Exposicions

Art i mite. Un recorregut per la mitologia grega i romana

L’any passat es van complir dos segles de la creació del Museo del Prado, que té la col·lecció de pintura espanyola més gran del món, així com és important la pintura italiana i flamenca. Actualment disposa d’un fons de 18.000 obres, entre pintures, escultures, dibuixos, fotografies, mapes i llibres. El museu està distribuït temàticament en diferents àmbits: Sants, Nou Testament i apòcrifs, Retrat real, Nu, Retrat civil, Oficis i professions, Iconografia de la Verge, Realitat social, Antic Testament i Déus mitològics.

Art i mite. Els déus del Prado
Comissari: Fernando Pérez Suescun
CaixaForum Barcelona
Fins al 14 de març de 2021

Precisament d’aquest últim apartat, ara a Caixaforum podem contemplar una seixantena d’obres, entre pintures, escultures i objectes procedents del fons del Museo del Prado, a través de l’exposició Art i mite. Els déus del Prado, amb peces que van des del segle I aC fins a mitjans del segle XIX, comissariada per Fernando Pérez Suescun, cap de Continguts Didàctics de l’Àrea d’Educació del Museo del Prado que, a més, és l’autor del text del catàleg.

Aquesta és la quarta exposició que organitzen conjuntament el Museo del Prado i Caixaforum Barcelona. Les anteriors havien estat: Velázquez i el Segle d’Or, Goya. Llums i ombres i La bellesa captiva. Petits tresors del Museo del Prado. Aquesta col·laboració entre ambdues institucions neix fa deu anys. Abans d’arribar a Barcelona, Art i Mite es va poder veure a Caixaforum Palma fa tres anys, encara que aquí s’ha ampliat i revisat. Posteriorment anirà a diversos espais de la Fundació La Caixa fins al 2022.

Vista general de l’exposició “Art i mite. Els déus del Prado”.

L’exposició es divideix en diversos àmbits: Una història per explicar, Els déus de l’Olimp, Esperits lliures, Amor, Desig i passió, Faltes i càstigs, Metamorfosis divines i humanes, Herois i La guerra de Troia. El més important és que aquesta divisió permet mostrar diverses maneres d’escenificar els déus dins d’un mateix esdeveniment mitològic, ocasionant que es pugui “apreciar la riquesa iconogràfica, geogràfica i cronològica de les col·leccions del Museo del Prado“.

Dins del marc de l’exposició hi ha un audiovisual on veus actuals reflexionen sobre els mites clàssics des de la vessant contemporània, fent referència a l’amor, la naturalesa, la bellesa, la masculinitat o la feminitat i el destí. Mentre el públic va observant les obres es van projectant idees i frases que “conviden a fer-nos de nou les grans preguntes des d’una visió contemporània”, com per exemple un fragment de la Ilíada, dins de l’anomenada guerra de Troia, que es pot escoltar en grec i alhora es pot llegir a la paret. De fet, es tracta de conèixer els orígens fins a arribar a la modernitat de les llengües. Completa l’exposició un cicle de conferències sobre Els mites i la seva contemporaneïtat.

Vista general de l’exposició amb un primer pla de l’obra Apol·lo de Belvedere Anònim segle XVII. Marbre.

Art i mite. Els déus del Prado

La secció Una història per explicar fa referència a la relació entre l’art i el mite. Serveix perquè l’espectador se n’adoni de la importància que ha tingut la mitologia a la història de l’art, ja que si tenim en compte que les obres que s’exposen van des del segle I aC fins al segle XIX, demostra l’interès existent per part dels artistes de totes les èpoques. És obvi que la mitologia, com a narració del comportament dels déus o dels herois sempre ha despertat una gran atracció en l’ésser humà, possiblement més que la qüestió religiosa, sobretot quan ha estat imposada i amb un cert tenebrisme visual.

A través del mite es poden conèixer una sèrie d’esdeveniments que s’han produït al llarg de l’historia, que barregen realitat i ficció, aspecte aquest que encara ho fa més atraient, sobretot quan es fa referència als éssers superiors o extraordinaris –i això també es podria extrapolar als superherois actuals que apareixen al cinema o al còmic -. Per això aquesta exposició pretén explicar un relat, o sigui una història, a partir d’un grup d’obres del Museo del Prado.

