S’estrenava al Mercat de les Flors, just la setmana abans del confinament per la COVID-19, “Contrakant” la nova producció de Societat Doctor Alonso: una agosarada proposta de contraposició entre moviment i pensament. No és la primera vegada que aquest col·lectiu posa en evidència la fragilitat dels referents culturals sobre els quals bastim l’experiència escènica; però aquest cop han construït una performance que lliga diversos fils, que convida a la reflexió, que ho fa des de l’humor i que és una de les millors peces, no només de la temporada, sinó també de la companyia.
La tesi principal de “Contrakant” pretén respondre a una pregunta relativament senzilla: els apriorismes sobre els quals el filòsof Kant creia que es construeix el coneixement, són encara vàlids? Parlem del teatre, per exemple: s’espera d’aquesta activitat humana una determinada cosa. Seiem, ens expliquen una història, ho fan en una posició física determinada i ens enduem la vivència cap a casa. En dansa, pràcticament el mateix: la gran diferència rau en la distància entre sentit i significat. En especial en la contemporània: entre allò que ens vol explicar l’artista i que ens expressa a través del seu cos i allò que hem estat capaços de crear en la nostra experiència espectadora.
Doncs bé: a “Contrakant” mínim hi ha tres estratègies, autèntics dispositius, que conviden a qüestionar aquella estructura que hem heretat culturalment, convencionalismes sobre els quals hem bastit l’estètica de la dansa, mínim des del segle XVIII. La primera té a veure amb l’espai, que els intèrprets ocupen de manera indeterminada. Són vuit, de formació i aproximació a la disciplina ben diversa. Des de Sofia Asencio, sempre introspectiva, sempre precisa en la seva intenció; de fet l’única del grup amb una formació plena en dansa. Passant per la totalitat de l’elenc, connectats radicalment amb la proposta, imaginatius i cohesionats: Txubio Fernández, Tamara Ascanio, Hipólito Patón, Maria Garcia Vera, Lluc Baños, Ruben Ametllé. Fins a arribar al becari del grup, Àlex Solsona, que va acabar formant part de l’equip per mèrits més que evidents. Ocupen la platea, es desplacen d’un extrem a l’altre de la sala, s’agrupen o es dispersen de manera quasi aleatòria; i tanmateix plegats, espectadors i grup, queden enxarxats al voltant de l’experiment. Sembla que vagin preguntant: així, també es pot ballar, oi? I ho fan amb un discret, fi i audaç sentit de l’humor.
És impossible en aquest punt deixar de destacar el magnífic paper de la selecció musical de Rubén Lardín. Ens ha regalat dies després la playlist dels diversos temes de música popular, pop, jazz, clàssica… que sonaven. Sembla talment la selecció acumulativa i desendreçada que cadascú hem anat fent amb els anys i que posem en marxa segons l’estat anímic. Doncs bé: aquí hi ha una altra de les estratègies “contrakantianes” més clares de la peça. No és només perquè el punxadiscos no s’hi dedica professionalment, detall aquest que el conjunt del públic potser ignora; sinó sobretot perquè confirma aquella escissió definitiva entre la dansa i la música. O encara algú es pensava, a hores d’ara, que ballen a ritme? Més enllà de la profunditat de càrrega que implica la utilització d’una peça musical, amb el seu sentit i lletra pròpia, mentre els intèrprets segueixen jugant amunt i avall, coreografiant improvisacions mig absurdes.
Però de tots els artefactes que amb intel·ligència i determinació Societat Doctor Alonso activa per a qüestionar la posició en el joc escènic, la del fragment final de l’obra té interès a dos nivells. Per no desvetllar aquí de què es tracta, direm només que la imatge és la de la boira espessa que va cobrint-ho tot i que impedeix la mirada clara (la de les seguretats). CUBE.bz firma aquesta nova genialitat escenogràfica de llums i efectes. Doncs bé: és just on “Contrakant” es contradiu, feliçment. Proclamen una estona abans el recurs innecessari del clímax; i té just aquest efecte primordial. Fugen intencionadament durant una hora i escaig de dotar de significat la peça, i és en aquest terç conclusiu en el qual es reparteix a voluntat la clau interpretativa de l’obra. Un meravellós moment aquest, el d’anar a la contra, tot contrariant la mateixa tesi inicial, que confirmaria el gran moment creatiu i crític de Tomàs Aragay y Sofía Asencio.
