Òpera

Arti i artifici. A propòsit de Doña Francisquita.

La casualitat o la Providència va voler que coincidís el dia d’eleccions amb l’estrena de la sarsuela Doña Francisquita d’Amadeu Vives al Gran Teatre del Liceu, com si el fet que l’origen català –nascut a Collbató, al peu de Montserrat– de qui va compondre una de les obres més representatives d’aquest gènere musical espanyol, i en castellà, ens permetés fer una mena de catarsi de la situació política actual.

Doña Francisquita
Gran Teatre del Liceu
Fins el 17 de novembre
Autor: Amadeu Vives
Direcció musical: Óliver Díaz
Direcció escènica: Lluís Pasqual
Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Intèrprets: María José Moreno, Ana Ibarra, María José Suárez, Celso Albelo, Miguel sola, Alejandro del Cerro, Isaac Galán, Gonzalo de Castro, Lucero Tena.

La sarsuela és l’opereta espanyola, la germana petita de l’òpera, encara que la principal diferència entre les dues sigui la inclusió de diàlegs entre els números musicals, cosa que l’òpera va anar suprimint al llarg del seus quatre segles d’història per acabar imposant la música com l’únic element conductor de la trama i de la paraula.

Escena de l’òpera ”Doña Francisquita” al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Imatge: A. Bofill.

La “zarzuela” va néixer com a treatre musical al segle XVII, durant el regnat de Felip IV (1606-1665), en ple barroc, i va prendre el nom del Palacio de la Zarzuela, perquè era el lloc on el rei li agradava fer aquest tipus d’obres escèniques. El gènere es va anar extenent per tot l’estat espanyol, va arribar fins a Amèrica, i va traspassar els segles, fins a audir d’un moment àlgid cap a finals del segle XIX, amb autors de renom com Ruperto Chapí i Tomás Bretón, el pare de la La berbena de la Paloma. La sarsuela va anar divagant entre variants més populars, l’anomenat “género chico”, i la gran sarsuela, que defensaven personalitats del prestigi de l’emninent musicòleg Felip Pedrell. El 1899, un dels compositors més destacats de l’escena musical catalana, Amadeu Vives, cofundador de l’Orfeó Català i autor de cançons tan emotives com L’emigrant, va decidir marxar a Madrid per poder-se guanyar la vida com a músic i es va convertir en una de les figures més importants que ha donat la sarsuela del segle XX. Amb Doña Francisquita, la sarsuela aconsegueix donar-se la mà de l’òpera tant pel que fa a la inspiració i a l’elaboració musical com per a l’exigència vocal. Vives va convertir una adaptació de La discreta enamorada de Lope de Vega, que van fer lletristes Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw, convertint-la en una comèdia lírica en tres actes que té una trama amorosa molt “alla rossiniana.” S’estrenà al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre del 1923; al Liceu va ser el 12 de desembre d’aquell any, aviat farà cent anys, i, des de llavors, ha quedat com un dels clàssics del gènere.

Escena de l’òpera ”Doña Francisquita” al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Imatge: A. Bofill.

Tanmateix, feia temps que no se sentia Doña Francisquita al Gran Teatre del Liceu i ara ho a tornat a fer amb una producció polèmica, signada per Lluís Pasqual, que va aixecar la ira del públic madrileny vinculat tradicionalment a aquest gènere i que compta amb una programació amb èxit al Teatro de la Zarzuela. Com si la sarsuela volgués pujar-se al carro de la controvertida renovació escènica que s’ha viscut a l’òpera en els últims vint anys, Pasqual agafa la partitura de Doña Francisquita i situa els tres actes en tres èpoques diferents de l’Espanya contemporània: els anys trenta amb la República, els anys seixanta amb la Dictadura i l’actualitat amb la Democràcia. Però l’escàndol no ha estat tant això, sino el fet d’haver canviat el text dialogat per un de nou que, quasi en forma de monòleg, fa emergir el personatge, sempre a l’ombra, de l’empresari radiofònic/realitzador televisiu/director escènic, respectivament, que protagonitza l’actor Gonzalo de Castro.

Escena de l’òpera ”Doña Francisquita” al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Imatge: A. Bofill.

L’“artifici” escènic en què Pasqual ha convertit aquesta sarsuela té pros i contres. D’una banda, intenta actualitzar l’estètica romàntica d’aquesta obra, per por a les sensibleries anacròniques d’una trama amorosa que, si estigués escrita en italià de ben segur que no semblaria tan ridícula. De l’altra, intenta agilitzar l’acció dramàtica, incrustant els números musicals de Doña Francisquita en una nova narrativa que fa una panoràmica per la història més recent d’Espanya, la del segle passat, convertint aquesta sarsuela en una obra de caire eminentment teatral “a propòsit de Doña Francisquita.” Amb aquesta decisió, Pasqual ha demostrat que els diàlegs que apareixen intercalats entre solos, duets, trios o cors tenen una funció ben clara d’explicar l’acció en la que la música s’atura per expressar els sentiments dels seus protagonistes. Sense aquests diàlegs, no hi ha trama, no hi ha acció, no hi ha sarsuela. La intenció del gènere, que és la d’explicar una relació amorosa plena d’equívocs i d’entrebancs, com passa en quasi totes les obres líriques, es perd irremissiblement a favor d’una caricatura del tractament que n’han fet els mitjans de comunicació en les diverses etapes de la història més recent.

Escena de l’òpera ”Doña Francisquita” al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Imatge: A. Bofill.

Després d’un primer acte arriscadament estàtic, que transcorre en una retransmissió radiofònica de Doña Francisquita, passem a un segon acte més dinàmic que ens situa en un plató de televisió, quan les sarsueles formaven part de la programació d’un dels dos únics canals que hi havia en blanc i negre. Al tercer acte, apareix la preminència del cinema, de la gran pantalla, amb projeccions de filmacions antigues de Doña Francisquita que acaparen tota l’atenció de l’espectador. En una sala d’assaig d’un teatre, hi trobem un cos de ball que fa una coreografia moderna d’aquesta música: de nou “a propòsit de Doña Francisquita.”

Escena de l’òpera ”Doña Francisquita” al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Imatge: A. Bofill.

El resultat de tot plegat pot atraure al neòfit per original i indignar el fanàtic per irreverent. En aquesta proposta escènica de Paqual, el menys important són els cantants, encapçalats per les veus de María José Moreno i Celso Albelo, que, tot i defensar amb molta qualitat la partitura, acaben sent titelles d’aquest experiment. Però el que ningú s’espera, segurament, és que, enmig de tot aquest artifici, aparegui la presència diminuta de la intèrpret de castanyoles Lucero Tena, tota sola al bell mig de l’escenari del Gran Teatre del Liceu per interpretar l’interludi del ball que apareix al tercer acte. De sobte, la música agafa un cos i una presència de proporcions gegantines –que visualment depassen la projecció que es fa d’aquesta gran artista a la gran pantalla que hi ha al fons de l’escenari. Poc més de tres minuts intemporals ens van retornar a la veritable realitat de l’art, a allò indefinible que passa quan un talent extraordinari domina sobradament l’expressió de llenguatge i ens comunica aquest misteri directament, d’ànima a ànima, sense que pel mig s’hi interposi cap invenció, cap artifici. Aquest és el veritable miracle d’aquesta Doña Francisquita al Liceu: l’actuació magistral de Lucero Tena. Desconec si Lluís Pasqual ho ha fet expressament o no, el fet d’haver aconseguit aquest contrast tan extrem entre una cosa i l’altra, entre l’artifici que construeix a partir d’una obra musical com aquesta i l’art del músic, de l’artista, que trenca amb tots els prejudicis, els gèneres, les èpoques, i fins i tot la distància d’un espai enorme com el del Liceu. Davant de l’art autèntic només hi ha una resposta sincera: una ovació entusiasta que va fer aixecar el públic del seu seient.

Mònica Pagès

És periodista i s’ha especialitzat en temes culturals, especialment en l’àmbit de la música clàssica i de les arts plàstiques, col·laborant en diversos mitjans de comunicación, com l’emissora Catalunya Música (Catalunya Ràdio), Revista Musical Catalana, Opera Actual, Ritmo, Serra d’Or o L’Avenç, i en projectes culturals diversos com el centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall (2001), el cicle 30 Minuts de Música de la Fundació Mas i Mas (2007-2008) o el Festival de Pasqua de Cervera (2010-2016). A més, és la responsable de coordinar els actes de la Fundació Catalunya Cultura.
Ha comissariat les exposicions “Conxita Badia. Vine tu i les cançons” (Biblioteca de Catalunya, 1998), “Centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall” (Palau de la Música Catalana i Oficina de la Generalitat a Lleida, 2001), “Cuixart” (MACUF, A Coruña, 2003), “Baldomer Gili i Roig, l’objectiu del pinzell” (Museu Morera de Lleida, 2007), “Els Nin, l’arrel de l’art” (Palau Moja de Barcelona, 2008), “Alicia de Larrocha” (Palau de la Música Catalana, 2009). I ha col·laborat en l’exposició “Contrapunt: Enric Granados-Pau Casals” de la Fundació Pau Casals (Museu Vil·la Casals, 2005; Museu de la Música de Barcelona, 2008; El Vendrell 2016).
Ha publicat el següents llibres: Conxita Badia. 1897-1997. Centenari del seu naixament (Institut Català de la Dona, 1997, i Infiesta Editor-Col. Gent Nostra, Barcelona, 2000); Gaspar Cassadó, la veu del violoncel (edicions catalana i castellana, Editorial Amalgama, Berga, 2000); Acadèmia Granados-Marshall, cent d’anys d’escola pianística a Barcelona (Acadèmia Marshall, Barcelona 2001); la primera biografia sobre el pintor Modest Cuixart, Modest Cuixart, biografia inacabada (Edicions Parsifal, 2003). També ha traduït al català i al castellà la novel·la de John W. Milton, El rossinyol abatut. La vida apassionada d’Enric Granados (Pagès Editors, 2005, 2008). El 2016 també ha publicat la biografia Alicia de Larrocha, notas para un genio (Alba Editorial) i Granados, el so de la mirada (Pagès Editors, 2016).
Mònica Pagès

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca