Arts escèniques

“A la recerca del temps perdut” al Teatre Lliure

“Longtemps, je me suis couché de bonne heure”. Així és com comença “Pel camí de Swann”, el primer volum d”A la recerca del temps perdut‘ de Marcel Proust. Aquest any es commemora el centenari de la mort de Marcel Proust i el Teatre Lliure ho celebra amb un cicle de set recitals de lectura dramatitzada sobre l’obra: un recital per cada volum de l’obra.

A la recerca del temps perdut (1913-1927) és una de les obres més emblemàtiques del segle XX, juntament amb l’Ulisses (1922) de James Joyce. Ambdues obres destaquen pel trencament amb les formes tradicionals de la narrativa del temps: Proust ho desenvolupa a través de la memòria involuntària i Joyce a través del monòleg interior. Els dos autors revolucionen la narrativa de la seva època i posen de manifest una nova manera d’escriure, i en el fons, de llegir.

I en aquest cicle de recitals es dona quelcom semblant: la manera tradicional de recitar o d’exposar una escena teatral queda interrompuda per les diverses veus que narren en escena la història del narrador i com s’evoca tota la seva vida –on durant una hora i mitja serà la nostra vida, o el record de la nostra vida, de la primera lectura. Però actualment també es pot pensar aquesta obra com a quelcom que està present en els nostres dies: venint de dos anys de pandèmia mundial podríem pensar que aquest espai –que encara avui en dia es dona– és un temps perdut, un temps passat, igual que l’obra de Proust, necessari per a poder entendre el nostre present.

Actors deprés del primer recital
El director teatral abans de l’estrena. © Sílvia Poch

Els recitals estan fets a quatre veus (Claudia Benito, Jordi Boixaderas, Mario Gas i Emma Vilarasau) i funcionen com una porta d’entrada al món de Proust: es reciten petits fragments significatius de cada volum (seguint la traducció de l’editorial Viena, de Josep Maria Pinto) i serveixen com a exposició d’un tema central. En el primer recital es va narrar l’evocació de la memòria i de la vida del narrador; en el segon es van escollir fragments que evocaven l’adolescència del narrador i els primers amors, i així successivament.

Aquesta fragmentació de cada volum de l’obra ve donat per la mateixa naturalesa del teatre, on no es podria concebre recitar tota l’obra completa a causa de la seva extensió (més de 3.000 pàgines). Aquesta narració fragmentada es pot relacionar amb Màximas y pensamientos de Marcel Proust (Edhasa, 1992), reeditat recentment. Aquesta obra també segueix l’estil dels recitals: petites escenes o màximes s’extreuen de l’obra i del seu context per a presentar-se ordenadament en funció de temes. Per un costat, aquesta vocació fragmentaria pot introduir a nous lectors a la gran obra de Proust; i per un altre costat, aquesta mateixa fragmentació permet als lectors que ja hem llegit l’obra sencera, rememorar aquelles escenes tan commemoratives.

A la recerca del temps perdut és una obra molt extensa i portar-ho a escena només a partir de fragments és tot un repte, però en Josep Maria Pinto, traductor al català de l’obra, s’ha dedicat a seleccionar i refer aquelles escenes de vital importància, per dotar-les d’un sentit coherent a cada recital. L’esforç dels actors també és quelcom que convé destacar: com llegir un text ple de subordinades que sembla que mai acaben? Com fer-ho sense que l’espectador es perdi pel camí? De fet, els actors a la roda de premsa del teatre Lliure exposaven la dificultat gramatical i lèxica que comportava recitar-ho, i com, a força de repetir el text se’l van fer seu.

L’espectador es va submergint en cada recital en els diferents volums de l’obra i torna, un altre cop, al primer instant on va llegir aquell fragment per primera vegada; per tant, és el mateix moviment que Proust tracta de fer en la seva obra a través de l’escena de la magdalena: el narrador tasta el gust del te en la magdalena i recorda tota la seva vida, i nosaltres, espectadors del recital, rememorem la primera lectura d’aquell fragment que els actors reciten. És així com els recitals poden posar de manifest un espai de metaficció i de trencament de l’espai – temps que es produeix.

Els recitals són per a nosaltres –espectadors– el que per a Proust és la magdalena: el record d’un temps passat a partir del qual ja no es va tornar a ser el mateix i marca tot el temps present. Perquè un cop llegeixes Proust, o surts del recital per primer cop, no tornes a ser el mateix. La lectura de l’obra de Proust canvia per complet la manera de llegir, i fins i tot, de dotar de sentit a la realitat.

Hi ha tres punts claus que eleven el recital i acompanyen simbòlicament a l’espectador: l’escenografia, les projeccions d’imatges i la música en directe. Pel que fa a l’escenografia de cada recital, fa l’efecte d’estar ambientat en els mateixos salons parisencs que Proust descriu –i critica amb una notable ironia–, amb unes butaques vermelles de l’època i un gran piano negre.

Si hi ha alguna cosa que acompanya a l’espectador en la narració dramatitzada és l’atmosfera que es crea en escena, al voltant de la narració: es presenten un seguit d’imatges que es van projectant i que ajuden a l’espectador a sumar valor al contingut narrat. Però crec que un dels grans encerts d’aquest esdeveniment recau en l’acompanyament musical en directe de piano i violí. De vegades, aquest acompanyament es dona al mateix temps que es recita un fragment important, com per exemple, la mort de l’àvia en el tercer recital (Pel costat de Guermantes). Aquesta música recorda, inevitablement, a la sonata de Vinteuil, símbol de l’amor entre Swann i Odette i que tant de protagonisme té al primer volum. Però això és només el símbol: el piano evoca la sonata i de manera implícita també hi trobem el ritme musical i constant de les frases proustianes.

En aquest sentit, els recitals adopten altres capes significatives que tenen a veure amb la figura de l’autor com a escriptor i en com tota l’obra és una gran catedral del temps, parafrasejant a Luz Pintel.

Marcel Proust concebia la seva obra com una obra total, gairebé en un sentit intranscendent, igual que Mallarmé. I ara, després de gairebé un segle de la seva publicació podem admirar la seva grandesa, que a través dels recitals, ajuden a comprendre millor aquesta voluntat de voler transcendir en el temps i fer una “obra total”, en termes de Mallarmé. I gràcies a aquests recitals, crec que qualsevol persona que s’introdueixi en aquest món proustià podrà veure com aquests recitals tenen el mateix punt d’obra total que volia aconseguir Proust.

“No hi ha millor manera de celebrar el centenari que en un teatre, on l’art és en majúscules” afirmava en Jordi Bosch, director dels recitals al teatre Lliure. I és que no hi ha millor manera de celebrar el centenari de Marcel Proust que escoltant i llegint la seva obra, un segle després; al teatre on, com bé diu en Jordi Bosch, la paraula està al centre.

Sheila Franch
Graduada en Estudis Literaris per la Universitat de Barcelona. Dedicada al món de la cultura, ha treballat com a editora, tot i que ara mateix és dissenyadora de contingut. També ha publicat articles a diversos mitjans digitals com La Llança i ha dirigit un número sobre Marcel Proust per la revista Quimera.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close