Exposicions

Art i ecologisme

El GOB (inicialment Grup d’Ornitologia Balear, actualment Grup Balear d’Ornitologia i Defensa de la Naturalesa) és l’entitat ecologista degana de les Illes Balears. Va ser fundat l’any 1973 i, durant els seus quaranta-sis anys d’existència, ha dut a terme una important tasca de propagació de l’ideari ecologista, d’educació ambiental, de protecció del territori i de conservació de la naturalesa de l’arxipèlag.

El meu art és la meva Illa. Comissària:
Georgina Sas
Organitzada per el GOB
Fundació Sa Nostra. Palma
Fins al 22 de novembre

Per mirar de recaptar fons per tal de continuar duent a terme les seves campanyes, el GOB ha aconseguit que una vintena d’artistes i un galerista (l’imprescindible Ferran Cano) els cedissin una trentena d’obres plàstiques que s’exposaran fins al proper dia 22 de novembre a la Fundació Sa Nostra de Palma i que el dia 21 sortiran a la venda en una subhasta pública.

Des del boom del turisme de masses entre finals dels 50 i principis dels 60, les Balears han sofert un procés creixent de transformació destructiva, que ha comportat l’edificació d’una part important del litoral, l’expansió desmesurada de la majoria dels nuclis urbans i un augment depredador en el consum de recursos. Tot això és cert. Però és igualment cert que, sense el GOB, aquest procés de destrucció hauria estat molt pitjor.

Alessandro Colbertaldo. Dónde está el leopardo? 1995.

L’actual president del GOB, el musicòleg Amadeu Corbera, explica que l’exposició es va concebre com “una manera de cridar l’atenció sobre la crisi ambiental i social que patim”, un toc d’atenció que aquesta vegada varen voler fer “d’una manera poc habitual en nosaltres, a través de l’art”. Diu Corbera que la predisposició dels artistes ha estat quasi total i absoluta: “Vàrem escriure cartes als diferents artistes per fer-los una petició formal i per explicar-los el projecte i pràcticament tots aquells a qui els ho demanàrem varen dir que sí tot d’una”.

Ramon Canet. Sense títol, 2014.

En relació a la subhasta, Amadeu Corbera explica que “l’objectiu és recaptar fons per a l’organització, no en un sentit estrictament finalista, sinó per reforçar el paper del GOB com a eina per aconseguir un canvi de paradigma a totes les Balears i, concretament, a Mallorca. El GOB és una eina al servei de tots els ciutadans –afirma– per combatre la crisi ambiental que patim i per mirar de donar-li resposta des d’un punt de vista ecològic i social. Per fer-ho, però, necessitem tenir recursos per reforçar la nostra estructura i la nostra capacitat d’actuació. La subhasta hauria de servir per això”, conclou.

La nòmina d’artistes participants és variada –l’heterogeneïtat és generacional, estètica, de disciplines– i la mar de suculenta. Vet aquí alguns dels noms més llustrosos, de més recorregut: Andreu Terrades, Ramon Canet, Damià Jaume, Amparo Sard, Teresa Matas, Ferran Aguiló, Pep Llambías, Eulàlia Valldosera, Rafel Joan, Joan Ramon Bonet, Rafa Forteza… Tot i que també hi ha algunes pintures a l’oli, escultures, peces de ceràmica i fotografies, el que predomina és l’obra gràfica, litografies i serigrafies.

Amparo Sard. Sense títol, sèrie la Otra, 2014.

Tal com es pot deduir llegint la incompleta llista de participants del paràgraf anterior, a l’exposició hi ha de tot. Hi ha, per començar, alguns noms centrals de la Nova Plàstica Mallorquina, per exemple Terrades i Canet. El de Nova Plàstica Mallorquina és el nom amb què es va conèixer un grup diversíssim d’artistes que durant el tardofranquisme i la Transició van incorporar els postulats de la modernitat artística global a la tradició del país i van homologar l’art de l’illa amb el que es feia arreu del món tot explorant, sovint d’una manera crítica i irreverent, estèticament audaç, la idiosincràsia, la conjuntura i les circumstàncies pròpies. Ja als seus inicis, molts d’aquells artistes van abordar les crisis i els traumes provocats per l’impacte del turisme de masses, per tant és lògic i coherent que participin –el cas de Terrades és paradigmàtic– en una mostra com aquesta.

A la present mostra, comissariada per Georgina Sas, Canet hi exposa una petita litografia, plena de figures geomètriques negres i essencial. És un tipus d’obra que té poc a veure amb l’abstracció ostentosament matèrica, de traços amples i gruixuts, que el caracteritza, però té alguna cosa d’hipnòticament insidiós i harmònic que és marca de la casa. Per la seva part, Paisatges és una serigrafia d’Andreu Terrades, del 1986, que mostra un paisatge irrealista però al mateix temps familiarment mediterrani. És un tipus d’obra molt característic d’un artista molt dotat, amb un món insubornablement personal i imaginatiu, capaç de ser, alhora, juganer i perspicaç, virtuós i insolent, còmic i inquietant, estrambòtic i realista.

Altres veterans destacats són Teresa Matas, que ofereix dues escultures tèxtils i que és una de les artistes més polivalents i més dolorosament i obsessivament sui generis de l’art illenc actual; Guillem Nadal, que presenta una abstracció físicament esgarrapada, en què la violència exercida sobre el suport és una forma d’expressió; Rafa Forteza, que domina el color a plaer però sempre el fa anar compassat amb el gest, la qual cosa dona com a resultat una obra (litografia i dibuix sobre paper, en aquest cas) d’un vitalisme rar i lúdic; Damià Jaume, que aquí mostra el retrat evanescent d’una dona ajaguda, captada amb colors pàl·lids, amables, d’una suavitat sensual però no eròtica; el fotògraf Joan Ramon Bonet, que exposa un bodegó floral estilitzadíssim, el qual remet a la fragilitat preciosa de totes les coses de la natura; l’escultor Ferran Aguiló, amb una peça de ferro galvanitzat que representa un cuc enorme i tot ple de punxes, que assalta la mirada de l’espectador amb una agressivitat brutal i perillosa…

Ferran Aguiló. Cuc, 2018.

L’exposició, que es titula El meu art és la meva Illa. Una declaració d’amor a Mallorca en època de crisi ambiental, també compta amb obres d’alguns dels representants més interessants de la generació dels 80, com és el cas de Rafel Joan, Menéndez Rojas i José Aranda, entre altres, que comparteixen la passió per una pintura figurativa que els porta a mirar i treballar la naturalesa com si s’hi volguessin fondre a través de la manipulació entusiasta dels colors i les textures. Més o menys de la mateixa generació, tot i que amb una aproximació més conceptual a la pràctica artística, són Susy Gómez i Eulàlia Valldosera.

També hi ha artistes de les noves fornades. Una és Bel Fullana, amb el seu brutalisme deliberadament esqueixat i lleig. Una altra és Ana Cabello, que aquí presenta un paisatge d’aires atemporals, entre desèrtic i volcànic, amb una figura humana que hi està dreta just enmig i que no se sap si és disposa a explorar-lo o si s’ha perdut. Una tercera és Amparo Sard, d’una delicadesa simbòlica refinadíssima que, tanmateix, no està mai del tot exempta d’una terbolesa moral i d’uns clarobscurs anímics soterrats.

Val la pena insistir, abans de posar el punt i final, en el fet que l’exposició ha comptat amb l’ajuda inestimable del galerista Ferran Cano, que actualment ja està jubilat però que durant quatre dècades va estar al capdavant de la imprescindible Galeria 4Gats, per on han passat molts dels artistes més valents i virtuosos de la Mallorca del darrer mig segle. Sense Cano, potser molts d’aquests artistes no haurien pogut donar una sortida al seu art.

Com a exposició, El meu art és la meva Illa. Una declaració d’amor a Mallorca en època de crisi ambiental fa la impressió global de ser un aiguabarreig inevitablement desigual, però hi ha obres molt valuoses i, en conjunt, té un interès innegable. A més, serveix a una bona causa. Tant de bo, quan aquestes obres surtin a subhasta, es venguin totes i a un preu molt alt. Ep: vet aquí una frase que em pensava que no escriuria mai.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca