Arts escèniques

‘Cristina’ de Fantàstica Meravellosa, les preocupacions de totes

Fantàstica Meravellosa és la companyia recentment formada per Marina Alegre, Tatiana Dunyó i Ivet Zamora, tres actrius que es van formar a l’Institut del Teatre de Barcelona i que, a partir del treball final dels seus estudis, han creat Cristina, una peça que podreu veure del 2 al 5 de març al Teatre Micalet de València. Parlant amb elles es pot veure fàcilment que totes tres tenen una relació poc habitual. S’entenen com a creadores, però també són amigues, i això les ha portat a construir una obra tan peculiar com Cristina, que ha anat creixent i desenvolupant-se gràcies a la feina actoral, dramatúrgica i de direcció que hi ha al darrere.

Com naix la companyia Fantàstica Meravellosa i com comença Cristina?

IVET: Cristina naix com un treball de final de grau. Teníem en aquell moment un espai i un temps que podíem dedicar a fer el que ens vingués de gust. Cristina va ser el resultat de les nostres converses al terrat de casa de Marina. Sabíem que volíem fer una cosa de creació col·lectiva, totes tres, però no sabíem què volíem explicar. «Què és prou important perquè nosaltres en parlem?», ens preguntàvem. Entràvem en molts bucles, però hi havia un punt en comú: estàvem en un moment de crisi. I llavors pensàrem: si ara que som joves estem així, quan siguem grans i de debò estiguem soles… com estarem? I això va sorgir com a pregunta llavor. Des d’aquí vam començar a especular sobre com serem quan siguem grans, com ens sentirem, com serà el nostre futur…

TATI: Nosaltres som unes kamikazes. No diré «treballadores», perquè és una cosa massa poc extrema per explicar l’obsessió que ens agafa a les tres pel detall, la millora i la perfecció. Treballem molt. Massa i tot, potser. I hem d’aprendre a dir: «Parem». Les tres havíem treballat juntes com a actrius en processos en què una altra persona ens dirigia, però quan començàrem Cristina vam veure que allò era diferent. Per això m’agrada parlar de dues etapes en el nostre procés de creació. En la primera part, hem après a comunicar-nos com a creadores, hem après de passar de la racionalització extrema a la intuïció. Aquí, en aquesta primera etapa, s’hi va afegir una companya nostra, Maria Estela, i Arnau Guillén, que ens ajudà sobretot en la part més tècnica de Cristina. En aquesta primera part del procés vam crear la base de l’obra, que ja després hem anat emplenant. En la segona part del procés hem confiat més en la nostra intuïció: «És això perquè ho sento així». D’aquesta manera, hem tret racionalitat al procés creatiu i estem trobant la nostra manera de crear. I se’ns hi ha afegit més gent: una escenògrafa, que és Xènia Cubí; una dramaturga i directora, que és Júlia Valdivielso, i una dissenyadora d’espai sonor, que és Andrea Bel.

Què heu notat amb la incorporació de gent nova?

MARINA: Teníem la intuïció que treballaríem bé juntes i ens vam endinsar en l’aventura d’escriure, dirigir i interpretar els nostres textos, perquè teníem ganes d’explorar quin és el nostre llenguatge escènic. I, és clar… això té els seus riscos, i un d’ells és que estàs a dins tot el temps, a l’escena i a la part creativa i la de les decisions. Aleshores, el fet de comptar amb tot un equip al darrere (o al davant!), que aporta les seves idees, ens ajuda i pren decisions amb nosaltres, fa que sigui més fàcil. I continuem demanant a gent que veu la peça que ens digui què li ha semblat, la qual cosa fa que Cristina continuï creixent i ajustant-se. Potser arriba algun moment en què diem: «prou». Però, per ara, la resposta del públic és important per a nosaltres.

Una escena de Cristina.

Sempre dieu que aquesta peça té molt de vosaltres. Podem parlar d’autoficció?

IVET: Jo crec que sí, perquè parteix de les nostres pors, de les nostres inseguretats, etc., i després anem més lluny, però en realitat partim de les nostres experiències per crear una història. Es podria dir que el «material base» és autoficcional, encara que posteriorment no agafem un micròfon i diem: «em passa això». No és pornografia de la intimitat…

TATI: Jo crec que hi ha una creació de personatge que és com una pel·lícula molt fina sobre la nostra pròpia pell. Hem creat uns personatges que no som nosaltres, però són com una ombra nostra. És a dir, que estan molt a prop de nosaltres. Crec que aquesta peça va nàixer molt de la por i, després, ja ha anat trobant punts de llum. Però sí, hem creat uns personatges que estan tan a prop de nosaltres que de vegades es desdibuixa la línia de separació entre la construcció i la realitat.

MARINA: Sí, parteix de la nostra experiència i de com concebem nosaltres tres el món. És la nostra manera de ridiculitzar un sistema que està ple de contradiccions, un sistema que diu que has de ser molt feliç, però alhora que has de treballar i treballar-te; un sistema que et diu que has de gaudir del teu present, però alhora has de pensar en el teu futur i has de produir…

Com explicaríeu breument al públic de què va Cristina?

MARINA: Cristina va sobre tres xiques travessades, d’una banda, per una incapacitat de gaudir el present i, d’una altra, per una por absoluta al futur.

I com heu explicat aquesta història?

TATI: Crec que els nostres personatges amb el seu pànic estan en una mena de paràlisi. Intent frustrat rere intent frustrat, perquè sempre s’està a l’espera que alguna peça es mogui, que alguna cosa canviï. I d’alguna manera, narrativament, la història es desenvolupa així.

És a dir… que no es pot parlar de plantejament, nus i desenllaç? Ni de conflicte i resolució…

MARINA: Hi ha una història, hi ha un lloc, hi ha un temps, hi ha uns personatges… però no hi ha una linealitat. Hi ha uns pensaments interns posats en escena.

TATI: No passen coses en sentit aristotèlic, no hi ha un desenvolupament de trama convencional.

IVET: Exacte. L’ambient avança, però els tres personatges, no.

MARINA: Nosaltres entenem que el fet teatral té implícit un canvi, un trasbals emocional i energètic en les persones que hi assisteixen. I l’estructura de Cristina, el com expliquem la història, va en aquest sentit.

Què penseu que és el més trencador de Cristina, o almenys el que més us agrada del que heu fet?

MARINA: Diria que no tenim aquesta voluntat de «trencar». El que sí que volem és anar al fons, indagar. I això per a nosaltres és important: posar tota la carn al foc, que hi hagi víscera. Hem anat directes a tocar la fibra, la nostra fibra.

IVET: Sí. M’agradaria pensar que hem fet l’espectacle que ens agradaria veure.

TATI: Sí. És un espectacle que ens ha sortit de dins. Per exemple, hem mostrat sense vergonya coses que segurament en un altre ambient social ens faria molta vergonya reconèixer. Quan ens sentim ridícules, males persones, egoistes, patètiques… tot això ho hem mostrat. També hi hem posat el dolor, l’amor, la tendresa… I, al mateix temps, hem volgut que la gent s’ho passi bé. Molt ambiciós, en realitat!

Una altra escena del muntatge.

Com penseu que anirà Cristina?

IVET: Anirà molt bé. Ara falta que ens programin a més llocs. Però anirà molt bé. Vull pensar això. El futur el veiem depenent de les oportunitats que ens vinguin des de fora.

TATI: Un dels objectius de Cristina ha estat el de trobar la nostra veu escènica, com a creadores. I ho hem fet! Hauria pogut ser un intent fallit, i no. Ens n’hem sortit i en el que hem fet està la nostra ànima. Si hi ha algun moment en què Cristina s’esgota, que per a mi això ara està a anys llum, ja buscarem una altra cosa, ja ens embolicarem en un altre projecte, però per ara anem fortes amb Cristina, perquè hi creiem.

Com us definiríeu com a companyia?

TATI: Jo crec que som tres ties amb moltes merdes i que ens agrada plorar molt i riure molt. Som molt dramàtiques, però també riem molt de nosaltres mateixes, i crec que alguna cosa d’això es traspassa a l’escenari. Ens obsessionem amb la peça i les seves arestes, treballem molt… i som molt respectuoses amb la paraula i també amb la poesia. Això ho tenim les tres.

Alguna anècdota de Cristina que voleu explicar?

MARINA: A mi m’agradaria parlar del procés de creació. Teníem clar que no tenia sentit que parlàrem per ningú, aleshores va començar una fase d’investigació en què preguntàvem a persones conegudes de totes les edats què era el que més por els feia del futur, què es dirien a elles mateixes quan tinguessin vuitanta anys, etc. En agafar testimonis de gent propera, vam veure que hi havia certs patrons que es repetien i unes pors comunes. Després d’això, ens vam llençar a fer les entrevistes al carrer a gent gran. I aquí és on ens van aparèixer històries més particulars i també més lluminoses i llavors vam trobar la Cristina. A partir del que ella ens va explicar, vam trobar el punt de partida de la nostra història. I ella, la seva veu, és crucial en l’espectacle.    

TATI: És veritat. Una de les coses més boniques que ens hem endut de Cristina és adonar-nos que les grans troballes passen sempre per error o per casualitat, perquè no hi ha res més casual que trobar-se Cristina pel carrer! I sent les tres tan racionals com som, t’adones que quan estem més en el rotllo de joc, de la diversió, etc., és quan més coses surten. És la típica cosa que sents dir a tothom per tot arreu, però que fins que no et passa, no ho saps del tot. També el desig. En aquesta peça el joc i el desig són imprescindibles. «Tu què vols fer, en aquesta peça?» «Jo vull cantar». «Doncs apa, canta». «Jo vull recitar un poema de no sé qui». «Doncs apa, recita». I això li ha donat una aurèola màgica, perquè tot naix del desig de fer.

IVET: Sí, i que hem estat molt unides. Hem estat molts mesos veient-nos matí i tarda, hem estat molt presents a la vida de l’una i de l’altra. Ha sigut un procés de creació de ser cosines, perquè hem travessat juntes moments vitals molt forts i la nostra amistat… s’ha col·locat en un lloc preciós.

MARINA: I també ha sigut un procés dur, perquè ha estat travessat per la precarietat, havent de compaginar feines, etc. S’ha de dir: ha sigut molt bonic, però dur.

Cristina, l’obra de la companyia Fantàstica Meravellosa.

Com a dones joves creadores… després d’un procés tan dur com Cristina i amb pocs mitjans, què penseu del circuit teatral actual? Què podríem millorar?

IVET: Jo penso que el gran problema és que no és viable viure d’això, d’una manera que no et diré ni digna. Nosaltres, perquè som unes privilegiades i ens podem permetre el luxe d’intentar-ho. D’intentar-ho ara, almenys. Tu penses en gent que admires, produccions, etc., i veus que tampoc poden viure d’això, llavors…

TATI: És insostenible. Treballem en una feina que no ens dona ni mil euros, no podem marxar de casa, no és sostenible en el temps… Per fer qualsevol cosa hem de posar pasta abans, i això ja és un impediment. O hi ha una política cultural que entén que la cultura no entra en una lògica de mercantilització, que és una despesa a fons perdut, i que, per tant, es pugui accedir a ser creadores emergents, o això és insostenible. I no perquè ens passi a nosaltres, sinó que li pot passar a una altra persona que potser té coses interessantíssimes a dir, i s’ho ha de deixar per això, perquè no pot tirar endavant.

MARINA: D’una banda, hi ha el mur burocràtic a l’hora de poder crear amb unes condicions dignes, i després les dificultats a l’hora d’exhibir els espectacles, als quals has dedicat hores i diners. I aquí entra també la voluntat (o possibilitat) de les sales de teatre d’apostar per creacions emergents. Perquè el que sí que està clar és que la nostra feina no té sentit si no ve la gent a veure-la.

Clàudia Serra
Clàudia Serra és autora teatral, crítica literària i membre del comitè de direcció de la col·lecció editorial d’Afers Narrativa. Com a dramaturga ha publicat les obres 'Zoôn Politikón' (2015), 'Evast' (2016) i una adaptació de 'L’Heroi' (2020) de Santiago Rusiñol.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close