Llibres

Art, llibres i compromís polític. Una tarda de diumenge amb Antoni Tàpies

Des que Tàpies persona morí, fa vuit anys, que el continuo visitant sovint. La seva pintura ens continua apel·lant amb el seu cos-i-cor presència de mutilacions, xocant amb el seu enigma d’escriptures indesxifrables i parlant-nos amb la seva mudesa pesant quan la trobem als espais de l’art, on el sentit i el gust de l’art gira sense permanència. Però és en els llibres, que Tàpies estimava com poca gent, on sovintegem, en silenci i sols. És molt gran de poder passar plegats la tarda de diumenge amb “Tàpies. Biografia d’un compromís”.

Tàpies, treballador infatigable i reservat, com Miró, va deixar una obra monumental. Era molt ordenat en les hores del dia. Havent esmorzat es tancava a l’estudi, sol i amb gran potència, fins a l’esgotament. Després de dinar escoltava música i feia compromís d’obra, això és l’expansió del seu art enllà. L’artista no vivia sol, ell era també en el crit de revolta del seu país a través del seu art i solidari d’una causa col·lectiva: l’esperit català progressista. Au de nit, s’enfilava a la cambra de dalt, a la particular i excepcional biblioteca personal i secreta. “Sempre he llegit de nit. Són hores d’insomni i d’acolliment, d’inquietud, que em destapen de la superficialitat de la vida diürna”. Entre llibres d’art, de ciència i de religions: “Si la humanitat seguís les instruccions de la saviesa dels il·luminats, dels gnòstics, del panteisme oriental i de la intuïció mística, aprendre a viure, potser hauríem millorat”.

Entre manuscrits medievals i revistes d’avantguarda: “La raó no és la clau. Molts artistes s’inspiren en l’atzar”. Després, dormia amb un paper i llapis a les fosques. A l’estiu, a Campins, al Montseny, any rere any, feia obra fins a deixar les quatre parets de l’estudi i el sòl coberts d’un mosaic d’obres inimaginables, en tots els formats, expressions, visions i recerques que s’anaven escampant per galeries i museus d’arreu del món. A l’hivern, més aviat, feia obra sobre paper i llibres amb poetes. En va fer més d’un centenar, de llibres d’artista. Sempre que ens vèiem era per la tarda, amb la Teresa. Un dia, a darrera hora, estant sols, em va clavar: “No hem arribat a travessar la porta de l’infinit”.

Tàpies conversant sobre llibres, art i política amb Vicenç Altaió, el gener de 2005, en una entrevista per a El temps de les arts, llavors en format paper. Fotografia: Jordi Play.

Han passat vuit anys de la mort de l’artista i Tàpies és sempre aquí. Ell va saber destil·lar la subjectivació immaterial dels seus coneixements i del nostre esperit de cultura compartida; i ho convertí, fins i tot la signatura, en matèria. És un procés alquímic a la inversa: de l’intangible i el buit a l’art. I amb la mateixa manera de fer, l’art ens torna a la lluita política d’avui, on som. Tàpies mai no va desdenyar la idea de la complementarietat, és a dir que l’art per l’art ha d’estar al costat de la causa del  poble. “Sempre dic que del meu treball es pot deduir una política”. Deleixo amb Biografia d’un compromís, que d’això tracta. Un llibre gegantí d’obra i d’estudi, que només ha pogut ser fet a partir del moment que Tàpies ha quedat tancat com a un clàssic amb el qual retrobar-nos i, així, seguir en el combat del present.

S’ha de dir que un llibre així, monumental, com la nostra causa cultural i política, només el pot produir i editar una cultura que tingui un substrat d’adhesió civil i de pagament a terminis, d’impostos revolucionaris pagats entre tots, i que sigui reglat per una fundació cultural que ha trobat, ara com ara, en els noms universals de Picasso, Miró, Tàpies i Brossa la llança del seu catalanisme exponencial. Joan Abellà, que pertany de ple al sistema cultural -del MACBA a Casa Vicens, d’Òmnium a la Brossa i a la DG d’Enciclopèdia- així ho expressa: “En els museus cal fer processos de cocció lenta, de recerca, a fi de posar les coses en valor. Això, a Enciclopèdia Catalana, ho traduïm en llibres meravellosos d’alt contingut que queda fixat amb coneixement i imatges en tintes de quadricromia”.

