El Consell Nacional de la Cultural i les Arts de Catalunya (CoNCa) ha fet possible el primer Fòrum de les Arts en l’Educació després de més de dos anys de treballs previs. La principal fita, la proclamació de la “Carta de les Arts a l’Educació”. Ningú n’ha quedat al marge. S’hi ha adherit el Govern, amb les Conselleries d’Educació, Cultura, i Universitats. El món local, amb l’Associació i la Federació de Municipis. Els agents públics i privats implicats en la relació entre les Arts i l’Escola. I els mestres i el professorat d’instituts i universitats. S’enceta ara un camí, que si bé no és nou, pretén ser un revulsiu perquè la societat en conjunt exerceixi de manera real els Drets Culturals.
És ben conegut l’espai d’intersecció entre art i tecnologia que el coreògraf Merce Cunningham (1919-2009) va establir al llarg de tota la seva vida. I no només amb qui va ser el seu company de vida, el músic John Cage. Membre de l’Acadèmia nord-americana de les Arts i la Ciència, ballarí i també pintor, s’envoltava d’equips multidisciplinaris amb els quals va fomentar una manera diferent d’entendre l’espai ballat. Amb un repertori de més de 200 obres, va fundar les bases d’una dansa contemporània que estava en contacte, sense complexos, amb la geometria i les matemàtiques; els incipients ordinadors d’aquells primers anys de creació; la pintura i alguns dels seus creadors més significatius, com Andy Warhol; i, en general, amb la utilització d’un mètode d’investigació corporal, sempre des de la més absoluta llibertat creativa. “A França hi ha experiències d’ensenyament de les matemàtiques a partir de la dansa” explicava aquests dies Fernando Hernández-Hernández, catedràtic de Belles Arts. Aquesta és la pregunta fonamental que es feia en el Fòrum: seria possible generar una connexió tal entre les arts (enteses en sentit ben ampli) i la resta de matèries que s’imparteixen a l’escola? I aquests dies s’ha vist que no només és possible; sinó que s’està fent; i que hi ha una voluntat clara d’impulsar aquest model de treball encreuat.
La raó més òbvia per fer-ho, però important de recalcar, és perquè forma part dels Drets culturals. Se’n va encarregar de recordar-ho Mylène Bidault, en la primera sessió plenària. Especialista de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans: l’atansament a l’art i la cultura comporta poder “accedir, participar i contribuir-hi.” Les tres coses alhora, perquè “la llibertat s’ha de cultivar”. El segon motiu, perquè en la seva extensió més àmplia, les Humanitats faciliten “aprendre a llegir el present: relligar temporalitats” tal com va explicar Marina Garcés, professora de filosofia i assagista, que situa “la sensibilitat, és a dir: la capacitat d’afectar i ser afectat pels altres, com el gran camp de batalla de l’actualitat. Element fonamental per transformar un futur que cal tornar a imaginar, per resoldre el contracte social trencat.” I perquè, finalment, tots els estudis de neurociència relacionats amb les capacitats que aporta la música i la dansa en l’educació són concloents en la seva aportació al desenvolupament dels infants i joves. I així ho presentava el divulgador Jordi A. Jauset. Arribats a aquest punt, quin és el problema perquè les arts no siguin el vehiculador central de la tasca d’escoles i instituts del país?
Els moviments de renovació pedagògica històrics ja van abordar el repte en el seu dia. En l’actualitat, hi ha experiències ben reeixides, escampades aquí i allà, amb un evident desequilibri territorial segons es va constatar durant el Fòrum. Una iniciativa del CoNCa vol recollir-les en el que han anomenat la Cartografia de les Arts a l’Educació. En tots els casos, es constata la capacitat il·lusionant i perseverança dels equips humans de docents que les impulsen. I l’important teixit emprenedor, associacions, fundacions i entitats que hi donen suport. El Temps de les Arts va recollir algunes d’aquestes experiències singulars a escoles i instituts, en el capítol de la dansa, en una sèrie de reportatges que podeu llegir aquí: “Dansa i escola”. I malgrat tot, cal un impuls definitiu al qual vol contribuir la Carta, contingut de la qual se’n farà publicació definitiva un cop incorporades les idees que ha generat aquesta trobada a Barcelona. Una mirada que transformi definitivament la relació de les escoles amb l’art.
Al Fòrum, s’ha repartit responsabilitat a tort i a dret: aquesta n’ha estat la seva grandesa. Deia Lluís Vallbé, durant quasi deu anys director del Centre de Recursos Pedagògic (CRP) especialitzat en Arts de sant Andreu, que “al començament volàvem baix per no ser detectats pel radar de la inspecció.” Una actitud que l’administració ha canviat radicalment des del moment en què empeny els centres a treballar per projectes. Afegia Fernando Hernández-Hernández que una de les dificultats amb les quals es troben “és l’ego curricular perquè és un espai de poder.” Aquella reticència a “cedir hores” a coses que no són de la matèria pròpia i que el caràcter interdisciplinari de la incorporació de les arts al currículum demana. I reblava Marina Garcés que “les Arts, les Humanitats, la Filosofia no són un pedaç per als condemnats al fracàs, ni un entreteniment per defugir-lo”. Així que cal entendre aquests processos com a universals i centrals en el desenvolupament de totes: futures enginyeres, transportistes, metges, cuineres o artistes.
La Carta de les Arts a l’Educació consagra la necessitat d’actuar en els dos principals reptes que la societat catalana té i que es defineixen com el “sostre baix dels públics de la cultura i el sostre baix de la ciutadania culturalment activa i capaç d’expressar-se artísticament”. El CoNCa es compromet a impulsar l’aplicació progressiva d’aquests objectius. Bianualment, es tornarà a convocar el Fòrum per revisar l’estat de la qüestió.
