral la Mèdium i el Poeta, un projecte que aparella visualitats i paraules, fent honor a ambdós creadors. L’exposició porta per títol La mèdium i el poeta. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa.

El Macba per la seva banda, concentra la programació en l’acció. Una retrospectiva sobre l’acció als anys 90 en clau espanyola i ambició històrica, quan els moviments dels anys 90 recuperen el conceptualisme dels 70. Caldrà veure, com tota retrospectiva construïda a partir de les individualitats, els criteris de selecció, sempre font de polèmica. Dues oportunitat són l’exposició dedicada a Fina Miralles (Sabadell, 1950), artista conceptual dels anys 70, que obrí les portes de les accions a la natura i que és un deute històric envers una de les creadores contemporànies del nostre país, i l’exposició d’Esther Ferrer (San Sebastián, 1937), membre de Zaj, i destacada artista de la performance, també en clau reivindicativa de gènere, com també Fina Miralles.

Probablement, podríem destacar altres exposicions que s’inauguraran durant l’any 2000 i altres que s’acaben d’obrir, com és el cas de Modest Urgell (1839-1919)  al Museu d’Art de Girona, i que celebra el seu centenari, una exposició que treu a la llum els passatges més desconeguts de la seva vida i de la seva obra, una oportunitat per redescobrir un autor de recorregut internacional i que ha influït en pintors contemporanis, com Salvador Dalí,que el conservà com un tresor en la seva col·lecció particular.

Pilar Parcerisas

Crítica d'art i curadora d'exposicions independent. Doctora en Història de l'Art i llicenciada en Ciències de la Informació. Membre fundadora del diari Regió 7. Ha comissariat més de cinquanta exposicions, entre elles: Idees i Actituds. Entorn de l'art conceptual a Catalunya, 1964-1980 (1992), Dalí. Afinitats Electives (2004), Man Ray, llums i somnis (2008), Vienna Actionism (2008), Il·luminacions. Catalunya visionària (2009), Dalí, Duchamp,Man Ray. A Chess game (2014-2916), Joan Ponç. Diàbolo (2017-2018), Adolf Loos. Private spaces (2018). Ha publicat Art & Co. La màquina de l'art (2003), Barcelona Art-Zona (2007) Conceptualismo(s). Poético, políticos y periféricos. En torno al arte conceptual en España, 1964-1980 (2007) i Duchamp en España (2009). Crítica d'art del diari Avui i Elpuntavui (1982-2017). Ha escrit guions per al cinema, entre ells destaca el llarg L’última frontera (1992). Ha estat presidenta de l’Associació Catalana de Crítics d’Art i membre del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.
Pilar Parcerisas

Pilar Parcerisas: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca