Art World
Una conversa amb Alícia Framis (Primera part)

Art i societat, o de l’empatia com a principi de la creació artística

English translation

Després de diverses generacions d’artistes compromesos amb la renovació de les arts, i un cop superat aquell intens i fèrtil període per a la pintura i l’escultura que foren els anys vuitanta, als anys noranta aparegué un nou concepte que feu de l’obra d’art un dispositiu relacional, un recurs creatiu transversal que promovia encontres entre individus i col·lectius en un marc temporal del qual participava també l’observador. Aquesta cultura artística de la interactivitat responia a la necessitat de trobar noves formes de transacció que oposaven l’objecte cultural de la pintura i l’escultura a una visió de l’art com àmbit social de relació, un sistema cooperatiu definitori de noves formes per a les relacions humanes i els sistemes socials. Com a conseqüència, la pràctica artística d’aquests anys renunciarà a representar o interpretar el món, afavorint relacionar-se amb ell mitjançant l’ajut de signes, formes, objectes o accions. Aquest important canvi de paradigma suposa l’emergència d’un ample ventall experimental, transversal, fragmentari i porós de pràctiques que posarà el seu accent en una intervenció crítica compromesa amb el canvi de les condicions de vida de l’individu. Així, la ciutat i els espais humans, les persones i els seus artefactes o les seves accions seran posats a prova per tota una generació d’artistes-activistes entre els quals es troben els exemples destacats de Rikrit Tiravanija, Jason Rhodes, Philip Parreno, Dan Graham i, entre d’altres, Dominique González-Foester.

Després d’encetar-se com a pintora, una jove Alícia Framis va traslladar-se a França amb una beca per estudiar a l’École des Beaux Arts de París. Assistir a una conferència de l’artista Sophie Calle -que Framis defineix com “una gran cercadora d’espais”- va marcar un punt d’inflexió i un canvi d’orientació del seu quefer artístic cap a la invenció de noves formes de relació i habitació del món. D’ara endavant, les obres de Framis establiran interrelacions amb els camps de l’arquitectura, el disseny o la moda, amb un particular interès pels canvis socials sorgits del context tecnològic i la qüestió de gènere. Un punt àlgid de la seva llarga, prestigiosa trajectòria i internacionalment reconeguda trajectòria, fou la seva elecció per representar Holanda, el seu país d’acollida, a la Biennal de Venècia  de 2003, amb el seu impactant projecte “Anti-Dog”.

Alícia, el primer que m’agradaria demanar-te és com t’ha canviat la pràctica artística i què has après del teu treball al llarg dels anys.

Encara que vaig començar a “fer art” a sis anys, realment duc trenta de trajectòria artística… i el que jo he après, sobretot, és que només puc treballar en projectes que m’agraden. Al llarg de la meva carrera, com molta gent, he participat en projectes que no m’agradaven. Vol dir que, va haver-hi un moment de l’art, molt subtil, en què venien comissaris que et volien encaixar en una exposició i tu ho volies també perquè t’agradaven els artistes, però realment no hi tenies res a veure. Conec a molts artistes que estan sempre rodejats d’un “seguici”, però per a mi és millor treballar en la meva gran soledat i saber què és el que realment vull fer.

El teu treball aborda problemàtiques socials i tracta de proposar solucions, mitjançant projectes interdisciplinaris interactius, freqüentment en col·laboració amb especialistes d’altres camps, com l’arquitectura o el disseny ¿Com comença aquest procés de realització d’un projecte?

Sophie Calle, una de les artistes franceses més reconegudes, va dir un cop que “és més fàcil fer art quan un pateix”. En moltes ocasions, jo tinc una visió d’un treball que, després i a poc a poc, vaig desenvolupant. Després intento fer aquella obra que un cop va venir-me’n a la ment. Aquesta diguem-li “visió” no m’arriba d’una forma intel·lectual. Més bé, és una visió ontològica, existencial, que m’ofereix moltes informacions que s’interrelacionen i cap a la qual jo en deixo anar, és a dir jo vaig cap aquella visió. Si em deixo guiar per aquesta visió -que no ve quan vols- la visió és legítima, única, em pertany, no és artificial.

¿Quin tipus de visions són aquestes?

Són visions de què ha de ser l’obra. Aleshores jo sóc un canal. És un procés que està vinculat a l’alquímia, la poesia… o el que sigui. No té res a veure amb un art que tradueix la filosofia. Jo combrego amb un art més ancestral, espiritual, que supera la teoria.

¿Estàs d’acord amb el fet que el teu treball s’emmarca dins l’àmbit “conceptual”?

Els meus pares van morir fa deu anys, però eren hermètics…

Com ha canviat la teva visió de la pràctica artística i les principals preocupacions que han animat molts dels teus projectes.

Jo vaig començar amb el tema de la soledat. He estat una gran especialista en la soledat en la ciutat. La diferència és que ara m’interessa molt la tecnologia. Fa molts anys, quan ens sentíem sols ens trobàvem, ara tenim la tecnologia. La soledat i la tecnologia van juntes. Ara mateix estic desenvolupant un nou treball sobre aquesta temàtica, que té a veure amb el complicades que som ara les persones degut a tantes influències que ens arriben: moda, política, estatus social…

Alícia, una de les teves obres primerenques respecte al rol social de la dona estava inspirada en un relat d’Enric Vila-Matas, em refereixo a “Dones sense fills” de 1996.

A Vila-Matas el vaig descobrir a París. El vaig llegir i em va agradar molt. He llegit tots els llibres seus que he pogut trobar. Un dia una amiga que em va acompanyar a casa em va dir que era veí meu. Així que el vaig esperar i seguir. Ell és un personatge difícil, però me’l vaig trobar i li vaig dir que m’agradaria prendre alguna cosa amb ell. Jo li escrivia cartes i ell va començar a seguir el meu treball. A poc a poc ens vàrem fer amics.

Peces de la col·lecció de la sèrie “Mamamen” (2004).

Ja des-dels seus inicis, el treball d’Alícia Framis va mostrar el seu rebuig per les desigualtats entre homes i dones i, fins i tot, va qüestionar el paper de les dones que no havien tingut fills amb “Filles sense fills”, de 1996, inspirada en el relat “Fills sense fills” d’Enrique Vila-Matas de 1993. Emperò, un dels treballs emblemàtics de la defensa de la integritat de la dona fou aquella famosa “Anti dog”, de 2002, una reflexió sobre la violència de gènere o el racisme feta amb vestits “anti agressió”. Poc després, el 2004, l’artista va presentar una de les obres més destacables de la temàtica de gènere, “Mamamen”, també vinculada al món de la moda però aquest cop d’homes vestits amb accessoris “porta-nadons”.

Imatge de la performance “Les models lliuren el 8 de juny” (2006).

També fou en forma de desfilada de moda com Alícia Framis va traslladar la “cosificació i exhibició desmesurada del cos de la dona” als models que caminaven damunt la passarel·la vermella completament nus portant una bossa. “Les models lliuren el 8 de juny”, és el títol d’aquesta coneguda peça seva de 2006.

Insistint en la importància del treball d’Alícia Framis en aquest àmbit, la Sala Alcalá 31 de Madrid va acollir recentment un ample retrospectiva titulada “Pavelló de gènere”, que, magníficament comissariada per MargaritaAizpuru, reunia una bona selecció de peces que si bé mostraven l’obsolescència de les tradicionals qüestions de gènere, amb una il·lustrativa casa transgènere, incloïa la performance “Sostre ambulant”, de 2018, una intel·ligent posada en escena de gran impacte visual per denunciar els encara patents desequilibris entre la situació d’homes i dones en el món laboral i social.

Performance “Walking Ceiling”. Exposició de Framis “Pavelló de Gènere”. Sala Alcalá 31 (2020).

La teva pràctica artística té una forta orientació social i has dedicat molta energia a promoure canvis, especialment respecte al rol de la dona i la qüestió de la igualtat dels gèneres. ¿Queda molt a fer?

Sí, crec que resta molt a fer. Jo visc a Holanda i veig que hi ha una educació molt diferent. Tot comença a casa. Les revolucions, el terrorisme, l’amor, l’odi… la casa és el nucli de tot. El rol de la mare és horrorós als països del sud. Les dones són esclaves. Ens podríem demanar ¿qui fou l’esclava de la teva vida? I la resposta és la mare. Les mares que netejaven en silenci, sense premi. A Holanda s’educa igual als nois i les noies. Tots ells són mans. Individus. No se’ls diferencia pel sexe. A Espanya queda molt a fer en educació.

Alícia, he estat revisant els teus principals treballs i m’atreveixo a dir que la teva obra és immensament valuosa per la teva visió crítica i alhora inspiradora per a la construcció de millors individus i tasques a fer per a millorar aquest “cansat” i neurotitzat món actual del qual parla Byung-Chul Han. ¿Et sents una mica “autoexplotada”?

Vaig tenir dos burnout i el metge em va dir que no podia tenir un tercer. Em vaig passar molts anys en un avió, tot els dies estava dedicada a treballar en les meves exposicions. La meva ment era adrenalina al màxim. Era esclava de mi mateixa i vaig comprendre que el meu cos m’estava avisant. Al meu ajudant em va dir que havia d’aturar i em va comprar un bitllet d’avió cap a Barcelona. Em vaig llogar un apartament a Cadaqués per recuperar-me. Ara, als meus anys tinc tendència a imposar-me límits. M’agrada molt estar al taller “de mi mateixa”… El cap de setmana descanso. Quan vaig llegir “La societat del cansament” em vaig dir “jo penso el mateix!”, era com si en Byung-Chul Han fos la meva ànima bessona. Ell transcriu el món actual. Capta el que està a l’aire.

Resultat d’una acció de la sèrie “Wishing Walls”

Al llarg i ample del quefer d’Alícia Framis apareixen nombroses obres relacionades amb la influència de l’arquitectura i el disseny en la construcció de l’individu i les relacions socials. Sovint, l’artista assenyala l’oportunitat de les formes arquitectòniques per crear ambients més sensibles a les necessitats reals dels diferents col·lectius d’edat, condició, etc., i proposa alternatives originals als models actuals.

D’aquestes qüestions en parlarem en un segon article d’aquí a uns dies.

Pilar Ribal

English Translation

Empathy as a principle for of artistic practice

A conversation with Alicia Framis

Later to those generations of contemporary artists engaged with the renewal of the arts, and once overcome that intense and fertile period for painting and sculpture that were the eighties, the nineties saw the appearance of a new concept of the artwork as a relational device, a transversal resource to encounters between individuals and collectives within a context where the spectator participated as well. This artistic culture of interactivity responded to the necessity of finding new forms of transaction that confronted the cultural object of painting and sculpture to a vision of art as a social sphere of relation, a cooperative system for defining new relationships for the humans and the social systems. Consequently, the artistic practice of these years will give up representing or interpreting the world, encouraging other kind of relations based on the use of signs, forms or actions. That important shift of paradigm carried out the emergency of a wide range of experimental, transversal, fragmentary and porous practices that will concentrate its attention on a critical engaged intervention with the change of human life conditions. Thus, the city and its human spaces, the individuals, its devices or their actions will be tested by a whole generation of activist-artists such as the featured examples of Rikrit Tiravanija, Jason Rhodes, Philip Parreno, Dan Graham or, among others, Dominique González-Foester.

Shortly after starting her career as a painter, a young Alicia Framis went to live in France thanks to a grant to study at the École des Beaus Arts of Paris. Attending a lecture of Sophie Calle -that Framis consider to be “a great spaces seeker”- was a real turning point to a radical change of her previous artistic practice, now oriented to the invention of new forms of relationships and habitation of the world. From now on, Framis artworks will interact with architecture, design or fashion, showing a particular interest for the social changes coming out of the technological context and gender issues. Un punt àlgid de la seva llarga, prestigiosa trajectòria i internacionalment reconeguda trajectòria, fou la seva elecció per representar Holanda, el seu país d’acollida, a la Biennal de Venècia  de 2003, amb el seu impactant projecte “Anti-Dog”.A highlight of her long, prestigious and internationally recognized career was her participation representing The Netherlands, her country of residence, at Venice Biennale 2003 with her shocking “Anti-Dog” project.

Alicia, my first questions are ¿how has your own artistic practice changed you and what have you learn of your work along the years?

Despite the fact that I started “to do art” when I was six years old, my career really lasts thirty years… and what I have learned, among all, is that I can only work on projects I like. Along my career, as many people, I have participated on projects that I didn’t like. I mean that there was a moment in the art scene, a very subtle moment, when curators came and wanted you to “fit” in an exhibition, and you wanted to take part because you liked the artists, but you didn’t really have to do with it. I know many artists that are always surrounded by followers, but I prefer to work in my great loneliness, knowing what I really want to do.

Your work addresses social problems and tries to propose solutions, through interactive interdisciplinary projects, often in collaboration with specialists from other fields, such as architecture or design.¿How does a project realization process start?

Sophie Calle, one of the most renowned French artists, once said that “it’s easier to do art when you’re suffering”. Quite often, I have a vision of a work that I would then develop slowly, step by step, trying to realize that work that once came to my mind. This “vision” doesn’t reach me in an intellectual way. Instead, is a kind of ontological and existential vision that offers me different kind of interrelated information. If I let myself be guided by this vision -that never comes when I want- then it’s a legitim, unique, vision that belongs to me and it’s not artificial.

What kind of visions are these?

Visions about what the work should be. Then, I am a channel. This is a process linked to alchemy, poetry… or whatever. It has nothing to do with art translating philosophy. I commune with a spiritual, ancestral art that exceeds theory.

Do you agree with your work being considered “conceptual”?

My parents died ten years ago, but they were hermetic.

How much have changed your vision about the artistic practice and the main concerns of your projects?

I started working about solitude. I have been a great specialist on loneliness in the city. The difference is that I now am very much interested on technology. Many years ago, we use to meet when we felt alone. Nowadays there is the technology. Solitude and technology go together. I am currently developing a new project about this theme, that has a lot to do with how complicated we persons are now because of the many influences that we receive from fashion, politics, social status…

Alicia, one of your first works in regard of the social role of women was inspired on a narration by Enric Vila-Matas.

I discovered Vila-Matas in Paris. I read him and I really liked. I have read all his books that I found. One day, a friend accompanied me home and said that he was my neighbour. Thus, I waited and followed him. He’s a difficult person, but I met him and proposed him to seat to drink something and talk. Later on, I wrote him letters and he started to follow my work. Slowly, slowly, we became friends.

Since its beginnings, Alicia Framis’ work gave prove of her refusal of all inequities between men and women and she even criticaly observed the role of those women without children in a work entitled “Daughters without daughters”, of 1996, inspired by a story from Enrique Vila-Matas, “Suns without suns”, of 1993. However, one of her most emblematic pieces concerning women defence and integrity is the “Anti-Dog” project, of 2002, a powerful reflection on gender violence and racism that she developed as a fashion collection of “anti-aggression” suits. Short later, in 2004, the artist presented another remarkable work about gender issues and linked again to the fashion world, “Mamamen”: a collection of suits made for fathers with accessories to carry babies. It was also as a real fashion performance show how Alicia Framis transferred the “objectivization and excessive exhibition of women body” to the male models that walked along the red fashion catwalk totally naked holding women bags. “Models free on June 8”, is title of this known piece of 2006.

Insisting on the meaningfulness of Alicia Framis’ contribution to these subjects, Sala Alcalá 3 in Madrid recently hosted a wide retrospective of her entitled “Gender Pavilion”, remarkably curated by Margarita Aizpuru. The exhibition gather together a good selection of pieces that showed the obsolescence of the traditional gender issues that included a transgender home and “Glass ceiling”, of 2018, a clever ‘mise en scene’ of great visual impact to denounce the still obvious disequilibrium between job and social conditions for men and women.

Your artistic practice has a strong social orientation and you have devoted a lot of energy to promote changes, especially regarding the role of women and gender equality. ¿Is there still a lot to do?

Yes, I think that there is a lot to do. I live in Holland and I see many differences on education. Everything starts at home. Revolutions, terrorism, love, hate… home is the nucleus of everything. The role of the mother is horrible at southern countries. Women are slaves. We could ask ourselves who was the slave of our lives. The answer is the mother. Mothers clean in silence, without reward. In Holland boys and girls are educated the same way. They are all hands. Individuals. They are not considered different by their sex. In Spain there is a lot to do on education.

Alicia, I have been reviewing your main projects and I dare to say that your work is immensely valuable because of your critical and, at the same time, inspiring vision regarding the achieving of better persons and what are the duties to face in order to improve this “tired” and “neurotic” world that Byung-Chul Han talks about in his essays. Do you feel yourself a bit “self-exploited?

I had two burnout and the doctor said to me that I couldn’t have a third one. I spent many years in planes, every single day dedicated to work in my exhibitions. My mind was full adrenaline. I was my own slave and I understood that my body was warning me. My assistant told me that I should stop and he bought me a flight ticket to Barcelona. I rented an apartment in Cadaqués to recover. Now, I tend to impose myself limits. I like very much being at the “workshop of myself”. On weekends I rest. When I read “The burnout society” I said “I think the same!”. It was like if Byung-Chul Han was my soul mate. He transcribes the current world. He captures what is in the air.

Throughout Alicia Framis artistic production there are numerous projects related with the influence of Architecture and Design in humans and social relationships. The artist often points out the opportunity for architectural forms to create environments more sensitive to the real needs of different age and condition groups, and she proposes original alternatives to the current models.

Of these questions we will speak in our next coming article

Llicenciada en Història de l’Art (1993) i Màster en Gestió Cultural (1995). Exerceix la crítica d’art des-de 1995, amb col·laboracions a premsa escrita i revistes especialitzades (Lápiz, El Cultural, Art.es, Arco Noticias, Art Investor, Lluc, etc.). Fou docent de la Universitat de les Illes Balears (Història de la Fotografia i Patrimoni Cultural), Responsable Artística d’Es Baluard, Directora-Gerent de la Fundació Palma Espai d’Art i, entre d’altres, Directora de Artactiva, s.l. Autora de centenars de texts i assajos crítics, ha comissariat nombrosos projectes expositius per a institucions públiques i privades a nivell internacional. L’àmbit experimental del Dibuix Ampliat és una de les seves línies d’investigació artística. Associada d’ACCA i membre de la Junta Directiva d’ACCAIB, actualment és Responsable de Cultura i Pràctica Artística Contemporània de la Fundació ITINEREM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close