De tots els poetes de l’antiga Grècia, Homer gràcies a La Ilíada, va ser el més important per conèixer el que va succeir a la guerra de Troia, i també el retorn d’Odisseu/Ulisses del mateix conflicte bèl·lic. Encara que la narració d’aquests fets no s’ajustin a la realitat, perquè intervenen els déus, almenys serveix per tenir constància d’uns fets determinats. Més endavant, altres obres cabdals com l’Eneida de Virgili o les Metamorfosis d’Ovidi, entre altres, han servit per aproximar-nos al món grec i romà. A través dels mites, “els grecs van poder explicar l’origen del món i també diversos fenòmens de la naturalesa o l’univers que els envoltava”. Van aparèixer divinitats que simbolitzaven mars, muntanyes, fonts, vents, constel·lacions, arbres, animals…. Ara bé, els déus tenien aspecte humà, però els pintors i escultors els representaven més grans de l’habitual, però des d’una vessant antropomorfa, tal com es pot veure a les pintures, escultures o ceràmiques.

A Els déus de l’Olimp hi ha un gran nombre de pintures, escultures i relleus de diferents èpoques, com és el cas dels bustos de Júpiter, Apol·lo de Belvedere, Mart, Hermes-Antinous i Venus, el cap d’Atena del tipus Velletri i el relleu Prometeu i Atena creen el primer home. Totes les peces són de marbre i pertanyen a tallers romans, italians o bé són anònims. Quant a les pintures, destaca Vulcà forjant els raigs de Júpiter de Peter Paul Rubens. El tema de Vulcà l’han representat diversos artistes, entre ells el més conegut és el de Velázquez que també es conserva al Museo del Prado. Vulcà es coneixia a Grècia com Hefest. Va ser rebutjat i llançat de l’Olimp. Per culpa de aquesta caiguda va quedar coix. Era el déu del foc i dels metalls, i va ser “el forjador de les armes i armadures dels déus i d’alguns herois”. Una altra pintura interessant és Cap del déu Bacus de José de Ribera, on es veu a un ancià barbut amb una cabellera blanca i una corona d’heura com si estigués pensant. En canvi en la majoria de pintures i escultures se sol representar jove i amb una copa a la mà. També rep el nom de Dionís per als grecs.

Vista general de l’exposició amb un primer pla de l’obra Júpiter. 75-100 dC. Taller romà. Marbre.

En l’àmbit Esperits lliures hi ha un grup d’obres on els déus apareixen amb personatges i éssers relacionats amb la natura, produint-se relacions lascives dins d’un context festiu, tal com succeeix en l’Himne homèric V.A. Afrodita, ja que “no s’alineen amb els mortals ni amb els immortals: viuen molt de temps, s’alimenten d’ambrosia i s’extremen en la graciosa dansa amb els immortals”. Són divinitats o nimfes que vivien als boscos, aigües i coves. Eren les Orèades que habitaven a les muntanyes, les Dríades als boscos i les Nàiades als rius o llacs i les Nereides al mar. A les Muses també se les considera com a nimfes primitives. Vivien a l’Olimp i, segons quines fonts, podrien ser de tres a set. Se les vincula a Apol·lo, déu de les arts, i per això “eren considerades com a inspiradores d’artistes, especialment dels literats i els músics”. Hi ha dos quadres que reflecteixen perfectament les bacanals en honor al déu Bacus: Bacanal (1719) i Ofrena a Bacus (1720), ambdues de MichelAnge Houasse. Es veuen a homes i dones ballant, bevent i mantenint relacions carnals. La figura del sàtir, també anomenat faune, silè o Pan hi és present en tot aquest tipus d’obres. Pan era un déu grec, fill d’Hermes i una nimfa. Es tracta d’éssers híbrids, meitat home meitat boc, que se sostenen de peu. Hi ha un relleu de marbre procedent d’un taller neoàtic titulat Èxtasi dionisíac (50-40 aC) on es veu a un sàtir ballant amb una mènade, que significa “dona possessa”, dansant fins a l’esgotament.

Quant a la secció d’Amor, desig i passió, fa referència a l’amor com “l’energia que mou el món”, ja que va implícit des d’un anhel fins a una passió, passant per un sentiment. Pels grecs i romans, l’amor era una divinitat, donant-li el nom d’Eros i Cupido, respectivament. Se sol representar com un nen amb ales portant l’arc i les fletxes, si eren d’or es relacionaven amb l’amor i si eren de plom amb l’odi. De les diverses pintures que s’exposen sobresurten Cupido (1637) de Guido Reni, on apareix un nen alat nu amb una fletxa en una mà i en l’altra l’arc . La imatge és molt relaxant, ja que és una al·legoria de l’amor conjugal. La presència de Cupido també hi és a Noces de Psique i Cupido (segle XVII) de Perino del Vaga, on els dos amants nus estan en actitud amorosa, mentre altres personatges els acompanyen i al fons del quadre hi ha un grup de faunes davant del foc. El mite de Narcís també apareix en un oli de Jan Cossiers datat entre 1636-1638, on se’l veu contemplant-se ell mateix, ja que la seva imatge es reflecteix a l’aigua. L’atracció que va sentir davant de la seva pròpia imatge va fer que s’anés consumint d’amor fins a la seva mort.

