En la segona setmana del Festival Grec 2022 dues propostes de dansa han coincidit en temàtica, malgrat partir de pressupòsits tècnics i artístics radicalment diferents, així com les conclusions cap a les quals condueixen l’espectador. Des de la reivindicació de la necessitat d’esdevenir més esbojarrats i insensats en la nostra quotidianitat emocional; fins a la constatació il·lògica de les conseqüències de les nostres accions, en l’àmbit de la preservació del medi ambient. Són obres que comparteixen llibertat creativa i que se situen en els marges del moviment a l’ús, esdevenint més aviat performatives. Potser és perquè des d’aquella posició és més fàcil el qüestionament. Bé sigui per posar en solfa les nostres seguretats; bé per denunciar la situació en la qual ens trobem.
Amaranta Velarde ha presentat a La Caldera una peça que es podrà veure en temporada al Mercat de les Flors el mes de febrer de 2023. Es tracta de “Desbordes”, que interpreta conjuntament amb Guillem Jiménez. Calen dos ballarins amb alta qualitat per defensar una idea com aquesta, perquè no es caracteritza precisament per un moviment molt expansiu, sinó tot el contrari: expressivitat arran de personatge, lligada estretament amb el control mínim del cos, i capacitat d’interacció amb l’altre. Principis que queden reforçats per un fi sentit de l’humor que travessa tot l’espectacle.

D’estètica kitsch, desplega un interrogant que va més enllà de la composició visual. És possible que l’absurditat hagi quedat arraconada per la necessitat de retiment de comptes? Podria ser que fins i tot en això, l’expressió artística més fútil, hagi quedat controlada per les necessitats del mercat capitalista? És una pregunta incòmoda en qualsevol de les arts, i especialment incisiva en el món de la dansa. Perquè la producció de coreografia i moviment quedaria condicionada per uns resultats; conceptuals o senzillament comunicatius; incompatibles amb el gest de llibertat que una obra com aquesta reivindica. Pel plaer mínim i essencial de crear, des de l’optimisme.
Amb un desplegament de recursos escenogràfics inconnexos, desbordament en la intenció i el gest; sàviament lligat tot plegat amb la música original de Juan Cristóbal Saavedra i la dramatúrgia de Roberto Fratini; “Desbordes” és el més original, desacomplexat i esbojarrat que hem vist de moment, no només en el Festival. Probablement en tota la temporada i més enllà. No us perdeu l’oportunitat de gaudir-ne en uns mesos.

Des d’una altra perspectiva sobre l’absurditat, però menys complaent, ha tornat a Barcelona, al MACBA, Marlene Monteiro Freitas amb “Idiota”. Una performance en solitari. Agrada a aquesta artista inclassificable fixar-se en la cultura clàssica per abordar qüestions actuals. Si a “Bacants – Preludi per a una purga”, vista al Mercat de les Flors el 2019, prestava atenció a les idees de deliri, irracionalitat, histèria i bogeria; aquest cop ha posat la mirada en el mite de Pandora i la seva capsa. Un espai de metacrilat on es desenvolupa l’hora llarga d’espectacle, que lluny de ser el recipient que un cop obert escamparia tots els mals del món; aquí representa la humanitat tancada en la seva sense-raó de destrucció planetària, contaminació i deixalles incontrolades per tot.
És obsessiva la relació de la creadora amb l’espai que ocupa durant l’espectacle. Sobre una superfície que podria representar el quitrà dels carrers; amb tot d’objectes de construcció; una cadira i una brutícia que tot ho envolta, també emocionalment. Provoca incomoditat, en especial en una escena en què prova de netejar una escopinada. Acció que tant podria representar un dels detritus que ens envolten; com una apel·lació agosarada al públic, que just davant, observa com rellisca per la paret transparent. No és ben bé que vulgui provocar; és que ens queden pocs recursos més per fer entendre que hem arribat al límit de les capacitats del planeta.

I en aquests escassos centímetres cúbics de realitat, desplega un moviment amb el qual, lluny d’intentar alliberar-se de les limitacions a què imposa; es percep displicentment i sibil·linament adaptatiu; com per constatar definitivament l’absurditat de la situació; abocats a la destrucció absoluta, sense que ni la llibertat del gest, que executa amb una fisicalitat mesurada, que acompanya de l’únic moment plàcid de la representació tot escoltant música a través d’uns auriculars; semblin suficients en aquest atzucac existencial on ens trobem.