Un moment de la conversa entre Carolina Rosich, el crític d’art Daniel Giralt Miracle i l’artista Antoni Llena a la presentació de “Tàpies. Biografia d’un compromís”. Fotografia: Balma Badal.

“És un llibre de pes, de volum i d’estudi. Una Summa teològica dels aspectes polítics, de la història de l’art i de l’aportació de l’escriptor Tàpies. Cal un faristol de l’edat medieval per tenir-lo a casa” -va exclamar amb saviesa pràctica Daniel Giralt Miracle. I va ser en aquest mateix sentit que Antoni Llena continuà referint-se a la “fisicitat” del llibre: “Quan vaig veure Tàpies per primera vegada vaig tenir una reacció física. Va ser a través d’una fotografia d’ell en gran format; semblava el seu rostre sortit d’una figura de l’art romànic. El que vaig veure em va transformar no pel cap sinó per l’emoció. Això passa sempre amb les obres mestres”. El llibre d’imatges és un Museu Tàpies en gran format i en paper, i s’acompanya d’un llibre excepcional d’estudi. “Aquest és el fil conductor del llibre i és l’exposició ideal: El compromís de Tàpies amb la política ho és a través de l’art d’avantguarda.” Així ens ho assenyala Núria Homs, que completa els estudis i converses del llibre amb una cronologia capbussada i recomposada amb Glòria Domènech. El material documental que s’hi mostra és amplíssim i una bona part inèdit.

El llibre d’estudi sobre Tàpies és el resultat d’una manera de fer molt nostre, d’aportacions individuals que constitueixen una mena de signatura col·lectiva. S’hi perioditzen els graons: la crisi de lectura en la seva joventut i la fulguració amb el misteri, la conscienciació política en el París dels anys cinquanta en el marc de la Guerra freda, el reconeixement internacional, el compromís amb el catalanisme polític, la memòria personal i les recerques plàstiques, tot lligat en un humanisme personal universal. Un art que Carles Guerra situa fora de l’hegemonia de la imitació i, amb paraules de Gramsci, en el repte de la modernitat que és “viure sense il·lusions i sense desil·lusionar-se”. L’art de Tàpies ens parla en aquest capvespre des de la pell del llibre i del seu cos com una terra ferida, danyada, plena d’incisions, condemnes i empremtes. “Tàpies continua sent la veu d’una modernitat sense democràcia.” Som en rebel·lió. El catalanisme progressista, que ningú s’enganyi, està avui, i com ho estava en vida de Tàpies, perseguit.

Xavier Antich, filòsof i president de la Fundació Tàpies, autor de l’excepcional aportació “La vindicació de la nació”. Fotografia de Balma Badal.

“Ja sabíem que el context polític en el qual es desplegà l’obra d’art de Tàpies era significatiu per la duresa de la repressió i el compromís que ell tenia amb la cultura i la llengua, els sindicats i l’esquerra nacional. Ho sabíem. Ara sabem que el context no només era un escenari sinó que l’obra n’era una resposta. No en sabíem prou.  Tàpies estava marcat en la historiografia molt aviat, com a artista triomfant en l’informalisme matèric, i quedà momificat en un estereotip. Tàpies és més ric i divers que això. El seu compromís, que ho és també en les formes de l’art, avui ens parla i ens transforma.” Que aquestes paraules brollin d’una persona com Xavier Antich, amb tant de compromís en el moment actual, de lluita i coneixement, en plena Dictadura constitucional i regressió de valors, és tot un senyal. Tota acció és reflectora, però també pot ser “acció en pensament” i “acció en resistència”. Que la Fundació Tàpies estigui presidida per un filòsof de l’alteralitat és un fet que hauria de fer pensar quan alguns pretenen avaluar el governament de la cultura en xifres. Antich, quan situa les obres de Tàpies no només estableix una relació directa amb fets de la història en els quals participà el subjecte polític Tàpies amb el món cultural (la Caputxinada, l’Assemblea de Catalunya, l’execució de Salvador Puig Antich o la mort a trets d’Oriol Soler Sugranyes), sinó que ens convida a llegir. Pren l’emblemàtica pintura “L’esperit català” i llegeix en veu alta el que els ulls de la cultura visual sovint passen per alt. Heus aquí les pintades: “Llibertat”, “Democràcia”, “Diàleg”, “Cultura”, “Informació”, “Veritat”, “Sobirania popular”, “Esperit d’associació”, “Equitat”, “Dret natural”o “Massa lleis ofeguen la llibertat”.

L’obertura, en doble pàgina, del capítol “La vindicació de la nació” de Xavier Antich al llibre d’estudi de “Tàpies. Biografia d’un compromís”.

L’obra de Tàpies és el resultat d’una recerca grandiosa sobre la condició humana i és alhora humil i austera, feta amb materials pobres i imatges fosques. Actua com si la pintura i els assemblatges fossin poemes sintètics mentals per a ser resolts com a accions de fondària moral. L’austeritat plàstica de Tàpies, gairebé monacal, ha de ser vinculada a l’aprofundiment d’una realitat que es troba fora del real domèstic. “Es va esbudellar amb la pintura”, ens desvetlla l’amic comú, de l’un i l’altre i els demés, el filòsof de combat Arnau Puig. “A l’art de Tàpies s’hi entra per empatia.” És clar, l’obra de Tàpies vol misteri. “No explicar l’obra era la seva defensa.” La cultura, com la llibertat, és una indagació. Un cop de puny a l’ull del coneixement i a l’estómac del sensible. I és, gràcies al llibre, on es contextualitza amb documents el significat circumstancial de bona part de les obres, que quedem esfereïts de la vida terrible a la qual la llibertat estava sotmesa. Amb tot, l’anècdota que hi ha rere els quadres no circumscriu la seva plasticitat, la seva dificultat. El llibre ens ajuda a entendre el compromís de l’artista i de tants més, aleshores com ara; tot hi és clandestí i subversiu. Tot menys el crit: Amnistia!

La biblioteca personal de Tàpies mostrada a “Tàpies. Biografia d’un compromís”.

El llibre T. Biografia d’un compromís acaba com s’acomiadà Antoni Tàpies en vida: amb l’assemblatge d’un llit de dos coixins amb uns llençols que són la tela de la vida i de la pintura. La pàgina en blanc com a pàgina viscuda. A l‘extrem dels peus d’un llit de cossos absents, apareix guixat damunt el dibuix esquemàtic d’una taula de servir, un jeroglífic enigmàtic. Desxifrem la fórmula: un és igual a l’altre (el que dona i el que rep) i, dividida la seva potencia en l’amor, som amor infinit.

Tàpies ressuscita en els llibres, i és amb el llibre recent que passem junts una tarda d’un diumenge d’hivern. Ho recomano, és una experiència major. Tàpies ens connecta de nou amb el compromís. Ens exalta i ens fa lliures. Oïm la veu de Tàpies a través de la lectura que fa la poeta Blanca Llum Vidal entre capes de sons: “Aquest procés només és un ideal pel qual la humanitat haurà de lluitar permanentment”… i ara… “Un càntic universal per fer-se esperit català”.

Escolteu…

Àudio dels texts d’Antoni Tàpies”L’art d’avantguarda i l’esperit català” i de la pintura “L’esperit català”, del 1971, que van ser llegits per la poeta Blanca Llum Vidal com a cloenda de la presentació del llibre.

Vicenç Altaió Morral

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca