Aquest estiu Lleida havia encetat FASE CULTURA, un programa d’actes que inclou la proposta del Col·lectiu Free’t HORITZONS CARTOGRÀFICS”_ Accions escèniques en espais amb vistes. Amb aquesta entrevista volíem fer-ne ressò, però, tot i que les accions d’aquest grup singular s’havien de fer en espais i horaris diferents, realitzades a l’aire lliure i amb distàncies de seguretat amples que s’adaptaven a les condicions imposades per la pandèmia, el drama que suposa aquest segon confinament, aplicat a Lleida, ve a suplantar l’actualitat d’aquest article.
HORITZONS CARTOGRÀFICS
COL·LECTIU FREE’T
FASE CULTURA-Estiu 2020
LLEIDA
https://paeria.cat/fasecultura
https://www.cfreet.com
De fet, del Col·lectiu Free’t, hom ja n’hauria sentit a parlar aquesta primavera, ja que havien de fer un acte ben sonat, a tall d’obertura de la SETMANA DE POESIA DE BARCELONA, el recorregut poètic TOT MUDA DE SENTIT QUAN SURT PER LA BOCA I L’ART ÉS DIT, que, la que això escriu coordinava quan es va decretar l’estat d’alarma. Un itinerari per les sales del Museu Frederic Marès, en què la poesia havia d’interpel·lar les obres del museu, amb música, cant, dansa i accions, de la mà de Free’t i de nou poetes – que també són artistes -, i que el director del col·lectiu Arnau Millà i Benseny havia de conduir en clau “soundpainting”, un llenguatge de signes multidisciplinari de composició en viu, del qual ens parla més avall.
El Col·lectiu Free’t, ha anat introduint el seu art en diversos museus, amb propostes tan reeixides, com ara, INVENTARISC. Accions contínues durant tota una nit, realitzada a l’ocasió de La Nit dels Museus, 2018, al Museu Morera de Lleida, en el marc de la mostra Inventari General. “INVENTARISC, són cossos que sonen, ballen, canten, toquen, riuen, criden, parlen, accionen; cossos que inventen llenguatge, inventen discurs, més enllà d’un paper decoratiu; cossos que surten del quadre i inventen risc.” Ens diu Arnau Millà i Benseny.
La singularitat del Col·lectiu Free’t rau en l’afany de cadascun dels seus components per eixamplar els límits de la seva pràctica, per fusionar-les i portar-les a un altre camp, per tal de fer sorgir maneres insospitades de relacionar-se amb l’espai i amb el públic, de crear formes plasticopoètiques, bellugadisses i sonores, composicions en temps real que s’escauen en un context compartit, bo i atorgant a les persones assistents altres perspectives d’escolta i d’observació. Les propostes de Free’t comporten un minuciós estudi de l’espai on desenvolupen les seves accions, s’esquitllen dels escenaris i defugen l’espectacle, llur desig d’experimentar els fa lliures, alhora que també els aboca a constrenyiments artístics complexos que afinen, trempen i enriqueixen les complicitats entre ells. Així és com ells mateixos es presenten: “Som un grup d’artistes de diferents disciplines que basa el seu treball en la improvisació, tenim un laboratori obert on investiguem la improvisació col·lectiva, cerquem paràmetres comuns, la influència / interacció entre les diferents disciplines i l’observació dels processos creatius conjunts.”
ENTREVISTA AL COL·LECTIU FREE’T
Amb la Covid 19 les programacions us han saltat pels aires, tot i que heu ideat un nou projecte que s’adapta a la situació. Que són HORITZONS CARTOGRÀFICS?
Arnau Millà i Benseny, director del Col·lectiu Free’t:
El període de confinament viscut aquesta primavera ens ha donat temps per observar, connectats mundialment però sense moure’ns de casa, cada finestra és un món, cada finestra és un marc mental, com els marcs dels quadres d’un museu, cada finestra és un horitzó. HORITZONS CARTOGRÀFICS_ Accions escèniques en espais amb vistes, són actes de contemplació col·lectiva, una sèrie d’intervencions que fem en indrets del municipi de Lleida. Revestim cada lloc amb un llenguatge contemporani multidisciplinari, fusionem material sonor i visual, gestualitat i moviment, veus i textos, així desenvolupem una relació artística entre nosaltres i cadascun dels paisatges que, prèviament, hem cercat, pensat i triat amb molta cura. Són peces concebudes per ser fetes a l’exterior, especialment vinculades a cada lloc. Aquestes accions no passen simultàniament, sinó que les planifiquem per ser realitzades en franges horàries, o en dies, diferents. Primer dissenyem un mapa, que també fa la funció de programa, hi especifiquem els horaris i hi indiquem els llocs on realitzarem cada peça. Amb aquestes accions, volem induir a la contemplació, propiciar una mirada nova sobre aquests espais, posant en relleu el paisatge, per tal de redescobrir els horitzons i les vistes de la ciutat.
Aquest estiu havíem de fer dues intervencions en dos paisatges, dins del terme de Lleida, la Paeria ens va incloure a FASE CULTURA, una programació especial per a aquest estiu, a càrrec del Teatre de Lleida i de l’Auditori Enric Granados, del qual en som grup resident. Sincerament, el fet que un Auditori s’atreveixi a programar actes en descampats, als afores de la ciutat, era quelcom d’impensable abans del confinament. Les condicions amb què ara s’obliga a programar, fan que aquesta proposta encaixi perfectament, quan cal fer els actes en exteriors, amb distància entre els assistents, asseguts en cadires, etcètera. Doncs, per a nosaltres, ha suposat una bona oportunitat per pensar i preparar aquestes accions íntimes de contemplació i també ens ha permès radicalitzar els conceptes que articulen el nostre treball. Esperem, doncs, poder fer-ho després d’aquest nou confinament que ara pateix Lleida.
HORITZONS CARTOGRÀFICS, en realitat, no sorgeix pas exclusivament a la situació que ara vivim, sinó que ve de més lluny. Com a col·lectiu i amb el laboratori d’experimentació que tenim obert des de fa cinc anys, sempre ens ha interessat interactuar amb l’espai públic. A poc a poc, hem anat creant projectes per a espais exteriors, fora dels teatres, dels auditoris, dels escenaris convencionals. Ens agrada estudiar l’espai i tractar-lo com a material artístic on poder interactuar. Entenem l’espai com si aquest fos un artista més de la companyia, que també aporta continguts. L’espai és a la base del nostre treball, ens impregnem dels rastres de vivències -història, memòria, geometria, línies i columnes, llums i ombres- que el configuren, de l’arquitectura, dels qui l’han habitat, dels seus usuaris, etcètera, i ho mimetitzem.
Ets el director del Col·lectiu Free’t. Quina és la teva formació, que t’atrau de la improvisació, dirigeixes amb el llenguatge de signes anomenat Soundpainting, en què consisteix.
Soc músic de formació Clàssica amb estudis al conservatori de Lleida, el Superior de Saragossa i la universitat d’ArtEZ d’Holanda, un postgrau d’electroacústica i música contemporània. Sempre m’ha interessat la relació entre música i dansa i em fascina la improvisació. La improvisació lliure i la dirigida van molt de la mà. El fet de compondre a temps real a través de signes, em va interessar primer com a intèrpret. Hi ha diversos llenguatges de signes per la improvisació dirigida, però el “Soundpainting” és el que he trobat més complet i acurat, perquè va codificant tot el que pot passar en un escenari des del punt de vista de totes les disciplines, no només la musical.
El “Soundpainting” és un llenguatge de signes multidisciplinari per a la composició en temps real, creat per Walter Thompson el 1974 a Nova York. Avui en dia, té uns 1200 signes i és el llenguatge que utilitza el “soundpainter” / director, per indicar quin tipus de material artístic suggereix i també per interaccionar amb els artistes / intèrprets, per tal de crear les composicions al moment. Els artistes ofereixen diferents materials -sonor, gestual, visual, etcètera- tot seguint les indicacions del “soundpainter” i també guiats pels seus propis criteris, estan connectats i interactuen entre ells, bo i tenint en compte el que està succeint en tot moment. El “soundpainter” pren decisions constantment, per tal d’organitzar el conjunt de material que s’està generant i, fins al moment concret en què aquest és generat, ningú sap exactament el que succeirà. Els signes del llenguatge s’organitzen mitjançant la sintaxi: qui, què, com i quan. Hi ha diferents tipus de signes que ens poden indicar un material específic, un estil, un gènere, la disciplina, localitzacions escèniques, intencions, qualitats del so, etc. En definitiva, es tracta d’improvisacions dirigides, úniques i irrepetibles.
Doncs, és precisament això, el que m’interessa, trencar els límits entre les disciplines, on no calgui diferenciar un músic d’una ballarina o d’un actor. Un músic ha de poder utilitzar el moviment, una ballarina la paraula i un actor ha de poder cantar.
El meu interès per aquest llenguatge em va dur a seguir Walter Thompson, el creador del llenguatge “Soundpainting”, per Europa, i, paral·lelament, vaig crear el laboratori d’experimentació a Lleida. Ara sóc membre del International Soundpainting Think Tank, un grup d’uns trenta “soundpainters” de tot el món, que desenvolupa aquest llenguatge, el redefineix i vetlla perquè sigui internacional, en el sentit de què aquest s’utilitzi amb la mateixa sintaxi i signes a tot arreu. Treballem virtualment per Internet i també fem unes trobades anuals, cada any en un país diferent. Hi ha artistes de totes les disciplines que dirigeixen les seves companyies. El resultat i objectius de cada artista són molt diferents, però tots utilitzem el mateix llenguatge com a eina creativa.
Pel que fa al pas de la interpretació clàssica a la creació a temps real, haig de dir, com a intèrpret, que la música clàssica la vius des d’un punt de vista on un 90% és tècnica i només un 10% és creativitat. Així, es viu en un estat mental molt enfocat cap al passat de l’obra i el seu autor i també et nodreixes molt del temps que has passat preparant la interpretació. En canvi, la improvisació la vius un 100% al present. En realitat, la música clàssica, perquè funcioni, també hauria de ser així. Treballar amb el col·lectiu dona una visió diferent de la música, de com fer-la, viure-la i transmetre-la. I un altre punt de partida que m’ensenya, és la humilitat, car amb la improvisació els egos no funcionen.
Conèixer els codis de la música clàssica m’ha servit per nodrir-me i aprendre de les seves formes i estructures i també m’ha servit per poder-los trencar, cal conèixer els límits per poder sortir-ne.
L’eina del “soundpainting” la utilitzem molt però no és l’objectiu del nostre treball, sinó una manera molt útil i peculiar d’entendre’ns entre nosaltres. De setembre a juny, el tercer dijous de cada mes, fem una sessió d’improvisació al Cafè del Teatre de Lleida, qui estigui interessat a veure com funciona el “soundpainting”, hi pot assistir.
En l’àmbit pedagògic el “soundpainting”, és una eina molt potent. Faig formacions per a professorat de tota mena, per exemple, fa poc, amb APROPA CULTURA (projecte socioeducatiu de la Generalitat), vaig fer unes jornades per a treballadors socials interessantíssimes. Ells treballen amb col·lectius amb risc d’exclusió social i el “soundpainting” pot ser també una eina molt potent de cohesió i de creació col·lectiva.
Com es crea el Col·lectiu Free’t. Tot sovint, treballeu en contextos artístics, quines de les vostres accions en espais diversos, centres d’art o museus destacaries.
El Col·lectiu Free’t es crea a finals del 2014, com a laboratori d’experimentació. En aquell moment, va coincidir que hi havia una sèrie d’artistes que havíem estat molts anys fora de Catalunya i que aleshores tornaven a Lleida. Teníem ganes de compartir les nostres experiències i coneixements i ens vam agrupar, alguns de nosaltres ens coneixíem i altres no. Vam començar a cegues i, a poc a poc, s’ha anat perfilant el grup, els seus objectius i les seves peculiaritats, de manera natural. Al cap de pocs mesos vam fer algunes actuacions amb públic, improvisacions lliures i dirigides i, com exercici, ens vam centrar en la figura de Joan Brossa. El seu material ens fascinava i ens anava molt bé, perquè és un autor amb el qual connectem molt. Trenca els límits de les disciplines d’una manera fantàstica i és totalment multidisciplinari. Com a col·lectiu, un dels primers encàrrecs que vam tenir va ser ULL. LLULL. LLUM, el 2015, pel cicle Barri Brossa, programat per la Fundació Joan Brossa i l’espai La Seca. Ho vam fer al CCCB, on vam lligar i comparar la figura de Joan Brossa i la de Ramon Llull, des del nostre punt de vista.
Un altre encàrrec que voldria destacar va ser l’acte inaugural del Festival d’Art Contemporani Embarrat, el 2016. L’espai on vam realitzar l’acció era una nau industrial, una antiga fàbrica de maquinària, on encara hi havia totes les màquines i els estris. Les ballarines es van integrar a les textures i les llums de la nau, a la part musical vam incloure els sons repetitius de la maquinària de l’Embarrat i vam demanar la col·laboració de dos soldadors que, amb les seves eines com a instruments, es van afegir al col·lectiu.
També vull esmentar el projecte LIQUID DRONE, un conjunt d’accions que vam fer a l’antic dipòsit d’aigua de Lleida, on vam tenir el luxe de poder treballar amb una reverberació de 10 segons. El públic experimentava una immersió sonora de caràcter meditatiu, com si hom es capbussés en aigües dòcils, bo i omplint-se de so. Amb aquesta experiència ens vam adonar que una de les coses que volíem transmetre al públic era la contemplació. Volem que cadascú cerqui per ell mateix l’interès i la descoberta. És un concepte latent en algunes de les nostres propostes.
Altres encàrrecs que ens han colpit són els dels museus. Els museus són un caramel, ple de contingut per explorar, per rellegir i per manipular artísticament com a material. El projecte INVENTARISC, que vam realitzar al Museu Morera de Lleida a l’ocasió de la Nit dels Museus 2017, va ser una experiència excepcional per a nosaltres, va consistir en un seguit d’accions, en què tot el col·lectiu va habitar l’edifici per una nit, sales d’exposició, escales, despatxos, etcètera. Una altra experiència molt interessant va ser DIÀLEG INFINIT II que vam fer amb la col·laboració del cor de dones Eurídice, al Museu del Clima de Lleida, un museu molt peculiar, es tracta d’un edifici inacabat per falta de diners en plena crisi, que ha quedat com una mena de plaça descoberta amb una estètica d’obra faraònica a mig fer.
Un altre museu on havíem d’intervenir darrerament, és el Museu Marès de Barcelona, per donar inici a la SETMANA DE POESIA DE BARCELONA, que malauradament, es va anul·lar pel confinament. En aquest projecte comptàvem amb la col·laboració de molt bons poetes. Vam dissenyar una sèrie d’accions per impregnar el museu de paraula i de gest. De moment aquest projecte resta al nostre cap, esperem que algun dia, ben aviat, el puguem fer realitat.
Com a membres del Col·lectiu Free’t, en què enriqueix la vostra pràctica personalel fet de treballar plegats, quines coses us permet fer Free’t que no faríeu en un altre context.
Maria Berengué, violí:
Dins del col·lectiu tenim unes seccions naturals (ballarines, actors, veu i clarinet, percussió, trio de cordes, etcètera), les quals poden anar modificant-se, depenent de les necessitats que requereix cada acte, però sempre les tenim presents. Tots fem una mica de tot: cantem, ens movem, interpretem accions, etc. No obstant això, tenim clara la nostra essència i la meva és la música.
Rafael Esteve, contrabaix:
De la mateixa manera que entenem el col·lectiu com un ens viu i en constant evolució, penso que la funció de cada membre també és, en certa manera, canviant i en una evolució constant per al projecte comú. Em dóna l’oportunitat d’experimentar territoris sonors, visuals, interpretatius, bo i entenent l’art com un tot, la qual cosa, no he tingut l’ocasió d’experimentar amb cap altra formació. Per a mi, un dels atractius del Freet, és la possibilitat de poder experimentar en diferents àrees artístiques. De fet, si el que fem amb Free’t ho poguéssim fer amb una altra formació, no hi hauria raó per la seva existència. Aquest és un dels seus encants.
Maria Mora, dansa.
Ajudo a treballar el material de moviment i coreogràfic. El col·lectiu em permet el treball multidisciplinari i entendre el funcionament de cada disciplina en particular, és el que em dóna més font d’inspiració. Treballem l’empatia, l’escolta, el diàleg, la composició, el treball de grup i el valor de la col·lectivitat. El “Soundpainting” em permet descodificar i reconèixer de manera molt clara els diferents tipus de materials i qualitats de moviment, la gestió de l’espai i el temps, així com les germandats i les particularitats de les diferents disciplines integrants. La natura heterogènia dels diferents integrants del col·lectiu proporciona i escreix la creativitat. Ens agrada indagar en situacions noves, entomar els reptes que exploren les propostes arriscades i això comporta sortir de contextos “performatics” confortables per anar a llocs desconeguts, com ara, ballar en espais inusuals.
Miquel Angel Marin, clarinet, clarinet baix i poesia.
Música d’acció amb l’instrument i la paraula a la mà, a la boca i a tot el cos. Escriptura de textos per a la música d’acció. La partitura com a únic model de comportament del músic i com a món clausurat, que comença i acaba en si mateix, enfront d’això, el treball obert d’improvisació i “soundpainting” amb ballarines, actors, artista visual, electrònica, músics improvisadors i en situacions i contextos heterodoxos. Davant de l’aïllament centrípet de les illes granítiques disciplinàries, el punt de fuga centrífug de la barreja interdisciplinària dissolvent. Improvisar sense parar i sense por de fracassar, ni d’encertar-la, em permet fer ús de la paraula, vetada en altres contextos més encarcarats i al·lèrgics a la reflexió sobre el fet musical i artístic.
Montse Piqué, veu:
Formar part de Free’t m’ha permès experimentar i trobar noves possibilitats amb el meu instrument, la veu i descobrir el gust per la improvisació, també em resulta molt estimulant el fet de crear conjuntament amb artistes de diferents disciplines. La diversitat de projectes i la versatilitat del grup, també és un al·licient creatiu per a mi.
Oriol Planes, Ritxi. Actor:
Un dels primers reptes, va ser el de combinar el llenguatge teatral, que de seguida et dona un context, diguéssim narratiu, figuratiu, amb el musical i la dansa, que tenen un component més abstracte, bo i donant la mateixa importància a totes les disciplines, sense una jerarquia predefinida. Hi ha moments en què no hi ha jerarquia entre les disciplines, tots som iguals i això no vol pas dir que tots siguem músics, ballarins o actors. Però sí que, tots som “performadors”, presents a escena, a l’espai, com a grup. Això requereix la humilitat d’abandonar el nostre lloc de confort, la nostra disciplina i acceptar que un silenci, una quietud o una pausa, poden ser molt més expressius. Trencar l’esquema de les disciplines, no només com a intèrpret, sinó com a espectador, bo i jugant amb les seves expectatives: què vinc a veure?, un concert?, una peça de dansa?, una obra de teatre? L’objectiu, com a actor, ha sigut buscar caràcters, accions, actituds, a vegades gestos o intencions, esbossos de personatges, de conflictes o de relacions, fragments que es puguin anar manipulant. M’imagino l’espectador volent captar aquests fragments, petites històries que ha de completar ell mateix.
Montserrat trepat, actriu i “performer”:
Experimentar, crear col·lectivament i improvisar amb una llibertat gairebé total, tant em pot dur a l’abisme com portar-me a l’èxtasi de l’acte creatiu. No som una suma d’individualitats o d’especialitats artístiques que es reuneixen per a actuar, som un tot que crea alguna cosa inefable i en directe, amb l’energia del grup com a matèria primera. Aquesta és, per a mi, l’essència del Col·lectiu Free´t.
Laia Roset, dansa:
El meu paper dins del col·lectiu és ballar, ajudar a fer difusió de les nostres activitats per les xarxes i tot allò que faci falta. La meva pràctica personal s’enriqueix moltíssim treballant amb els Free’ts. Com que som artistes de diferents disciplines, descobreixo llenguatges que fins ara m’eren desconeguts i em resulta sorprenent veure, com un procés creatiu pot ser tan ric, fructuós i divertit, en companyia d’aquest gran grup humà que som. Formar part del Col·lectiu Freet em permet observar els espais des de perspectives impossibles, compartir amb bons companys tot allò que duem a dins i posar-ho al servei de la creativitat, que no és poc.
Joan Sancho, violí:
Dins del grup aporto, fonamentalment, material sonor, però puc aportar també materials d’acció escènica, quan ho requereix l’actuació. El treball amb el col·lectiu em dóna un espai de llibertat total per desenvolupar idees musicals a partir del meu bagatge personal. Amb Free’t puc trencar els límits del protocol que imposa el context de la música clàssica, tant en l’àmbit musical com escènic.
Alba Vicario, dansa:
La meva disciplina dins del col·lectiu és la dansa, faig d’intèrpret corporal dels signes de “Soundpainting”. El treball que realitzem plegats requereix molta concentració i escolta respecte al conjunt. A més a més, hem d’interpretar i improvisar, la qual cosa implica també escolta interna. Totes aquestes característiques fan que, per a mi, cada actuació sigui una petita meditació grupal plena de màgia irrepetible. És un treball que intento aplicar a la meva pràctica amb la tela àrea, però també, i més important, a la meva vida.
