La coreògrafa valenciana Marina Mascarell i la barcelonina Aina Alegre engeguen aquest 2023 importants projectes a Europa, ja que han estat seleccionades per dirigir, respectivament, el Danish Dance Theatre i el Centre Coreogràfic Nacional de Grenoble (CCN2). Potser no ho hem de celebrar.
En línies generals, la dansa i el circ catalans, els germans petits i maltractats de la nostra escena, han aconseguit en el últims anys una projecció internacional que el teatre ni somia. Molts artistes i companyies han pogut existir i continuar desenvolupant-se pel simple fet que a Europa els produeixen, els donen feina i els estimen. A més, el fenomen té un caràcter intergeneracional, ja que hi trobem des dels Mal Pelo a Joan Català, de Los Galindos a Núria Guiu, però amb un èmfasi especial amb els que es troben en la trentena i la quarentena.
Recordo com Cesc Gelabert, decebut, potser trist, em deia anys enrere que o bé tenies èxit nord enllà o t’acabaves menjant els mocs, que no hi havia manera de sobreviure a Catalunya i a Espanya. Ell ho va provar fort durant una època, amb la vella idea d’aixecar una companyia nacional de dansa. Però no se’n va sortir.
Els que van venir just després, com Sol Picó o Mal Pelo, ja van veure el pa que s’hi donava, a casa nostra, i ben d’hora van trobar aliats a fora. I els més joves no és que ni ho hagin intentat, sinó que molts han començat directament les seves carreres a França, Escandinàvia o els Països Baixos. Pocs són els que tornen.
Els casos d’Aina Alegre i de Marina Mascarell són paradigmàtics de l’evolució de la dansa al nostre país. La primera, més jove, ha desenvolupat una trajectòria singular com a ballarina i coreògrafa. Amb 37 anys, a cavall entre París i Barcelona, té la seva pròpia productora, Studio Fictif, i ha pogut créixer gràcies a la imponent xarxa francesa de suport a les arts escèniques, amb centres coreogràfics repartits per tot el territori i grans programes de suport a la creació.
Fins al punt que l’1 de gener d’enguany Alegre engega una nova etapa fent-se càrrec, amb Yannick Hugron, del CCN2, rellevant l’artista de circ Yoann Bourgeois, just en el moment en què ha estrenat la seva peça més ambiciosa, ‘This is not “an act of love and resistance”’, que arribarà a Barcelona l’estiu que ve. A la nostra ciutat, la tenim de coreògrafa resident al Mercat de les Flors, on el 2022 hi vam poder veure ‘R-A-U-X-A’.
Fa una dècada que la barcelonina torna a casa per exhibir-se. El 2012 ja va venir a l’Antic Teatre per mostrar el solo ‘No se trata de un desnudo mitològico’ i més tard va fer-se un lloc en la programació de la malauradament desapareguda Sala Hiroshima, on hi va presentar ‘La nuit, nos autres’ i ‘Le jour de la bête’. És a dir, no podem dir que l’haguem menystingut o ignorat, però si ha pogut crear és gràcies al sistema francès. Ara, a Grenoble, hi ha trobat la casa que tot coreògraf anhela, un lloc estable on poder seguir treballant i a on projectar la seva manera d’entendre el món.
Marina Mascarell, més veterana, és sens dubte la coreògrafa del país amb més projecció internacional, amb el permís de Marcos Morau. Establerta a L’Haia des de fa molts anys, el 2022 va estrenar una peça amb la companyia més important d’Europa, la NDT1, i les seves creacions han trepitjat mig món, del Brasil a Taiwan. A Copenhaguen, al Danish Dance Theatre, comptarà amb una base fixa que li permetrà posar en pràctica el seu potent ideari, basat en la sostenibilitat i la integració dels cossos.
La d’Oliva va instal·lar-se als Països Baixos fa més de quinze anys i, literalment, la van adoptar. Al seu currículum posa que és “espanyola-neerlandesa” i ella sempre diu que van ser ells, els neerlandesos, els que van introduir la doble nacionalitat. La veritat, tanmateix, és que ha pogut créixer gràcies al suport que ha trobat allà, que aquí ha comptat amb ajudes “meravelloses”, però res més que això. Allà ha estat des d’on ha pogut voltar món i també asseure’s i reflexionar. Al Danish Dance Theatre, de fet, no només l’han fixada pel seu talent com a coreògrafa, sinó perquè pugui posar en pràctica tot el que pensa sobre el cos i la manera de fer més sostenible la dansa, i per dotar la companyia d’una major presència internacional.
Tant a Grenoble com a Copenhaguen no pensen en les artistes com a simples gestores. Sí, volen que administrin artísticament un espai i que dissenyin una programació atractiva per al públic local. Però això va lligat de manera íntima a la seva feina com a creadores. Els ofereixen un espai on expandir-se i, de retruc, fer que la seva marca s’escampi.
Aquest és un debat etern a casa nostra, sobre si els gestors de les institucions escèniques han de ser o no artistes, que a Europa ho tenen resolt, ja que, per regla general, hi ha gestors purs al capdavant de festivals i artistes purs dirigint teatres. Amb matisos i segons l’equipament. Quan l’espai es defineix com a espai de creació, no hi ha dubte que davant sempre hi ha un creador. Si hi trobem un gestor tindrà associat un o diversos artistes.
Aquí, malpensats de mena, mirem amb desconfiança els artistes que dirigeixen institucions, com si s’estiguessin aprofitant del càrrec per donar volada a la seva carrera. Quan del que es tracta és precisament d’això, de com un creador impulsa un centre i l’escora cap a un lloc concret i, alhora, lliga el seu èxit a una marca determinada. A partir d’ara, tant Alegre com Mascarell vindran amb un nom associat, així com Rafael Bonachela arriba amb la Sydney Dance Company o Thomas Ostermeier amb el de la Schaubühne.
El que hauríem de pensar és com és que la dansa catalana està donant fruits tan bons a Europa i aquí malda per sobreviure. Com és que li dediquem tants pocs recursos. Com és que hem fracassat tantes vegades a l’hora de crear una marca local. Ni la producció nacional de dansa ha funcionat, ni el projecte Cèdula, ni la Sala Hiroshima, ni cap dels intents de bastir una estructura artística fixa i decent per als artistes locals ha durat gaire. El Graner, la fàbrica de creació associada al Mercat de les Flors, és l’únic èxit destacable. I el Mercat de les Flors ell mateix pot considerar-se un petit miracle, no només a Barcelona, sinó a tot l’estat.
Mentre aquí no ens ho acabem de creure, tenim Marcos Morau estrenant a mitja Europa, Alegre a Grenoble i Mascarell a Copenhaguen. I molts altres, com Júlia Robert (Humanhood), Pau Aran, Núria Guiu i Maria Campos, exhibint-se a tot el món. Hauríem de pensar, doncs, quins recursos hem destinat a la dansa en les últimes dècades per haver expulsat, literalment, tota una generació. Han estudiat fora, han crescut fora i han acabat per establir-se fora. Hem d’estar-ne orgullosos? Doncs, no gaire.
