Dansa

Apunts al natural de Vandekeybus

Sembla que l’actual context d’emergència climàtica està portant molts artistes a sumar-se a la crida per resoldre’l. De vegades amb una mirada una mica mitificadora. El context singular dels Carpats i unes relacions socials no tan malmeses per l’embat del capitalisme neoliberal són l’argument de la peça presentada al Mercat de les Flors per Última Vez / Wim Vandekeybus, absents des del 2015 d’una de les ciutats que més estimen la seva obra. Energia i humanitat, a parts iguals: especificitats que retornen amb força des d’aquell univers creatiu.

“Traces” parteix d’una investigació feta a Romania després d’un treball anterior al voltant del passat polític d’aquell país. Hi destaca els valors naturals del territori i la vida nòmada de les comunitats gitanes en aquells paisatges muntanyencs, amenaçada actualment per la regulació que la UE imposa arreu, de caràcter homogeneïtzador. Un territori amb una forta presència d’ossos. Fins al punt que tenen rituals de cultura popular i tradicional que en parlen. Els animals i el fràgil equilibri amb els humans és el que s’aborda. Amb una certa voluntat etnogràfica i com a constatació que hi ha una altra manera possible de viure l’equilibri planetari.

Des del punt de vista de la construcció coreogràfica, es tracta d’un autèntic retorn a les arrels. Fisicalitat, rítmica, musicalitat. Amb moviments complexos, farcits de contact i gestualitat explosiva. Però amb tot el bagatge acumulat aquests anys: poètic, visual, amb unes grans fotografies de fons en blanc i negre que remarquen el conjunt. Imatges cinematogràfiques, resultat de la investigació que ha fet Vandekeybus en aquell àmbit. Deu ballarins de diferents nacionalitats, absorts per una magnífica composició sonora enregistrada i amb la guitarra de Marc Ribot.

“Traces” d’Última Vez / Win Vandekeybus ha arribat al Mercat de les Flors com a cloenda especial de Dansa Metropolitana. Foto: Danny Willems

No hi ha peça de Vandekeybus en la qual no es pugui destacar algun fragment per a la memòria dels aficionats. Aquí hi ha dos: una manada de cérvols que interpreten els rituals d’aparellament; i aquelles danses de la regió on es constata l’íntima relació amb els ossos: entre la por i l’admiració. No es reprodueix en l’obra ni s’imita la forma de supervivència de les poblacions autòctones, sinó que es fa servir una mena d’imatge especular traduïda a la dansa contemporània. I en aquest capítol, com ens tenen acostumats, cal destacar l’excel·lència de tots els intèrprets. Molt especialment del cos de ball femení. Ja sigui en els solos que al creador agrada de definir per a cadascun dels participants en els seus espectacles; ja sigui en el treball de gran grup. La gran novetat, efectivament, és la recuperació d’una força expressiva que potser no trobàvem en les darreres creacions. Aquella forma mig salvatge de retratar la més profunda de les humanitats.

Com és costum, el grup de dansa és excepcional a “Traces” d’Última Vez / Win Vandekeybus. Foto: Danny Willems

D’altra banda, els contrastos entre personatges sempre són presents en les seves peces. Aquí amb alguns de detestables -com el líder del grup-;  fins a les connexions singulars que es van dibuixant entre humans i natura. De totes maneres, ni la reivindicació ecològica és cap garantia d’èxit. Tampoc el model de vida presentat perquè té fortaleses i moltes febleses. I la pressió que estan vivint per part d’una certa idea europea, amb estàndard neutralitzador, no podríem dir que sigui refusada d’una manera clara. Arguments i posicionaments en tensió, però més aviat intuïts que no pas ben definits perquè queden escassament dibuixats.

I és que la dramatúrgia és l’element discutible del conjunt. Amb alts i baixos narratius. Moments d’espera en què res no passa. Un descentrament continuat amb respecte el missatge original, que només reprèn amb claredat en el terç final de l’espectacle. I una excessiva parsimònia en capítols farcits de petits detalls, que de fet no aporten res a la història. I això s’acusa i fa que l’obra acabi sent innecessàriament llarga.

Aspectes tots ells que contrastem i que fan de “Traces” un bon retorn cap a la força de les coreografies enyorades, malgrat que sense cap fraseig autènticament nou; enmig del que sembla senzillament uns “apunts al natural.”

Jordi Sora: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close