Dins de l’àmbit Faltes i càstigs s’exhibeixen diverses pintures d’una gran espectacularitat per la manera de representar els personatges i animals, ja que es troben en moviment o bé surant per l’espai. Es tracta de les obres Tici (1613) i Ixió (1632) de José de Ribera i La caiguda de Faetó (1636-38) i La caiguda d’Ícar (1636-38) de Jan Carel van Eyck. En les dues primeres observem el dolor que experimenta Ticià encadenat de peus mentre una au, possiblement una àliga, se li està menjant els intestins, encara que en altres obres l’au el que es menja és el seu fetge, ja que se’l considera com un òrgan lasciu, i a Ixió se’l veu donant voltes lligat a una roda com a càstig per haver seduït a la deessa Hera, germana i esposa de Zeus. Faetó i Ícar també van ser penats amb caure des del cel, el primer del carro que conduïa i el segon quan anava agafat a unes ales fetes de plomes i cera que es van desfer. Tots aquests personatges van voler desafiar i desobeir als déus i aquests els van castigar d’una manera horrible i sàdica.

Narcís. Jan Cossiers. 1636-1638. Oli sobre tela.

A l’obra Metamorfosi d’Ovidi, assenyala que “la meva inspiració em mou a parlar de les formes mudades a cossos nous”, que fa referència a la transformació dels déus, en aquesta ocasió relacionant-lo amb el plaer carnal, sent Zeus/Júpiter el principal protagonista. Aquesta situació la contemplem a Metamorfosis divines i humanes, a través d’algunes pintures, com és el cas d’El rapte d’Europa (1628-29) de Peter Paul Rubens, on un brau blanc s’emporta a Europa, filla dels reis de Fenícia, mentre es trobava al costat del mar amb les seves amigues que es veuen al fons del quadre. El brau és la metamorfosi de Zeus. En un altre quadre, concretament Leda i el cigne (primera meitat del segle XVI) de Georg Penez, el mateix déu pren la forma d’un cigne per seduir a Leda, esposa del rei lacedemoni Tindàreu, mentre s’estava banyant nua al riu. En les dues obres apareixen cupidos que els envolten o es troben al seu costat.

Els Herois també tenen la seva part de protagonisme a l’exposició, però la diferència entre ells i els déus és que no són immortals, encara que hi ha alguns exemples que ho arriben a aconseguir, cas d’Hèracles Dels herois “ens queden les gestes, amb les quals van aconseguir fama i glòria; per això són recordats com els millors i serveixen de model i exemple per a futures generacions”. Un model d’heroi és Aquíl·les, del que s’exhibeix un bust de marbre datat entre el 150-175 dC procedent d’un taller romà. Aquest heroi grec apareix a la Ilíada. Tenia l’atribut de ser invencible, ja que havia estat submergit a les aigües del riu infernal Estix, però en canvi no ho era del tot, sinó que hi havia una part del seu cos que era vulnerable: el taló. Hi ha una altra peça on es veu el cap de la Medusa, esculpida entre els segles XII-XVIII. Perseu, fill de Zeus i Dànae, va tallar el cap a Medusa, una de les tres Gorgones, les altres eren Euríale i Esteno, però l’única que era mortal era Medusa, però tenia la facultat de convertir en pedra a qui la mirés. Perseu també va protagonitzar un altre acte heroic, com va ver l’alliberament d’Andròmeda, que després es convertiria en la seva esposa, tal com es pot contemplar en un oli anònim del segle XVI, on ataca al monstre amb una espasa mentre ella nua està encadenada a un arbre.

L’últim àmbit està dedicat totalment a La guerra de Troia, on sobresurten dues pintures: El judici de Paris (1650-60) de Francesco Albani i L’incendi de Troia (segle XVII) de Francisco Collantes. Representen dos moments d’aquest episodi èpic. En el primer es veu al pastor Paris –fill de Príam, rei de Troia- recolzat en un arbre amb una poma a la mà, mentre un eros se l’està mirant. Davant d’ell hi ha tres joves deesses nues: Juno, Minerva i Venus i al seu costat dos eros més que les estan observant. El déu Mercuri li va demanar a Paris que escollís una de les tres deesses, que va ser Venus –esposa del rei espartà Menelau-, ja que si la triava a ella li oferiria a Helena perquè fos la seva esposa. En l’altre quadre es veu la batalla i l’incendi de Troia, on al mig de la composició apareix el famós cavall. Destaquen els edificis clàssics cremant-se, així com la fugida d’Enees que porta a cavall al seu avi, el seu fill Ascani i la seva esposa Creusa, que es troben a un angle del quadre.

Ramon Casalé Soler

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close