Arts escèniques

Angélica Liddell, in memoriam de l’Art

Diu Angélica Liddell que “el teatre és temps i el temps mata”, un aforsime que, per a qui conegui les petjades de Liddell al llarg dels anys, va més enllà del mateix significat. L’artista de Figueres (1966) ha presentat DÄMON. El funeral de Bergman, durant el Festival GREC de Barcelona, una obra que a través del deliri bergmanià (i col·lectiu) per l’escatologia, assenyala directament el crític i rendeix culte a l’Art per sobre de la representació dramàtica. 

Estrenat al Festival d’Avignon d’enguany, Angélica Liddell ha creat el funeral que mai ningú, abans, havia dedicat a l’Art.

A través de les últimes voluntats del cineasta Ingmar Bergman – una personalitat amb qui comparteix facultats creatives i dimonis psicològics -, i la presència d’El Sueño, d’August Strindberg (1902), Liddell concebeix una estètica única amb la que veu, moviment i color, deixen ràpidament a l’espectador en estat d’hipnosi. Així ho demostra durant la primera hora d’espectacle, a través d’un llarguíssim monòleg, quasi paranormal, sobre les temptacions que provoca la por a la mort, i que recorda als primers diàlegs de Persona (1966).

En efecte, qui ha presenciat l’obra de Bergman, pot reconèixer fàcilment aquesta aparença ideològica i estètica que proposa l’artista catalana, una habitació color carmí molt saturat que queda trencat amb els pocs elements blancs i negres que comparteixen espai – tals com la sotana del Papa Pau II, els cabells de la mateixa Angélica o la túnica que la vesteix. 

L’activitat barroca que ocupa l’espai no és res extraordinari de Liddell. Juga amb els mateixos elements que tant la caracteritzen, però sempre amb una tonalitat innovadora que s’articula amb el ventall ideològic i doctrinari de l’artista, en aquest cas arreplegat per ritmes frenètics que fan arribar al límit, tant cos com veu. És una obra esgotadora. Satura i dificulta l’anàlisi a través d’una experiència purament estètica. Hi ha ovacions i riures, és clar, però en la gran majoria del temps, la tensió és tan palpable que paralitza. 

Voldria pensar que el que ha presentat Liddell – segona peça del tríptic que va iniciar amb Vudú (3318) Blixen i que finalitzarà amb Eón – és una prova de foc; un regal enverinat pels crítics assedegats de virtuosisme artístic. I és que, llegir els testimonis dels qui han volgut respectar el límit que claudica Liddell, “mañana nos acribillaran los críticos”, sorprèn i amoïna a parts iguals. Aquests s’aixopluguen sota uns  paràmetres similars de descripció i interpretació intel·lectual per tal de desxifrar cada un dels símbols que Angélica Liddell posa com a esquer llaminer dalt l’escenari – la qual cosa és agradable de llegir, però, escasseja en versemblança (i, per això, Liddell se’n mofa amb puteria). 

Si bé és cert que aquesta és una peça bella plena de possibilitats estructurals que denoten la sublimitat i el domini teatral de l’artista i, en la que el simbolisme és portat a l’extrem, fent de l’obra un tresor ric en contingut i significat, DÄMON. El funeral de Bergman no hauria de ser legitimada només com a tal. Liddell sovint parla de l’encriptació com a base sobre la qual s’articulen moltes de les seves creacions. Solen ser peces que desafien les representacions artístiques que la pròpia crítica va matar amb les armes polítiques.

Amb DÄMON no desafina. És un crit a la bellesa, a la més pura experiència estètica prohibida en els indrets contemporanis. Liddell fa un exercici courbetià; beneeix al públic amb aigua de l’origen del món per, a continuació, desplegar una cerimònia funerària que aglutina els fantasmes comuns de cada un dels espectadors; existencialisme, amor, soledat i por a la mort. Juga amb els símbols vius – igual que va fer el cristianisme – i aconsegueix fer-ne estètica. Genera bellesa a força de predicar la idiosincràsia de l’ésser humà. 

És per això que l’element més important d’aquesta obra és la paraula. L’estètica – que normalment apareix com l’element principal de l’obra de Liddell -, és tan sols el resultat del domini d’aquesta. Es tracta d’un do que permet a Liddell encegar la part més innocent del geni – tal com fa amb l’únic infant que apareix a l’escenari. Però, alhora, la paraula és també l’arma amb la qual el crític s’enfronta a l’espectacle. Com si fos una missatgera del mal, un dimoni, Liddell reclama el virtuosisme ideològic per sobre del gust estètic. Una qualitat perduda en temps en els que domina el conceptualisme oportú. 

“El arte es solo para los artistas”. Que no us enganyi, Liddell (i també Bergman) és coneixedora dels models moderns: és plenament conscient del material amb el qual ha aconseguit crear la seva empremta estètica, la qual, amb DÄMON. El funeral de Bergman, ha tingut la voluntat de superar a través de l’únic medi capaç de suplir les deficiències del llenguatge crític actual.

L’únic diàleg que té l’obra és entre l’infant i la pròpia Liddell, al costat del taüt de Bergman: “¿Cuándo moriré?”,“Siempre, siempre”. El pròxim moviment de l’artista figuerenca, serà amb Eón, una obra amb què especula la seva desaparició total de l’escenari. Caldrà veure, doncs, si verdaderament el temps silenciarà a Liddell per sempre.

Júlia Net Valiente
Blanes, 2001. Entre l'art i la literatura. Crítica cultural.
Membre de l'equip d'El Temps de les Arts i ponent adjunta de la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close