Arts escèniques / Opinió

Anatomia d’una etapa

De fons, hi ha un ciclorama completament blanc. Damunt de l’escenari, es veuen cinc inodors també blancs com el referit, que és el color que estatísticament més deuen gastar els vàters d’arreu del món. Quan Marcel Duchamp, l’any 1917, introduí un urinari en una mostra artística, va escandalitzar tothom, però ara ja no vivim temps d’‘épater’ ni ‘le bourgeois’ ni ningú tan fàcilment. Estem ben curats d’espants!

Nua (Radiografia d’un trastorn) d’Ann Perelló i Andrea Ros
Direcció: Marta Aran
Intèrprets: Ann Perelló
Pròximes funcions: Andratx (24/10), Llubí (06/11), Teatre Principal de Palma (11/11), Teatre Municipal de Banyoles (25/3) i Sala Versus de Barcelona (30/3)

El terra es veu blanc també. Ara la pregunta a formular-se és de quin color anirà vestida l’actriu d’aquest soliloqui que ha generat tants inputs positius i ha exhaurit totes les entrades als teatres d’Alcúdia, Palma, Muro, sa Pobla i Ciutadella de Menorca en què la convidaren a actuar en un primer moment. Després vingué un llarg silenci. I ara que les coses sembla que, a la fi, s’estabilitzen, tornen a rutllar i deixem el Coronavirus enrere, la resposta és que l’actriu apareixerà amb un xandall blanc, esportiu, però coberta amb una camisa que li ve baldera.

L’única companyia dels vàters no és gaire agradable, però això va com va. Ho signifiquen tot en aquest (con)text. Serviran de llit incòmode per jeure-hi una estona dormint la becaina, aixecar-ne la tapa com desplegues la pantalla del portàtil, de la webcam o obres la porta del rebost. D’un, n’extraurà un diari d’adolescent per l’exactitud de testificar uns fets que semblen ara més fidedignes a la veritat amb aquesta arma carregada a la mà. I pastanagues per rosegar, una fusta per tallar-les, un ganivet, i petroli, al capdavall. Són un dels encerts d’aquesta peça breu (amb prou feines, s’allarga cinquanta minuts escassos) i que, del gust que passarà, encara resultarà més curta per a l’espectador. L’altre encert és el cel·luloide de fons a què al·ludíem més amunt. Servirà per projectar-hi diverses imatges d’època de quan era adolescent: el Baby One More Time de Britney Spears, portades de revistes del cor amb stars hipermega esquifides, l’estantís Fotolog o el Messenger. Els dos darrers, o el telèfon mòbil de baquelita, que facilita el contacte amb l’exterior i impediran que el monòleg esdevingui tan solitari, a la generació tecnològica dels mil·lennistes també ens retrotraurà nostàlgics a un temps passat.

Ann Perelló tallant pastanagues a Nua ©Bruno Daureo / Elena Rotger.

Quan irromps a l’escenari des d’una porta lateral, amb les cortines esbatanades, i interpel·les els espectadors directament perquè hi interactuïn, la imatge que projectes és que tu només representes un més de dins la sala. I aleshores aquests llueixen cares de pòquer cohibits perquè no saben exactament com han d’obrar: si han de contestar-te o no. Acaben responent perquè l’artista, autoritat que està més elevada, és sempre qui sosté la paella pel mànec. Però, alerta!, que el missatge à clef aquí és que tot això pot reverberar com en un bumerang i que el que t’explicaran allà damunt et pot succeir perfectament. És una obra que t’apel·la de tu a tu, però que t’afecta massa i t’hi implica. T’obliga a rumiar i a rumiar-t’ho. Et bufeteja i el mal et resplendeix a la cara de camí cap a casa. Potser llavors ja no et resulta tan curt el drama. Aquesta és, per a mi, la conclusió final d’aquest muntatge de Nua. Comptar les calories que ingereixes —com l’obsessió de qui enfila els comptes perquè no arriba a final de mes— o veure’t al mirall o a la pantalla —les noves tecnologies ens acaren cada cop més amb les nostres pròpies trossades— i que no t’agradi el que hi surt reflectit. No trobar-te prou magra sotmesa a la dictadura d’uns cànons estètics que prioritzen l’esveltesa i sequedat de les Angelina Jolie de torn sense adonar-se que generen trastorns profunds en una població (sobretot però no exclusivament femenina) d’una edat especialment vulnerable, sensible i inestable com la bomba de rellotgeria que és l’adolescència. La peça aborda el trastorn complex de l’anorèxia i la bulímia amb una polifonia de llenguatges nous que tracten d’emmenar també al teatre un públic juvenil que normalment no està avesat a freqüentar-lo.

Perelló ballant al so de Baby One More Time de Britney Spears ©Bruno Daureo / Elena Rotger.

Tot i que no sé si té gaire greix ni substància anotar-ho aquí, val a dir que aquesta història la va protagonitzar de veritat l’actriu. I, com tantes altres experiències, l’escriptura va sorgir durant el període del confinament. A Ann Perelló se la veu de complexió força prima —ara em sent com aquelles veus dels adults que ens increpaven d’infants que havíem de menjar més per créixer sans i forts. Si cadascú és com és, tanmateix. Per edat es correspon perfectament amb la jove protagonista que es despulla des del present del seu trauma superat. Però hom arrossega la sensació que allò s’aparta un poc de l’exercici teatral; en realitat, és més aviat un docuteatre. Aquí la paraula radiografia hi encaixa com l’anell al dit i pareix que transmeti aquesta idea de contar-nos-ho tot amb pèls i senyals, però sense rabejar-ne en els moments més escabrosos, sinó en la voluntat de sobreposar-se’n. I el cert és que, davant la tessitura, ella s’hi engresca de valent i s’esbraona en el paper. Ho dona absolutament tot. S’emociona i s’ha d’acabar eixugant el rímel que se li escorre galta avall. Tot plegat ha tingut una funció —en el doble sentit— catàrtica per a ella. Se l’endevina afectuosa amb els tècnics, la companyia i un públic que s’entrega a la història. N’hi ha per a això i molt més! Es nota que Marta Aran també ha portat a terme una direcció acurada i precisa perquè tot flueixi com escau.

Nua (Radiografia d’un trastorn) es contempla doncs des d’un present en el qual ella torna a casa, a Mallorca, per mor de sa mare. Dos moments de la seva vida, l’etapa del Nokia o el Messenger i l’actual, entre els quals hagué de posar terra —i sobretot molta aigua— pel mig i travessar la bassa gran per instal·lar-se a Barcelona. De vegades, aquests allunyaments de la màtria venen molt a tomb…  

 

Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close